L’Imperi Otomà o turc s’havia anat configurant des de l’edat mitjana i va presentar una gran consistència en l’època moderna, però arribats a finals del segle XIX es mostrava en franca decadència. En aquest segle l’Imperi era un Estat complex, amb un govern dèbil, que abraçava un territori molt extens i estava integrat per una varietat de pobles, fets que donaven lloc a una forta inestabilitat política.
El sobirà de l’Imperi rebia els títols de soldà, per la seva autoritat política, i califa, per la seva autoritat espiritual sobre tots els musulmans. El monarca era auxiliat per un consell d’homes sants o ulemes, i la xària o codi de lleis sagrades de l’Islam era la base de la legislació de l’Estat. Estem davant, per tant, d’un Estat de caràcter teocràtic.
El seu territori comprenia la península d’Anatòlia, de població turca; els Balcans, on hi havia minories islamitzades i cristianes; i s’estenia per l’Orient Mitjà, una part d’Aràbia i el nord d’Àfrica, tot i que en molts casos aquest domini era molt més nominal que real. Així, al llarg del vuit-cents els moviments nacionalistes havien aconseguit desmembrar part del territori i així, desprès de la independència de Grècia (1829), van tenir lloc les de Sèrbia, Romania, Bulgària i Montenegro.
La descomposició territorial otomana també va venir influenciada per l’imperialisme europeu. D’aquesta manera, a l’Àfrica, els turcs van disputar amb els britànics i els francesos per conservar la seva zona d’influència, així com amb els wahabites (islamistes radicals) en la costa del Mar Roig. D’aquesta manera, el Líban va passar a ser un domini francès el 1864 i posteriorment ho seria Tunísia el 1881, mentre que Egipte va caure en mans dels britànics el 1882.
La complexa estructura política i administrativa, el feixuc sistema de tributs que pesava sobre els camperols, la corrupció generalitzada i el cost de l’exèrcit van fer que país arribés al darrer terç del segle XIX arruïnat i en mig d’un clima de revolta generalitzada. Aquesta situació va fer que les tímides reformes iniciades en un règim autocràtic com el turc (igualtat entre els musulmans i no-musulmans, igualtat davant la llei, etc.) es paralitzessin en la segona meitat del segle XIX i que els soldans adoptessin una política conservadora basada en l’integrisme religiós que va tornar a privilegiar els musulmans sobre els altres grups religiosos i va mantenir un sistema polític de caràcter autocràtic i tirànic.
Els problemes successius amb les potències occidentals, desitjoses de controlar els territoris desmembrats de l’Imperi Turc i d’influir-hi, i el suport de les nacions balcàniques independents als moviments nacionalistes dels territoris que encara romanien sota domini otomà van provocar un sentiment de desfeta nacional i van generar un sentiment fortament nacionalista i alhora reformista: els Joves Turcs.
El nou partit, format essencialment per un nucli de joves militars, intel·lectuals i funcionaris que criticaven el despotisme del soldanat, tenia com a objectiu la instauració a Turquia d’un règim constitucional, parlamentari i liberal i, a la vegada, la defensa de la dignitat nacional davant de les potències occidentals. Després d’un intent de cop d’Estat, el 1876, que tenia per objectiu instaurar un govern liberal d’estil occidental, els Joves Turcs van haver d’exiliar-se o van ser perseguits i empresonats.
Després de l’intent reformista dels Joves Turcs, el soldà Abdul Hamid (1876-1909) va concentrar tots els poders novament, va mantenir els tribunals religiosos i la xària, tot alimentant els sentiments nacionalistes, antieuropeus i antiliberals. Tanmateix, el seu regnat va suposar el debilitament progressiu de l’Imperi Otomà. La repressió era l’únic recurs del qual disposava el règim per a mantenir l’ordre i així, quan el 1894 els armenis van aixecar-se contra el despotisme turc, la insurrecció va ser ofegada mitjançant un bany de sang que comportaria més de 80.000 morts.
En aquesta situació, es produirien diverses conspiracions que tenien per objectiu enderrocar el govern autocràtic, fins que el 1908 es donaria un cop d’Estat contra el règim absolutista amb la intenció de substituir-lo per un govern modern i constitucional. La Societat per al Progrés i la Unió, formada per estudiants de l’Escola Militar, juntament amb els Joves Turcs i una part de l’exèrcit van obligar el soldà a convocar eleccions. Però, la suspensió de la Constitució va conduir fins a la Revolució dels Joves Turcs de 1909 que acabaria amb la destitució del soldà i el nomenament de Mehmet V Resat (1909-1918) que seria l’encarregat d’iniciar el procés de reformes.
De la situació de crisi a Turquia s’aprofitaria Àustria que el mateix 1908 envaïa Bòsnia I Hercegovina annexionant-se el territori. Encara que el nou govern turc va intentar mantenir el seu poder a la zona, la coalició dels països balcànics derrotaria l’Imperi Turc enfonsant definitivament la seva presència territorial a Europa, fonamental en aquest territori durant 500 anys. El nou soldà s’aproparia ara a Alemanya perquè desconfiava de Gran Bretanya i Rússia, països que creia interessats en aconseguir les possessions d’una Turquia que es descomponia irreversiblement.
