En el període 1808-1830 va produir-se una revifalla de la consciència particular del país. Si bé la Guerra del Francès va donar lloc al naixement de la nació espanyola, a la vegada va provocar una primera exaltació de l’ideal català i també el funcionament d’una mena de govern del Principat amb l’articulació de la Junta Suprema de Catalunya. La posterior restauració de l’absolutisme monàrquic que va dur a terme Ferran VII va provocar que la joventut liberal catalana s’inclinés cap a les formulacions “unitàries” de l’Estat, mentre que els sectors reialistes van inclinar-se cada cop més vers el provincialisme que derivaria, a la llarga en el carlisme.
La crisi econòmica que va sacsejar el país en la postguerra venia de lluny i exigia reformes profundes de caràcter estructural en un moment en el qual Catalunya advertia els límits del mercat colonial i per mantenir el desenvolupament industrial com a motor d’expansió de l’economia catalana havia de conquerir els mercats interiors d’Espanya, cosa que només seria possible amb una nova ordenació de la pròpia societat espanyola.
Era impossible que la burgesia catalana pogués tirar endavant el seu projecte en una societat en la que pervivien els drets senyorials, les fronteres interiors, els peatges, la càrrega dels delmes, les taxes i els privilegis com a obstacles per a la producció i circulació de les collites. Aquesta consciència portaria la burgesia a prendre una actitud política favorable al liberalisme per desenvolupar el seu projecte de creixement econòmic lligat a la formulació d’un mercat interior espanyol. Tot això era coherent amb el programa polític de construcció nacional que havia nascut a les Corts de Cadis i resultava totalment inviable en el marc de les institucions i el sistema de drets de propietat restablerts el 1814.
La burgesia catalana es mostrava en aquests anys plena d’empenta i participava activament en la tasca de renovació cultural represa a Barcelona el 1814 amb l’obertura d’escoles de primeres lletres, la represa de vells ensenyaments i la inauguració d’altres per part de la Junta de Comerç i la publicació regular de les Memorias de agricultura i artes. El malestar general engendrat per la crisi econòmica va preparar un clima propici per a la col·laboració de burgesos, menestrals, treballadors de les fàbriques i militars afectes al liberalisme, compromesos en l’organització de moviments a favor del restabliment de la Constitució de 1812.
Tot i això, la fractura que la lluita pel liberalisme produiria a Espanya també havia de traduir-se en una escissió dins de la societat catalana. El 1814 tornaven a Barcelona els inquisidors i s’instal·lava un nou capità general, el marqués de Campo Sagrado. Aviat es crearia una Junta Militar i començarien a celebrar-se “missions” per iniciativa del bisbe Sichar, sense gaires resultats ja que la religiositat aniria minvant a la ciutat.
Hi ha prou signes d’un canvi en les actituds i en els costums que ja no només afectava a les capes més altes de la societat, com sembla que succeïa a finals del segle XVIII, sinó que aquest anava penetrant a les capes mitjanes i populars urbanes. També hi havia canvis en les actituds polítiques. Sembla clar que, entre el retorn a l’absolutisme de 1814 i la revolució de 1820, Barcelona va ser una ciutat marcada per les inquietuds i les conspiracions de signe liberal revolucionari.
El torn de la participació directa de Catalunya en les conspiracions liberals que van succeir-se a Espanya en aquest període no arribaria fins 1817 amb la sublevació del seu antic capità general Lluís de Lacy. Va ser una gran conspiració preparada amb un doble vessant militar i civil (força ampli en el seu conjunt). Aquest moviment va fracassar, però, per errades elementals d’organització i per l’existència d’informadors que van alertar les autoritats a temps. Lacy va posar-se al capdavant d’un grup armat, però ni va rebre el suport previst ni va rebre noves informacions de Barcelona, fet que va fer que s’entregués i fos empresonat a la Ciutadella.
Mentre a Barcelona s’organitzava una petició per demanar clemència al rei per Lacy, signada per dirigents dels gremis, col·legis i fàbriques, un grup de militars van intentar alliberar-lo per la força però van fracassar. El judici de Lacy pot ser qualificat d’assassinat ja que sense poder provar que ell havia estat el conspirador va ser condemnat a ser afusellat per només haver-hi participat en alguna mesura.
La figura de Lacy seria convertida en heroi del liberalisme i les llibertats a Barcelona. Aquest intent d’aixecament liberal, però, deuria espantar els sectors més conservadors de la societat catalana, especialment al camp on els propietaris s’adonaven de la gravetat de la crisi econòmica provocada per la sequera i la carestia que estava fent que el gra estigués en el seu preu més elevat.
La manca de gra va provocar mortaldats i emigració dins de Catalunya per després veure com es produïa un sobtada i profunda baixada dels preus en temps d’escassetat i carestia sense que ningú en fes cap profit. A les ciutats, la minva de la demanda de productes industrials des del camp i el col·lapse de les exportacions cap a Amèrica van provocar fam i atur. Aquesta situació no feia més que aguditzar la consciència d’una burgesia plena d’empenta i energia, que no ignorava pas la culpa que en tenia el govern d’aquella situació. Així, el de Lacy no va ser el darrer intent de restablir la Constitució mitjançant un cop de força que no triomfaria fins el 1820.
