Els països colonitzats van patir un profund impacte que trasbalsaria la vida, l’administració, la cultura i l’economia dels pobles indígenes. Canviaria, fins i tot, el marc geogràfic, perquè els europeus traçarien fronteres artificials sense tenir en compte les diferències tribals, ètniques o religioses; construirien ponts, vies fèrries i carreteres sobre enormes espais verges; i artigarien boscos i prats.

La primera conseqüència seria d’ordre demogràfic. La introducció de noves vacunes, que van ajudar a combatre les epidèmies, i de noves mesures d’higiene, van permetre una reducció de la mortalitat i un augment de la població. A Algèria, per exemple, el nombre d’indígenes va passar de 2,2 milions el 1871 a 4,8 milions el 1914. Però, tot i això, els efectes no sempre serien positius perquè l’exigència de treballs forçats, a llocs com el Congo, faria disminuir la població. Ara bé, l’increment de la població trencaria l’equilibri existent entre població i recursos i es començarien a donar problemes de proveïment que donarien lloc a una subalimentació crònica.

Des del punt de vista econòmic, la situació va degradar-se per a la majoria de la població, llevat de l’aristocràcia i la burgesia locals que col·laborarien amb els colonitzadors. Així, va produir-se un procés d’expropiació de terres a les comunitats indígenes per passar a mans dels colonitzadors. En conjunt, entre 1830 i 1914, els europeus van apropiar-se de més de dos milions d’hectàrees a l’Àfrica. L’agricultura canviaria en funció de les necessitats de les metròpolis i s’abandonarien els vells conreus tradicionals per potenciar la implantació de sistemes de conreu extensiu, les plantacions, que només responien a les necessitats dels pobles conqueridors (per exemple, producció de cautxú a Indonèsia o cacau a Nigèria). Així mateix, es forçaria l’increment de la productivitat i, com que les colònies havien de comprar productes a les metròpolis, va imposar-se una economia de mercat amb la introducció de paper moneda.

Les importacions europees de productes manufacturats van desorganitzar completament l’artesania tradicional i, en alguns casos, com per exemple a l’Índia, on hi havia una pròspera indústria tèxtil de cotó amb tradició exportadora, aquesta va ser desmantellada en benefici dels teixits de cotó britànica.

A més, es produiria la total assimilació duanera i la circulació de productes entre la colònia i la metròpoli quedava lliure d’aranzels. La posició de la colònia era de clara inferioritat perquè va articular-se una estructura d’”intercanvi desigual”. La colònia quedava reduïda a un paper de subministradora de primeres matèries i de compradora de productes industrials de la metròpoli, els quals, en molts casos, eren manufactures de les primeres matèries pròpies. Els preus eren sempre desiguals, és a dir, la metròpoli fixava els preus dels productes colonials i dels productes manufacturats, però hi havia una desigualtat tan gran entre aquests diversos productes que els habitants de la colònia es veien obligats a dedicar tots els seus esforços a la producció de matèries primeres a canvi d’uns salaris que gairebé només servien per poder comprar els productes més indispensables. Es va generar d’aquesta manera una economia dual en la qual convivien una economia de mercat, controlada pels colonitzadors, i una economia tradicional i d’autoconsum destinada a satisfer les necessitats de la majoria de la població indígena.

A més, l’estructura social dels pobles colonitzats quedaria bruscament transformada com a resultat de la imposició de nous models de comportament per part dels Estats imperialistes occidentals. Els nous ritmes de treball, la llengua, la urbanització i la religió cristiana desgavellarien la vida tribal tradicional i l’antic sistema de jerarquies socials (paper dels ancians, tipus de famílies, etc.). Tanmateix, unitats ètniques o nacionals van ser dividides o ajuntades de manera artificial, trencant d’aquesta manera unitats nacionals amb centenars d’anys d’història.

D’altra banda, les llibertats polítiques i socials de que gaudien les societats metropolitanes mai no van ser efectives a les colònies, on la població indígena estava mancada de qualsevol dret d’intervenció en la vida política dels seus Estats. A més, per tal d’assegurar l’explotació del territori, les colònies estaven obligades a pagar impostos per subvencionar les obres públiques i també s’exigia el reclutament d’indígenes, que havien de col·laborar forçadament amb els exèrcits colonials.

En l’àmbit cultural, les cultures autòctones, de tradició oral i sense elaboracions teòriques, van ser incapaces de resistir l’impacte de la cultura occidental, que els va fer perdre una bona part de la seva identitat i va pertorbar-ne les creences i les tradicions. El desenvolupament de l’ensenyament contribuiria a la difusió de les llengües, les creences i els models de vida europeus, mentre que les missions hi van dur a terme la difusió del cristianisme. Per la seva banda, els grups socials més elevats imitarien les formes de vestir, els models d’urbanització i els patrons de vida europeus. En resum, l’expansió colonial va posar en contacte civilitzacions molt diferents i indubtablement la més forta, l’europea, va imposar-se sobre la que era més dèbil, l’autòctona.