Un cop Napoleó va acceptar la derrota en la Guerra del Francès es plantejava el problema de la integració de Ferran VII en el nou ordre constitucional nascut a les Corts de Cadis. El monarca havia abandonat el país com a rei absolut i hi retornava, després del Tractat de Valençay, en el marc d’una monarquia constitucional, fet que feia desconfiar els liberals que acceptés el nou ordre. Així, els diputats van disposar que Ferran VII viatgés directament a Madrid per jurar la Constitució i aquest, temerós d’enfrontar-se amb els que durant sis anys havien resistit l’invasor francès, va acatar les condicions.

Però els absolutistes, fonamentalment la noblesa i el clergat, sabien que amb el retorn del monarca disposaven de la seva millor oportunitat per a desfer-se de tot allò que s’havia fet a Cadis i precipitar el retorn cap a l’Antic Règim. Els militars Elio i Eguía, amb la col·laboració del mateix Wellington, havien propiciat un cop d’Estat contra la legitimitat de les Corts de Cadis. Eguía s’encarregaria d’ocupar Madrid amb el suport de les tropes d’Elío. El 10 de maig es detenien gran nombre de liberals i diputats de les Corts que van ser tancades al dia següent. Seguidament, el rei va entrar a Madrid amb l’escorta de les tropes angleses que van participar en aquesta operació.

Els absolutistes, per primer cop, es veien obligats a justificar i legitimar enfront dels liberals el règim que ells defensaven. Així, aquests sectors reaccionaris, tron i altar, van organitzar-se ràpidament contra el liberalisme per a demanar el retorn de l’absolutisme a través del Manifest dels Perses d’abril de 1814 (seixanta nou signats conservadors demanaven a Ferran VII que suspengués la Constitució i anul·lés les lleis promulgades per les Corts) i van mobilitzar el poble perquè, a través de la creació del mite de “Fernando el Deseado”, mostrés la seva adhesió incondicional al monarca. D’aquesta manera, l’arribada de Ferran VII va aixecar un gran entusiasme entre una població, que havia lluitat més per l’expulsió dels francesos i per l’alliberament del seu rei que per una Constitució que ni coneixia ni podia entendre. Des del poble, la monarquia es veia com un ens no qüestionable.

En aquest context, Ferran VII, convençut de la feblesa del sector liberal, va trair les seves promeses inicials i, per mitjà del Reial Decret de 4 de maig de 1814, va abolir la Constitució de 1812 i les lleis elaborades a Cadis per iniciar la restauració de l’absolutisme. Així, van eliminar-se pràcticament totes les reformes impulsades per les Corts durant la guerra i va restablir-se la vella organització administrativa. L’Església va recuperar les seves prerrogatives i les ordres religioses la seva legalitat, els jesuïtes van poder retornar al país i la Inquisició va rebre els seus vells drets. La llibertat d’indústria quedava abolida i els gremis restablerts.

Immediatament va desencadenar-se una persecució de liberals i afrancesats en la qual els principals líders del constitucionalisme van ser detinguts o assassinats, mentre d’altres van haver de fugir a l’exili. Ciutats com París, Londres i Gibraltar van convertir-se en els punts de trobada dels liberals a l’exili.

Era una tornada plena a l’Antic Règim en un context internacional marcat per la derrota definitiva de Napoleó, la celebració del Congrés de Viena, on s’havia impulsat el restabliment del vell ordre a Europa, i la creació de la Santa Aliança, que garantia el dret d’intervenció militar a qualsevol país on la monarquia es veiés amenaçada per una revolució liberal. A més, les classes populars, sumides en una profunda crisi econòmica, van mantenir-se al marge dels processos polítics, evidenciant la manca de base social que tenien les idees liberals en aquest moment.

Un cop en el poder, Ferran VII va governar voltat d’una camarilla d’addictes integrada per reialistes purs i va restaurar les antigues institucions de la monarquia absoluta així com el règim senyorial i la Inquisició. A la Cort de Ferran VII regnava l’arbitrarietat i va ser la forta camarilla propera al rei la que va influenciar totes les seves decisions sobre política de personal. Cap dels successius ministres va ser capaç de solucionar els problemes financers de l’Estat. Els governs de la camarilla van demostrar que les reformes que necessitava el país eren impossibles sense un canvi de sistema.

Les conseqüències de la llarga guerra havien estat molt greus. Pel que fa a vides humanes, hi va haver entre 255.000 i 375.000 morts i, a Catalunya, alguns pobles van arribar a perdre la meitat de la població. Pel que fa a béns materials, les destrosses i les pèrdues al camp van ser incalculables i van provocar la ruïna de la pagesia i la paràlisi del comerç i de la producció manufacturera a les ciutats. El 1814 hi havia un 50% més de deute que el 1808. A més, en el món colonial el sorgiment dels moviments d’independència acabarien d’esfondrar el sistema comercial, fet que va obligar a la monarquia a dedicar uns recursos econòmics extraordinaris per enfrontar-s’hi. L’Espanya de la postguerra era un país arruïnat pel deute, les pèrdues humanes i la paralització del comerç.

D’altra banda, tot i el retorn legal a l’Antic Règim, ja era impossible el retorn a l’antic sistema social i el canvi de mentalitat de molts grups socials com a conseqüència dels esdeveniments succeïts durant la Guerra del Francès va fer-se present. D’una banda, la pagesia havia deixat de pagar les rendes senyorials i començava a entendre que certes contribucions senyorials eren injustes, i les protestes davant la pretensió de tornar a imposar els vells tributs es van succeir. Amb el retorn de Ferran VII els terratinents no van recuperar ni la jurisdicció patrimonial, ni els drets exclusius, ni els monopolis. Així hauran de conformar-se amb els drets sobre la propietat de la terra. D’altra banda, els sectors burgesos havien gaudit de la llibertat de fabricació i de mercat, que havia permès el desenvolupament d’empreses i de negocis, qüestionaven la tornada a l’antiga i rígida reglamentació gremial.

Els governs de la monarquia es veurien limitats als ingressos ordinaris dels impostos que venien a representar més o menys la meitat del que estaven acostumats a gastar en els anys precedents a la Guerra del Francès. Tot això va traduir-se en: impotència política ja que la monarquia es veia obligada a veure com Espanya es convertia en una potència de segona fila en l’escena europea per la seva impossibilitat de reunir els recursos necessaris per a fer front a la reconquesta militar d’una Amèrica insurgent i incapaç de realitzar una política de reconstrucció de les destrosses de la guerra; un descrèdit interior quan no es va poder fer front al pagament dels rèdits del deute, incomplint el compromís amb els pobles que havien proporcionat subministraments a l’exèrcit durant la guerra; un increment d’impostos que era l’única solució que va trobar la monarquia va ser continuar pressionant amb nous impostos i noves exigències en un moment en el que la crisi econòmica aconsellava una política totalment oposada.

A més, l’oposició liberal es va anar enfortint. A les ciutats van créixer les societats secretes i maçòniques, i finalment, la integració dels caps de la guerrilla a l’exèrcit va originar un sector liberal, partidari de reformes, que protagonitzaria un gran nombre de pronunciamientos militars, mètode que en el futur jugaria un paper fonamental a l’hora de forçar canvis de governs a Espanya.

D’aquesta manera, bona part de l’agitació arribava principalment des de les files d’un exèrcit que es trobava equipat de forma deficitària, era pagat de forma irregular i patia de macrocefàlia. La Guerra de la Independència havia suposat l’inici d’un procés que va fomentar la intervenció dels militars a la vida política, convertint-los en un factor dominant de la vida pública. Els pronunciaments liberals proclamaven la Constitució de 1812 pels hereus de la guerrilla influïts per una forta càrrega utòpica insurreccional que associava la Constitució de Cadis amb la llibertat.

Principal pronunciaments entre 1814 i 1820:

• 1814 Elio (absolutista).
• 1814 Espoz y Mina (liberal).
• 1815 Porlier (liberal).
• 1817 Lacy (liberal).
• 1819 Vidal (liberal).
• 1820 Riego (liberal).

Els pronunciaments serien una constant en la història contemporània d’Espanya que farien el país ingovernable. Així, entre el 1814 i el 1819 es van succeir diversos aixecaments militars contra Ferran VII, protagonitzats per militars com Espoz y Mina, Vidal o Porlier, amb l’objectiu d’obligar el rei a jurar la Constitució de Cadis. A Catalunya, el més important va produir-se l’abril de 1817 i va estar dirigit per l’antic capità general Luis Lacy, però va fracassar, en part a causa d’una delació, i Lacy va ser detingut i executat.

Els governs de Ferran VII van haver de canviar constantment per la formació de camarilles en torn al monarca que impediran la modernització del país, però els diversos executius van fracassar l’un rere l’altre en els seus intents de trobar solucions a la crisi d’una Hisenda que estava en fallida, a l’emancipació de les colònies, a la crisi econòmica i al progrés de l’oposició liberal. La repressió va ser l’única resposta que va saber donar la monarquia enfront dels pronunciaments militars, els aldarulls a les ciutats i les revoltes de la pagesia que posaven de manifest, un cop passat l’efecte propagandístic del mite de “Ferran el desitjat”, el descontentament popular i les dificultats de restaurar la monarquia absoluta com si no hagués passat res durant els anys de guerra.

Era impossible que el país es recuperés amb l’Antic Règim en vigor. La crisi i fallida de la monarquia absoluta era irreversible si no es realitzaven canvis en el funcionament polític i en les bases socioeconòmiques espanyoles. Per això, la manca de reformes efectives provocaria la fallida de la monarquia, primer el 1820, i després de la mort de Ferran VII el 1833.