En el procés de crisi de l’Antic Règim a Espanya, de manifest des de l’últim terç del segle XVIII, la conjuntura revolucionària de la Guerra de la Independència o Guerra del Francès (1808-1814) va actuar com a desencadenat de l’esclat de l’inici de la fi del sistema. La conflictivitat política i social van incrementar-se a partir de la invasió de l’exèrcit napoleònic, demostrant la fragilitat de l’Estat absolut. La guerra va possibilitar la introducció d’una sèrie de reformes dins del marc de les revolucions liberals que van produir-se després de la Revolució francesa de 1789. La guerra i la revolució serien dos processos complementaris que es donarien en aquest període.
La Guerra de la independència tradicionalment s’ha interpretat com l’inici de l’època contemporània a Espanya. Ens trobem davant d’un conflicte peninsular per Espanya i Portugal, en el context de les guerres napoleòniques. La invasió de Portugal per part de la França napoleònica el 1807 buscava el control de l’accés al mar i el bloqueig d’Anglaterra. El monarca portuguès abandonarà el país marxant a Brasil i deixant una Junta de Govern. Ferran VII també abandonarà Espanya després de les abdicacions de Baiona. Tots dos països introduiran les juntes de govern de representació política que a Portugal no tindran cap connotació revolucionària, en canvi a Espanya conduiran cap a la revolució.
És una guerra complexa que va enfrontar tota la península en el conflicte amb la França napoleònica. Per això, des de la historiografia britànica posarà l’èmfasi en l’actuació de l’exèrcit britànic de Wellington a la península i anomenarà el conflicte com a guerra peninsular. L’exèrcit britànic amb l’ajuda de les restes de l’exèrcit portuguès i de les guerrilles espanyoles s’imposaria a la guerra. Wellington recolzarà Ferran VII i no tindrà cap simpatia per la Constitució de Cadis de 1812.
En canvi, per a la historiografia espanyola el conflicte es tracta d’una guerra d’independència que es convertirà en un dels principals referents del nacionalisme espanyol. És una concepció mítica i nacional de la victòria en front de l’invasor francès. Estem davant d’una guerra moderna i revolucionària amb un matís romàntic.
Des de la historiografia espanyola es mitificarà la figura del poble espanyol aixecat en armes contra els francesos. Així, per exemple, en aplicació del liberalisme existent a principis de segle, des de Catalunya es considerarà que la pàtria és Catalunya però la nació és Espanya. Estem davant d’una nació que apareixeria en aquest moment. En el context de la guerra napoleònica es buscarà un canvi de règim polític i dinàstic. Els espanyols es dividiran en afrancesats i patriotes provocant un conflicte intern paral·lel a la guerra que buscava la regeneració estructural del país. Els afrancesats seran considerats traïdors a Espanya.
La denominació de Guerra de la Independència prové de l’àmbit liberal que li donava un contingut romàntic: el poble lluitant contra un enemic invasor a la recerca de la llibertat i la independència del seu territori. La guerra i la revolució serien dos elements que conviurien en el mateix conflicte. En conjunt, la Guerra de la Independència es convertirà en un mite i en un dels fonaments del nacionalisme espanyol. Ja el 1810, Flórez Estrada, escriuria Introducción para la historia de la revolución en España i el Conde de Toreno Historia del levantamiento, guerra i revolución de España el 1835.
En canvi, des dels cercles absolutistes propers a Ferran VII es denominaria el conflicte com a guerra napoleònica per a ressaltar el conflicte dinàstic entre els Borbons i la nova dinastia napoleònica, obviant el component d’emancipació liberal que comportava el terme independència. Aquesta denominació avui encara perdura dins de la historiografia francesa que analitza el conflicte com un episodi més dels produïts dins de l’Europa enfrontada a Napoleó.
Per contra, en l’àmbit català, des de l’obra de Jaume Vicens Vives, es parlarà de Guerra del Francès amb un cert grau de xenofòbia contra l’invasor francès heretada dels conflictes existents des del segle XVII amb els enfrontaments bèl·lics de la Guerra dels Trenta Anys i l’amarg record de la derrota en la Guerra de Successió. És una denominació que expressa la diversitat de conflictes que van coexistir dins de la mateixa guerra i que, possiblement, resumeix millor el que realment estava succeint.
2 Responses
Sense saber d’aquesta història més enllà d’allò après quan estudiava, a mi sempre m’ha semblat que la denominació de “Guerra del Francès” s’utilitzava a Catalunya per motius polítics-ideològics: aquells que volen la independència de Catalunya no els agrada anomenar “Guerra de la Independència” a aquest conflicte que es considera el naixement de l’Estat-nació espanyol. És una impressió totalment personal, però agrairia que fes algun comentari al respecte ja que m’agradaria saber l’opinió d’un historiador. Moltes gràcies.
És complicat saber que volen dir els historiadors en fer servir una denominació o una altra per a referir-se a aquest conflicte. Com s’ha anat explicant al llarg de la setmana, la guerra va comportar el naixement de la nació (política) espanyola i els catalans van ser partícips d’aquest fet, tot i que jugant un paper molt discret a les Corts de Cadis. Podríem dir que, en un moment en el qual no existeix el nacionalisme i ja queden lluny els anys de les institucions pròpies catalanes, les guerres napoleòniques comporten l’eclosió de dues idees, la nació política espanyola com a unió dels ciutadans lliures (seguint el model de nació que s’havia forjat en la Revolució francesa), i el redescobriment de la “pàtria” que en aquest cas seria Catalunya (alguns autors parlen de la “pàtria petita”).
Dit això, no hi ha cap mena de dubte que la idea de “Guerra de la Independència” comportaria un component nacionalista espanyol indubtable ja que des d’una determinada historiografia no es dubtaria a manipular els fets com a símbol de la nació única i indivisible. El fet que des de la historiografia catalana s’emprés la denominació de “Guerra del Francès”, almenys en els seus orígens, té més a veure amb un cert grau de xenofòbia contra l’invasor francès heretat en l’imaginari popular dels conflictes existents des del segle XVII amb els enfrontaments bèl·lics de la Guerra dels Trenta Anys (i els fets catalans de la Guerra dels Segadors amb la pèrdua de la Catalunya Nord), les escaramusses fronteres posteriors i l’amarg record de la derrota en la Guerra de Successió. A la vegada, com s’apunta més amunt, la idea de conflicte amb els francesos és una denominació que expressa la diversitat de conflictes que van coexistir dins de la mateixa guerra.
Arribats a aquest punt, segurament és lògic que un determinat sector de la historiografia catalana pugui sentir-se més còmode treballant amb el concepte de “Guerra del Francès” perquè va lliure de cap mena d’intoxicació arribada del nacionalisme espanyol. Igual que hi haurà qui se senti més còmode amb la idea de “Guerra de la Independència”. Jo, per exemple acostumo a fer servir ambdós conceptes sense gaires prejudicis perquè, al cap i a la fi, ens referim a un conflicte que es coneix de les dues maneres i el que es veritablement important és l’anàlisi que en fem.
Moltes gràcies per participar en el blog.