L’Imperi Austrohongarès reunia a finals del vuit-cents els territoris que van agrupar la dinastia dels Habsburg, els arxiducs austríacs i els emperadors del Sacre Imperi des del segle XVI. El tret fonamental d’aquest immens Imperi era la gran diversitat ètnica, cultural i religiosa dels territoris que el composaven. Per això, des del segle XIX, els moviments nacionalistes i independentistes van ser una amenaça constant per a la seva supervivència.
Aquest Imperi tenia fonamentalment dos grans centres: Àustria, de cultura alemanya, i Hongria, de cultura magiar. En la primera meitat del segle XIX, els diferents emperadors van intentar liderar la unificació de tots els pobles de llengua alemanya en una “Gran Alemanya”. Així va ser com, en el Congrés de Viena de 1815, va sorgir la Confederació Germànica liderada per Àustria. L’emperador Francesc Josep I (1848-1916) va tractar d’aplicar, en els inicis del seu regnat, una política de centralisme i absolutisme germànic.
La derrota austríaca davant de Prússia en les guerres d’unificació alemanyes a Sadowa, el 1866, però, va posar fi al projecte austríac de liderar la unificació alemanya. Així, des del compromís de 1867, Francesc Josep I va convertir-se en rei d’Hongria i va configurar una monarquia dual amb dos grans regnes: Àustria i Hongria. D’aquesta manera, en comptes de buscar una solució federalista entre totes les nacionalitats que configuraven l’Imperi, l’emperador va preferir entendre’s només amb Hongria, convertint-se en monarca d’aquesta nació.
Així, en la monarquia dual, ambdós regnes tindrien constitucions i governs particulars i s’encarregarien dels seus assumptes interns amb l’excepció de tres factors d’unitat política: la monarquia, els ministeris de relacions exteriors, finances i defensa (controlats pel primer ministre, nomenat per l’emperador), i una comissió mixta dels respectius parlaments.
Aquesta partició de l’imperi, a la pràctica, suposava la creació de dues àrees d’influència: a l’oest l’austríaca, i a l’est l’hongaresa; fet que desplauria a les altres nacionalitats integrants de l’Imperi. Tot i l’existència d’un fort sentiment popular a favor de la monarquia, el problema de les nacionalitats dividiria les forces polítiques austrohongareses. De fet, la unitat es mantindrà bàsicament pel reconeixement de l’autoritat de l’emperador, l’exèrcit i la burocràcia.
A Àustria, hi predominava la població alemanya, però a l’interior hi havia pobles no alemanys als quals van voler “germanitzar”. Els liberals assentarien en aquest període les bases de la industrialització, es limitaria el poder de l’Església, es reconeixerien les llibertats públiques i s’organitzaria el sufragi censatari directe per a les eleccions al Parlament (Reichstag) composat per dues cambres: la dels senyors (amb membres hereditaris o designats vitalíciament per l’emperador) i la dels representants (els membres de la qual eren escollits per les Dietes provincials). Aquest sistema provocaria, en principi, un cert clima de llibertat que afavoriria la indústria i el desenvolupament de les arts i la vida intel·lectual.
La implantació del sufragi universal directe, el 1908, tornaria, però, a despertar el problema de les nacionalitats, especialment a Txèquia. Aquest sistema donava una mínima satisfacció als alemanys (24% de la població) i als hongaresos (24%), però deixava novament sense resoldre les aspiracions nacionals del mosaic d’altres pobles que configuraven l’Imperi. Els txecs, els polonesos, els eslovacs, els romanesos i els eslaus del sud (eslovens, croats, serbis, etc.) mantindrien l’oposició i la lluita contra l’organització imperial. D’altra banda, grups demòcrates i socialistes van pugnar per enderrocar la monarquia autoritària dels Habsburg cap a finals del segle XIX i instaurar un règim parlamentari i de caràcter democràtic, però fracassarien en els seus intents.
A Hongria, a més del territori pròpiament hongarès, el regne comprenia Eslovènia, Croàcia i Transilvània, sotmesos a la sobirania hongaresa des del compromís de 1867. La població majoritària era la magiar (54%), seguida dels romanesos (16%) i els eslovacs (10,7%). El primer pas del nou regne seria assentar els avantatges obtinguts per la configuració de la monarquia dual el 1867. Però desprès d’una primera etapa liberal, el poder recauria en mans de la minoria aristocràtica que imposaria un sufragi molt restringit (excloent totalment obrers i camperols) i una política de magiarització (imposició de la llengua i la cultura hongaresa) sobre les altres nacionalitats de la seva àrea d’influència en l’Imperi que acabaria incitant als nacionalistes eslaus de Bòsnia i Hercegovina a cerca, en secret, l’ajuda de Sèrbia contra l’Imperi, fet que derivaria en el principal detonant de la Gran Guerra amb l’assassinat de l’hereu al tron Austrohongarès a Sarajevo el 1914.
