L’expansió imperialista de finals del segle XIX va tenir el suport d’una bona part de la classe política europea en el poder. Així, polítics com Jules Ferry a França, Benjamin Disraeli i Joseph Chamberlain a Gran Bretanya o el mateix president Theodore Roosevelt van ser una bona mostra.

Però, no tothom va donar suport a l’explotació imperialista. Ja en el mateix segle XIX van aixecar-se veus crítiques a l’interior de les metròpolis denunciant alguns dels postulats sobre els quals es fonamentava l’imperialisme. A Gran Bretanya, el liberal Gladstone criticaria alguns dels aspectes de la política colonial anglesa, i a França el radical Clemenceau va oposar-se a la idea de la superioritat d’unes races sobre unes altres, mentre que el socialista Jaurès denunciava de forma més contundent l’explotació i el maltractament a que eren sotmesos els pobles colonitzats.

Serien els polítics socialistes els que, malgrat a l’existència d’algunes reticències en els seus rengles, van endegar les més importants campanyes de denúncia del colonialisme. D’aquesta manera, la Segona Internacional, al Congrés de Stuttgart (1907), definiria l’imperialisme com una forma “degradada” del capitalisme i acordava que els partits socialistes tenien el deure de combatre l’explotació i la servitud colonial en totes les seves formes.

Lentament, al començament del segle XX, i gràcies a la condemna de l’imperialisme realitzada pel socialisme i altres sectors democràtics progressistes va anar-se consolidant un poderós corrent anti colonialista, els arguments del qual van anar penetrant a poc a poc en les consciències de la gent i amb el temps molts dels governs de les potències imperialistes van trobar-se, a l’interior del mateix país explotador, amb una forta oposició a la seva actuació colonial.

A més, el rebuig de la colonització paulatinament va anar estenent-se, lògicament, per les colònies. Dins de les mateixes societats indígenes van començar a sentir-se veus que, influïdes per les idees occidentals d’igualtat i llibertat, van reclamar aquests drets pels pobles colonitzats. Molts dels dirigents d’aquests moviments serien membres de l’elit indígena que havien estat educats a occident segons els ideals d’igualtat civil i política.

Així, a l’Àfrica va iniciar-se un moviment de defensa dels valors culturals propis, la negritud, que s’escamparia per tot el continent al llarg del segle XX.

D’altra banda, a Àsia, on els països dominats tenien un major desenvolupament, es generarien moviments d’alliberament nacional que reclamarien la independència. D’aquesta manera, al final del segle XIX, a l’Índia, l’anomenat Congrés Nacional Indi, dirigit per Gandhi, endegaria un moviment favorable a la independència del país que preconitzava, des de 1916, la no-cooperació amb els ocupants anglesos i la desobediència civil.