Rússia va ser l’Imperi que va experimentar menys canvis durant el segle XIX. Arribats a les darreries del segle, Rússia era l’altre imperi tradicional que restava a Europa. L’Estat tsarista era un autèntic bastió de l’Antic Règim, amb un poder absolut del monarca i un clar predomini de l’aristocràcia, que controlava immensos territoris on es mantenia una estructura rural i on la servitud encara era vigent a mitjans del segle XIX.

L’extensió territorial de l’Imperi Rus s’havia incrementat després del Congrés de Viena de 1815, però, tot i això, Rússia encara va mantenir ambicions expansionistes constants en tres direccions: cap a l’extrem orient, a la zona de Manxúria i l’illa de Sakhalin, que es va annexionar el 1875; cap al sud, amb la incorporació del Turquestan i els intents d’ocupar la zona fronterera amb l’Iran i els territoris els territoris al nord del Mar Caspi; i, cap a l’oest, amb la conquesta de Bessaràbia i una part de Polònia i Finlàndia.

La diversitat ètnica de l’Imperi era molt variada. Hi predominaven els eslaus, que suposaven més del 80% de la població sumant-hi russos, ucraïnesos, bielorussos i polonesos, però també hi havia unes importants minories d’origen caucàsic (georgians, armenis, azerbaidjanesos), groc asiàtic (uraloaltaics, turcs, tàrtars) i bàltic (letons, estonians i lituans). A tot això s’hi sumaven unes minoritàries comunitats alemanya i jueva força disperses en el territori.

Davant d’aquesta diversitat ètnica i religiosa, a la Rússia del vuit-cents podem trobar dues tendències polítiques. D’una banda, hi havia una tendència centrífuga que estava integrada per aquells pobles que, com els polonesos, els bàltics o els bielorussos, buscaven separar-se de l’Imperi. D’altra banda, hi havia una altra tendència centrípeta o paneslavista que cercava assimilar les altres minories existents en l’Imperi, i que seria la portada a la pràctica per tots els tsars.

El regnat d’Alexandre II (1855-1881). La derrota russa a la Guerra de Crimea (1854-1855) havia posat en evidència l’endarreriment del país, la fragilitat de l’organització de l’Imperi i la política conservadora i autòcrata del tsar Nicolau I. El seu successor, Alexandre II, emprendria aleshores una sèrie de tímides reformes liberals com l’abolició de la servitud dels camperols, una reforma de l’ensenyament, un impuls a la industrialització i la construcció del ferrocarril i l’establiment d’assemblees provincials (zemstvos) en les quals participarien propietaris, burgesos i vilatans.

L’abolició de la servitud, mitjançant diversos decrets aprovats entre 1858 i 1863, va alliberar 22,5 milions de serfs, que eren aproximadament el 90% de la població russa, però l’aplicació d’aquesta reforma no va servir per millorar la situació de la pagesia russa. Els camperols van continuar adscrits obligatòriament al MIR (llogaret rural) i, mitjançant aquesta adscripció, van continuar depenent del tsar. A més, a canvi de la llibertat havien de pagar un cens als antics senyors que resultava inabastable per a la majoria de la pagesia.

El govern, a la vegada, va haver d’intensificar la repressió dels creixents moviments d’oposició al tsarisme, com el nihilisme, l’anarquisme i el populisme. La insurrecció dels polonesos amb l’assassinat del tsar el 1881 en un atemptat terrorista, però, frenaria les reformes iniciades per retornar al règim autòcrata i autoritari tradicional, que iniciaria una dura persecució contra els moviments reformadors i intel·lectuals com Terra i Llibertat (un moviment intel·lectual favorable a la reforma agrària).

El regnat d’Alexandre III (1881-1894). El regnat d’Alexandre III va caracteritzar-se pel seu conservadorisme, però, tot i això, la modernització econòmica del país, portada a terme des de 1880 amb l’ajuda de capitals francesos i alemanys i de la introducció d’una reforma fiscal, transformaria lentament la societat potenciant el seu desenvolupament econòmic. Apareixeria una embrionària classe treballadora en els centres industrials i sorgiria una classe mitjana liberal, comercial i industrial.

La industrialització de Rússia va impulsar-se des de l’Estat tot invertint en sectors claus, com ara la mineria, la metal·lúrgia, el petroli, la indústria tèxtil i el ferrocarril (Transsiberià, 1891-1905). Aquest desenvolupament econòmic va anar acompanyat del control de la cultura, la russificació dels territoris fronterers i la persecució de qualsevol tipus d’oposició al règim a través de l’okhrana (policia política).

En qualsevol cas, els petits grups liberals i revolucionaris no sobrepassaven els límits d’una petita burgesia ciutadana i una elit intel·lectual, mentre que la major part del país restava al marge de qualsevol activitat política. El desig generalitzat d’aquestes minories intel·lectuals de donar pas a un règim més liberal portaria a la formació de partits clandestins revolucionaris com el Partit Socialdemòcrata de caràcter obrerista –amb les seves branques menxevic (minoritària) i bolxevic (majoritària)– i el Partit Socialista Revolucionari, que tenia els seus seguidors entre la massa camperola. Ambdues opcions polítiques serien perseguides i reprimides.

El regnat de Nicolau II (1894-1917). Nicolau II va continuar l’acció repressiva iniciada pel seu pare i amb la russificació de la població polonesa, armènia i finlandesa, amb l’ajuda de l’Església ortodoxa i del control de l’ensenyament. Aquestes polítiques, però, accentuarien el descontentament de la població.

D’altra banda, el tsar va impulsar l’expansió imperialista cap a la zona oriental, fet que va portar el país a enfrontar-se en una guerra amb el Japó (1904-1905), de la qual Rússia sortiria derrotada. Arran de l’esclat de la guerra esclatarien una sèrie de vagues i manifestacions, que conjugaven el descontentament per la derrota i la protesta social, i serien durament reprimides. A Sant Petersburg, el “Diumenge Roig” del 22 de gener de 1905, l’exèrcit imperial dispararia contra els manifestants, fet que revoltaria el país.

La Revolució de 1905 obligaria, l’octubre, al tsar Nicolau II a publicitar un manifest pel qual renunciava al poder absolut, garantia les llibertats individuals i prometia governar des d’aquell moment amb una assemblea nacional (Duma) escollida per sufragi universal. Era un tímid acostament al constitucionalisme que no va satisfer ningú. Els fets del “Diumenge Roig” marcarien l’inici del procés de descomposició del sistema autocràtic tsarista que portaria a la Revolució Russa de 1917 gràcies a l’arrelament de les doctrines socialistes revolucionàries entre un proletariat incipient.