El Segon Reich alemany, proclamat pels Tractats de Versalles, a París el 1871 agrupava a 25 Estats, que conservaven la seva sobirania i impostos, sota el comandament del Kàiser Guillem I, rei de Prússia. La unificació d’Alemanya al voltant de Prússia i la victòria d’aquest Estat sobre la França de Napoleó III a la Batalla de Sedan van ser els fets que, fonamentalment, van fer possible la seva creació. Amb l’aparició de l’Estat alemany apareixia una nova gran potència a Europa, fet que canviaria significativament les relacions internacionals i els equilibris de poder en el darrer terç del segle XIX.

Tot i que el lideratge prussià del nou Estat seria indiscutible, l’Alemanya unificada de 1871 naixia amb una sèrie de factors d’inestabilitat en el seu si: problemes ètnics, problemes polítics, problemes religiosos i problemes socials.

Problemes ètnics: Més de deu milions d’alemanys restaven fora de les fronteres del nou Estat, mentre que més de cinc milions dels seus integrants pertanyien a altres ètnies no alemanyes (polacs, danesos, alsacians, etc.) que buscarien la reintegració en les seves velles nacions.

Problemes polítics: Els diferents Estats van conservar les seves assemblees, legislació i tradicions. S’hauria de trobar la fórmula per crear una entitat política comuna sense trencar la diversitat i donar pas a un conflicte intern.

Problemes religiosos: Els protestants constituirien el 60% de la població, però els catòlics eren majoritaris a Baviera i Renània, a més de comptar amb una gran implantació en altres punts del país. Això explica l’aparició d’un potent partit catòlic (Zentrumpartei) que seria decisiu per configurar majories parlamentàries.

Problemes socials: En els Estats de l’Est del riu Elba subsistien encara grans dominis agrícoles i tradicions feudals que feien dependre els camperols dels senyors. Mentre que a l’Alemanya central i meridional predominaven les petites explotacions familiars. A l’oest (Westfalia i Renània) el desenvolupament industrial havia propiciat una potent societat industrial amb un fort component obrerista.

El Segon Reich era una monarquia, en certa mesura, autoritària. El nou Estat administraria l’economia, l’exèrcit i les relacions internacionals a través de la figura d’un canceller de nomenament directe per part del Kàiser. Per tant, Alemanya mantindria un sistema de govern no plenament parlamentari. Els partits polítics tindrien una participació limitada en el govern ja que el poder legislatiu estava compartit pel Consell Federal, constituït per representants de tots els Estats federals, i el Reichstag, una cambra de diputats escollida mitjançant sufragi universal. Ambdós organismes no controlarien més que aspectes parcials de la política nacional.

Tot i així, seria a l’Imperi alemany on les concessions democràtiques foren més importants. Encara que el parlament no tenia cap mena de control sobre l’executiu i l’emperador el podia dissoldre, el sufragi universal va ser concedit el 1871 i tota una sèrie de mesures van ampliar la protecció social i també va legalitzar-se els partits polítics, fet que, no va impedir una forta conflictivitat social. El panorama dels partits polítics alemanys, al marge dels petits partits locals que seguirien mantenint la seva influència en els seus feus tradicionals, es basava en l’existència de quatre grans grups:

1. Els liberals, que es dividien entre nacionals i esquerrans.

2. Els conservadors, que tenien un gran pes entre la burocràcia prussiana i van estendre el model prussià a la resta d’Alemanya.

3. Els socialdemòcrates de l’SPD, que van articular-se com a partir el 1875 i van anar augmentant la seva força política fins a arribar al 30% de l’electorat el 1912. La seva ideologia era marxista, tot i que hi convivien diversos corrents, moltes vegades enfrontats.

4. El Zentrum, que era un partit catòlic que es definia políticament de centre, partidari de la Gran Alemanya i defensor de l’Església. Va arribar a tenir el 25% dels sufragis.

Otto von Bismarck, canceller d’Alemanya entre 1871 i 1890, va ser el veritable cervell organitzador d’aquest sistema de govern, i de l’estabilitat i projecció internacional de la jove nació, gràcies a que va aconseguir unificar el dret, la moneda, l’economia i l’exèrcit entre tots els Estats de la federació. Aquesta unitat, junt amb la potència industrial i militar del país, van donar al canceller la suficient força per poder intervenir activament en les relacions internacionals.

L’eix de la seva política interior i exterior va ser donar seguretat a l’Imperi a través d’una estratègia preventiva contra les possibles dissidències interiors i la pràctica d’una política revengista contra una França humiliada després de la derrota de 1871.  Així, la seva finalitat seria mantenir aïllada la França republicana, procurar l’equilibri europeu mitjançant un sistema d’aliances secretes entre les potències i, a partir d’aquí, buscar la màxima expansió colonialista i imperial del país.

La primera batalla interna a la qual va haver front el canceller Bismarck va ser l’enfrontament amb l’Església catòlica en el que es va denominar com la “lluita per la cultura” (Kulturkampf), ja que Bismarck veia amb força recel la possibilitat d’una unió dels catòlics de tot Europa contra Alemanya. Així, la Kulturkampf era una política, seguint el model francès, de separació de poders entre Església i Estat, de control de l’ensenyament públic per part de l’Estat i de control sobre el clergat. Això, però no seria possible d’aplicar i, des de 1879, el canceller aniria abandonant aquesta política per apropar-se al centre catòlic, fins arribar a l’abolició de les lleis anticlericals el 1887.

Un altre punt de l’acció de govern de Bismarck va ser la lluita contra la socialdemocràcia, a la que considerava extremadament perillosa com a germen de la revolució. Malgrat el seu odi confés vers els socialistes, i per desactivar les seves reivindicacions socials, entre 1883 i 1889, el canceller va aprovar una sèrie de lleis sobre l’assegurança de malaltia, vellesa i accidents laborals que van ser pioneres a Europa.

Finalment, Bismarck va tenir serioses dificultats en la dècada dels anys vuitanta quan no va donar suport a la política colonial que era defensada per comerciants i banquers amb molta influència en el país. A més, el 1888, va morir el kàiser Guillem I i el seu successor, Guillem II, no va entendre’s amb el canceller ja que diferia radicalment dels seus plantejaments en política social i política exterior. Per tot això, Bismarck acabaria presentant la seva dimissió el març de 1890.

Dimitit Bismarck, el 1890, l’emperador Guillem II es llençaria a realitzar una política personal i megalòmana que perseguia convertir Alemanya en l’eix de la política mundial (weltpolitik). Favorable a fer concessions per contenir la tendència socialista representada per l’SPD, implantaria una sèrie de reformes socials (descans dominical, limitació del treball dels infants, etc.) que desprès aniria abandonat paulatinament, pressionat per l’aristocràcia i la burgesia.

Aquests el portarien cap a una política de desenvolupament militarista que, d’una banda, va afavorir a la potent burgesia armamentista, i de l’altre, permetia a la vella noblesa acaparar els comandaments de l’exèrcit. Amb tot, el partit socialdemòcrata demostraria la seva força i implantació i el 1912 ja obtindria la majoria al Reichstag amb l’obtenció d’un 35% dels sufragis a les eleccions, mentre que les forces conservadores, especialment els propietaris agraris i els grans industrials, veien amb por l’ascens de l’esquerra.

En definitiva, el cas alemany és tot un paradigma del model de transició entre l’Antic Règim i el liberalisme, mostrant una complexa barreja d’arcaisme i modernisme polític.