La Junta Suprema Central formada el setembre de 1808 com a govern alternatiu s’havia mostrat incapaç per a dirigir la guerra contra els francesos i, després d’haver de fugir d’Aranjuez a Sevilla i, posteriorment, a Cadis el 1810, l’única ciutat que, gràcies a l’ajuda britànica, resistia el setge francès, va acabar per dissoldre’s el gener de 1810. Abans, però, havia iniciat un procés de convocatòria de Corts perquè els representants de la nació decidissin sobre la seva organització i el seu destí. Estem davant del naixement de la nació espanyola.

Mentre s’elegien els diputats que composarien les Corts es va crear una regència formada per cinc membres i les Juntes van organitzar una consulta al país sobre les reformes que s’havien de dur a terme. Malgrat les dificultats existents per recollir les propostes i la diversitat dels consultats, predominava la idea que l’acció desastrosa dels governs dels anys de regnat de Carles IV havia provocat la ruïna d’Espanya i es demanaven garanties contra el poder absolut del futur monarca.

El procés de selecció dels diputats i la reunió de les Corts a Cadis van ser força difícils per l’Estat de guerra en què es trobava el país. Tot i això, va arribar-se a la composició d’unes corts amb uns 240 diputats que aniran variant. Així, un terç dels diputats eren nobles, un altre terç eren eclesiàstics i la resta pertanyien al tercer estat (burgesia, professors, advocats, etc), i molts dels diputats presents eren suplents que substituïen al titular de l’escó. Les Corts es van obrir el setembre del 1810, i el sector liberal va aconseguir la formació d’una cambra única i l’aprovació, en la primera sessió, del principi de sobirania nacional, és a dir, el reconeixement que el poder resideix en el conjunt dels ciutadans, representats a les Corts.

L’experiència de construcció d’una nova estructura política assajada a les Corts de Cadis representava la primera oportunitat real en la que els polítics catalans eren cridats a participar activament en la política de la monarquia espanyola. Tot i els obstacles existents, la Junta Superior de Catalunya va aconseguir enviar-hi una vintena de diputats catalans, el paper dels quals, però, seria força irrellevant al tractar-se d’un grup heterogeni que mai va actuar de forma compacta.

D’aquests diputats catalans, només Capmany es trobava en una situació que li permetés articular els interessos de Catalunya dins del debat global que es desenvolupava a Cadis. Així, Capmany, orador brillant i defensor d’una Espanya modernitzada que assumís en part el projecte austriacista liquidat el 1714 i que fomentés el desenvolupament comercial i industrial, va ser l’únic diputat català que va figurar habitualment entre les grans personalitats de l’etapa parlamentària gaditana. Tot i això, era una figura solitària enmig dels altres diputats catalans, com Joan de Balle o Felip d’Aner, que no entenien ni compartien la seva visió política avançada.

D’entre la resta de diputats catalans a Cadis trobem un altre grup, aquest sí, articulat amb una gran coherència: el sector reaccionari. Representat per personatges com Creus, Utgés, Dou o Papiol, aquest sector s’oposava a les reformes polítiques de caràcter liberal per tal de preservar la vella societat de l’Antic Règim i l’absolutisme.

Amb la constitució de les Corts es va començar a edificar un nou projecte polític que lluitava contra el despotisme oposant-hi una societat basada en la llibertat i la igualtat davant de la llei. El camí cap a la constitució de Cadis suposaria la introducció del liberalisme com a limitació del poder del rei. Així, una comissió de les Corts va encarregar-se de preparar un projecte de Constitució, que es va promulgar, després d’una sèrie d’intensos debats entre absolutistes i liberals, el 19 de març de 1812, dia de Sant Josep, motiu pel qual la primera Constitució de la història d’Espanya va ser coneguda com “la Pepa”.

El nou règim constitucional, tot i que s’inspirava evidentment en la Constitució francesa de 1791, no era una còpia exacta de la mateixa, com argumentaven els seus detractors des del conservadorisme. La Constitució de Cadis sí que mantenia el mateix concepte de Nació i de sobirania nacional que havien introduït els revolucionaris francesos, però a partir d’aquí hi ha moltes diferències.

La Constitució de 1812, descartant la via revolucionària francesa, contenia una declaració de drets del ciutadà on es garantien la llibertat de pensament i d’opinió, la igualtat dels espanyols davant la llei, el dret de petició, la llibertat civil, el dret de propietat i el reconeixement de tots els drets legítims dels individus que composaven la nació espanyola. Aquesta nació era definida com la reunió del conjunt de tots els espanyols dels dos hemisferis, és a dir, els territoris peninsulars i les colònies americanes i no era patrimoni de cap família ni persona.

L’estructura de l’Estat definida per la Constitució corresponia a una monarquia limitada, moderada o constitucional basada en la divisió de poders i que deixava de banda la monarquia de dret diví. Així, s’estableix la divisió de poders legislatiu, executiu i judicial: el poder legislatiu resideix en les Corts, l’executiu en el rei no responsable i el judicial en els tribunals de justícia.

El poder legislatiu era competència de les Corts unicamerals, que representaven la voluntat nacional i posseïen amplis poders com l’elaboració de les lleis, l’aprovació dels pressupostos, l’aprovació dels tractats internacionals, el comandament sobre l’exèrcit, etc. Els diputats de les Corts ocupaven el càrrec durant dos anys i eren inviolables en l’exercici de les seves funcions.

El poder executiu estava encapçalat pel monarca que era qui posseïa la direcció del govern, intervenia en l’elaboració de les lleis a través de la iniciativa i la sanció, i tenia la possibilitat d’aplicar un vet suspensiu a la iniciativa legislativa durant dos anys. Les decisions del monarca havien de ser refrendades pels ministres, els quals estaven sotmesos a responsabilitat penal. El monarca, sota cap pretext, no podria evitar, suspendre o dissoldre les Corts.

L’administració de justícia era competència exclusiva dels tribunals, i s’hi establien els principis bàsics d’un Estat de dret: codis únics en matèria civil, criminal i comercial, inamovibilitat dels jutges, garanties dels processos, etc.

La Constitució de 1812:

La Constitució de Cadis plantejava en els seus articles la reforma dels impostos i de la hisenda, la creació d’un exèrcit nacional (una força militar permanent de terra i mar per la defensa exterior de l’Estat i la conservació de l’ordre intern), el servei militar obligatori i la implantació d’un ensenyament primari públic i de caràcter obligatori (escoles de “primeras letras” per que els nens poguessin aprendre a escriure, llegir, matemàtiques bàsiques i el catecisme catòlic).

El territori de l’Estat espanyol es dividia en províncies, institucions d’inspiració francesa que portaran a la recreació de l’Estat, i per al govern interior de les quals es creaven les diputacions provincials, s’establia la formació d’ajuntaments amb càrrecs electius per al govern dels pobles i es creava la milícia nacional (composada per habitants de la pròpia província), en els àmbits local i provincial.

El text constitucional recollia també el compromís existent entre els sectors de la burgesia liberal i els absolutistes amb l’afirmació de la confessionalitat catòlica de l’Estat. Va arribar a donar-se una veritable obsessió per remarcar la qüestió religiosa a la Constitució com a signe d’identitat del país. Així, com que l’Església exercia una funció social a l’Espanya de principis del segle XIX, heretada de l’època moderna, les Corts buscaran l’adequació de l’Església a la nova situació sense separar en cap cas Estat i Església. La religió catòlica apostòlica i romana serà l’única religió oficial de l’Estat i serà protegida. El control nacional de la religió en detriment de la llibertat confessional va considerar-se que podria ser un element alliberador i que jugaria un important paper a la cohesió nacional en el si d’una monarquia catòlica.

A més del text constitucional, les Corts de Cadis van aprovar un seguit de lleis i decrets destinats a eliminar l’Antic Règim i a ordenar l’Estat com un règim de caràcter liberal.

Així, els diputats van procedir a la supressió de les senyories jurisdiccionals, fent-ne distinció de les territorials, que van passar a ser propietat privada dels senyors. Aquest procés apuntava cap a un tipus de reforma agrària que, d’una banda, liquidava el règim senyorial, però que a la vegada transformava els antics senyors en els propietaris de la terra i no pas els pagesos que la treballaven. També es va decretar l’eliminació de les primogenitures i la desamortització de les terres comunals, tot amb l’objectiu de recaptar capitals per amortitzar deute públic.

Es va votar l’abolició de la Inquisició, amb una forta oposició dels sectors absolutistes i del clergat, i la llibertat d’impremta, que va quedar condicionada per la formació d’unes juntes de censura, excepte per aquells assumptes que concernissin a la religió que seguirien en mans de l’Església. Cal remarcar també la instauració de la llibertat de contractació, l’anulació dels gremis i la unificació del mercat.

Aquest primer liberalisme espanyol va marcar les línies bàsiques del que havia de ser la posterior modernització econòmica i social de l’Espanya contemporània tot aprofitant la situació revolucionària creada per la guerra, ja que en un marc de normalitat aquest model tan avançat establert a Cadis mai hauria estat possible. Tanmateix, l’obra dels legisladors gaditans no va tenir gaire incidència pràctica ja que, d’una banda, la guerra va impedir l’aplicació efectiva de la legislació, i, a més, el retorn de Ferran VII un cop acabat el conflicte va frustrar les reformes liberals per conduir a un retorn cap a l’absolutisme i l’Antic Règim.