Napoleó havia previst una guerra dinàstica contra l’exèrcit borbònic, no una guerra nacional, però, davant la inferioritat evident, els espanyols van veure’s forçats a abandonar l’estratègia militar habitual i apostar per un nou model de guerra: la guerra de guerrilles. Així, des de la tardor del 1808, quan l’exèrcit espanyol va ser incapaç d’oposar-se al progrés de les tropes franceses, la resistència a la invasió va realitzar-se mitjançant una modalitat de lluita armada espontània, popular i eficaç: les partides de guerrillers, uns escamots locals que estaven composats per d’uns 30 a 50 membres, comandats per un cap.
La població va mostrar-se resistent a l’hora d’integrar-se en l’exèrcit regular. Van negar-se al reclutament i, si van ser obligats a servir, van aprofitar la primera ocasió per a desertar. Volien combatre al seu aire, de forma irregular i ocasional, en la guerrilla o el sotmetent, mobilitzant-se de forma temporal o per realitzar una acció puntual contra els francesos i tornar seguidament a casa.
I és que el poble va ser més la víctima que no pas el protagonista de la guerra. La població humil era sempre en els combats ja que no podia fugir a refugis més tranquils de Mallorca, Cadis o Amèrica com feien les classes benestants. Espremut tant per francesos, espanyols i partides irregulars, el poble esdevindria combatent cada cop que tingui que defensar la seva casa, la seva terra i la seva família, però retornarà a l’arada o el teler sempre que es produeixi un mínim moment de treva local. Així, seria un gran “defensor de la terra”, però no voldrà convertir-se en soldat d’un exèrcit regular.
Per això, la guerra a Espanya va estar marcada per la formació de guerrilles, el que va convertir el conflicte en una guerra irregular i diferent que va fer inútils les tècniques militars de Napoleó. Val a dir que la denominació espanyola “guerrilla” seria utilitzada per la resta de països a partir de la Guerra del Francès. L’aparició de les guerrilles explica el caràcter popular d’una guerra que es convertirà en el prototip de guerra d’alliberament nacional.
La guerrilla va actuar en una “guerra total” amb una violència generalitzada en la qual la resistència armada i el procés militar de la guerra posaven en evidència la incapacitat de l’exèrcit espanyol per fer front al francès. Eren necessàries la presència d’altres tipus de forces irregulars com les guerrilles, partides, milícies honrades, miquelets o el sotmetent, amb major capacitat d’adaptació a cada territori.
A partir de 1809 la guerrilla s’institucionalitzarà realitzant petites accions que impossibilitaven la consolidació de l’ocupació francesa. La guerrilla serà l’única forma de resistència pel poble espanyol. Només es podia eliminar l’ocupant francès mitjançant la contínua bel·ligerància d’unes guerrilles que van esdevenir un referent del poble espanyol i del nacionalisme per la defensa de la religió, la pàtria i el rei.
Els seus membres eren pagesos, artesans, estudiants, metges o advocats, entre d’altres, malgrat que els seus dirigents acostumaven a pertànyer a les elits militars i del clergat. Els caps dels guerrillers eren gent amb una personalitat pròpia que aglutinava els homes al seu voltant. Es calcula que van formar-se unes 500 guerrilles que van arreplegar uns 55.000 homes que, actuant en petits grups, van obligar a l’exèrcit francès a que un 80% de les seves tropes vigilessin la rereguarda.
La guerra va suposar un extermini físic i material per la proliferació de la “terra cremada” en les retirades. Amb les seves accions fustigaven l’exèrcit enemic, en destruïen les instal·lacions, n’interferien els moviments i assaltaven els combois d’aprovisionament, tot sotmetent els francesos a una pressió i a un desgast permanents per culpa d’una resistència guerrillera que feia difícil el control efectiu del país i mantenia viu el sentiment antifrancès, sobretot entre les classes populars.
Així, va iniciar-se una guerra propagandística destinada a crear un estat d’opinió. Els capellans van convertir-se en propagandistes de la guerrilla des dels seus púlpits i alguns arribarien a encapçalar guerrilles de croada. Per la seva part, els francesos utilitzarien la propaganda per eliminar els contraris desprestigiant les guerrilles per la seva forta violència, tot justificant la seva derrota per la difícil geografia espanyola i per la dispersió d’una població que es mostrava molt hostil.
Les guerrilles van ser populars entre la població i, en canvi, generaven por entre les elits que les associaven amb l’anarquia. Tanmateix, cal tenir en compte que no tots els pobles van col·laborar amb les guerrilles, el que indica el caràcter localista de la guerra. La realitat es que les guerrilles eren autònomes i, a més, no eren ben acceptades per l’exèrcit regular espanyol perquè no tenien disciplina militar. D’altra banda, les guerrilles imposaven una sèrie d’impostos i robaven als pagesos per finançar-se i aconseguir armament.
En el cas de Catalunya, aquesta era una terra amb una llarga tradició de bandolerisme i les partides armades eren una realitat freqüent. Era normal que el conflicte donés lloc a mobilitzacions d’aquesta mena amb una participació social molt àmplia. La majoria dels guerrillers eren lluitadors ocasionals, però hi hauria d’altres que combatrien durant tota la guerra, primer col·laborant amb l’exèrcit i després arribant a integrar-se (Manso i Milans del Bosch). Bona part dels millors caps militars de l’exèrcit de Catalunya sortirien de la guerrilla. Homes d’extracció social molt diversa coincidirien a abandonar els seus projectes anteriors de vida a causa de la guerra, i descobrint la seva capacitat militar restarien vinculats a l’exèrcit.
