Els sis anys que va perllongar-se la Guerra del Francès van tenir una gran repercussió en el si de la societat catalana i, en general, de tot l’Estat espanyol. Les principals conseqüències van produir-se a nivell demogràfic, econòmic i social.
Costos humans. Els costos humans de la Guerra del Francès resulten difícils d’avaluar, però les baixes en campanya dels exèrcits regulars no poden ser gaire elevades ja que els combats no van ser nombrosos i, per regla general, no van ser gaire sagnants. Les accions més costoses en termes de vides humanes van ser els setges que solien acabar amb matances de la població civil (com va ser el cas de Girona i Tarragona). Així, la quantitat més gran de morts va arribar de forma indirecta com a conseqüència de la fam i les epidèmies. Segons les dades aportades pels censos, la mortalitat en el conjunt de la guerra va ser de més d’un 50% per sobre del quinquenni anterior. Algunes poblacions catalanes van arribar a perdre la meitat dels seus habitants.
Costos econòmics. Els comptes de la hisenda central no representen gaire cosa més que les xifres corresponents a Cadis i al seu districte immediat, però podem observar que la suma recaptada de 1808 a 1814 era molt inferior al que s’obtenia, en el mateix lapse de temps, en època de pau. La hisenda central, però, ni recaptava impostos a les províncies ni s’atenia a les necessitats de transmetre-hi recursos. Les Juntes havien d’atendre les despeses civils i militars amb els recursos que recollien en el seu territori.
La Junta de Catalunya va gastar en el transcurs de cinc anys 528 milions de rals només per mantenir l’exèrcit (250 procedents d’impostos i la resta de préstecs), però es calcula que el cost global del manteniment de l’exèrcit va ser d’uns mil milions a l’any. La resta dels diners amb que finançar l’exèrcit van sortir de diverses formes de recaptació immediata i directa practicades pel propi exèrcit sobre el terreny (com els emprèstits forçats).
Molt més carregosos que els diners van ser els subministraments de queviures per a la tropa, pels quals els pobles rebien, com a molt, un rebut que se suposava que algun dia els serviria per a rescabalar el deute per part de la hisenda pública. Així, el deute interior va augmentar en 6.000 milions de rals que no s’amortitzarien en els anys següents. A això s’ha d’afegir que els francesos hi deurien generar un cost similar sobre la població ja que tenien com a norma viure sobre el terreny i practicaven amb freqüència el saqueig.
La major part d’aquesta càrrega va caure sobre la Catalunya rural, sobre la pagesia que va viure anys de sofriment i misèria. La burgesia en canvi va sortir molt més ben parada perquè els industrials no van haver de fugir de Barcelona i van seguir negociant amb normalitat i comerciants i financers van fugir de la ciutat amb els seus cabals per evitar-se d’afrontar les exigències dels francesos. En definitiva, la guerra van finançar-la els més pobres: els camperols.
Pèrdues, despeses i destruccions provocades directament per la guerra. El seu volum va ser prou significatiu com per afectar a la marxa general de la vida i de l’economia catalana en el futur immediat a la guerra. A més, aquests danys van repartir-se desigualment entre la població. Els pes d’aquestes despeses va sofrir-lo el camp i la pagesia va trobar-se que, un cop acabada la guerra, els preus agrícoles van patir una davallada general i les exportacions d’aiguardent van entrar en crisi.
Això va facilitar la penetració en els mercats interiors de la producció de fàbrica que reemplaçava la d’algunes velles indústries tradicionals locals, accentuant la polarització al si de la societat camperola i agreujant els desequilibris regionals a l’interior de Catalunya. Així s’iniciava el procés de decadència d’algunes zones que havien prosperat amb el creixement del segle XVIII.
Transformació revolucionària de la societat. El programa liberal de Cadis comportava la idea que era possible renovar i modernitzar la societat i l’Estat espanyols sense córrer els riscos d’una subversió social com la de la Revolució Francesa i això va quallar en la burgesia espanyola. Així, en comprovar que la monarquia absoluta era incapaç de resoldre els vells problemes que l’havien portat a la crisi de 1808, la burgesia reprendria el programa gadità per posar remei a la fallida de l’Estat i l’economia.
La Guerra de la Independència marca el moment de la història en que la unitat espanyola s’afirma millor. Cadis serà, el 1810, el gresol on va intentar elaborar-se una nació espanyola alhora unitària i renovada. Les velles postures autonomistes feudals serien substituïdes per una adhesió gradual a la idea de fundació d’una nació unificada.
El programa liberal burgés no va ser assimilat en el seu conjunt per la població, però no totes les idees de la revolució van ser rebutjades. Així, l’experiència d’aquests anys deixaria tot un seguit d’elements que van penetrar profundament en el conjunt de la població. Els camperols, per exemple, aprendrien que la legitimitat dels drets senyorials i els delmes eren discutides i a partir d’aleshores es resistirien a pagar-los. S’estava iniciant la imparable erosió del vell sistema que, a la llarga, patiria més per aquestes accions sordes protagonitzades pels camperols que per les conspiracions revolucionàries.
