El feminisme va néixer en les idees de la Il·lustració i en les idees d’igualtat promogudes per la Revolució francesa que va aportar inclús una primera Declaració de Drets de la Dona i de la Ciutadana promoguda per Olympe de Gouges.
Les revolucions econòmiques i polítiques del segle XIX van tenir conseqüències importants per al paper de la dona en la nova societat contemporània. La Revolució Industrial, en separar els espais del treball i de la llar, va apartar durant més d’un segle bona part de les dones casades del món laboral i va fer de la llar el seu lloc propi i exclusiu. A més, la dona va patir la discriminació de no ser-li reconeguts plenament els seus drets polítics i jurídics. La dona casada vivia, per tant, en una subordinació legal respecte del marit i, en el terreny polític, no tenia dret a vot.
El feminisme va tenir un paper fonamental en la lluita que van començar les dones per aconseguir la igualació de drets amb l’home i lluitar contra la seva situació marginal i dependent. L’anomenada Declaració de Seneca Falls, proclamada a Nova York el 19 de juliol de 1848, suposaria el començament d’aquest moviment. Aquest és un extracte del document:
Considerem que aquestes veritats són evidents: que tots els homes i les dones són creats iguals; que estan dotats per un Creador d’uns determinats drets inalienables, entre els quals hi ha la vida […], la llibertat i la recerca de la fidelitat; que per assegurar aquests drets s’institueixen governs […], els justos poders dels quals deriven del consentiment dels governats […].
Un dels principals objectius del moviment feminista va concretar-se en el sufragisme, que va sorgir des de mitjans del segle XIX quan es van començar a reclamar drets polítics per a la dona, en concret el dret a vot o sufragi. Amb el sufragi aquest moviment no tan sols volia aconseguir la participació de la dona en la vida política, sinó que també pretenia, mitjançant les institucions polítiques, posar fi als greuges que patien en el terreny laboral. Un altre objectiu important era la igualtat en l’educació, perquè veien que només així la dona aconseguiria ser independent tant intel·lectualment com des del punt de vista polític.
A Europa, el moviment sufragista britànic es considera un pioner en la lluita pel sufragi femení. Amb aquest objectiu es va fundar, el 1906, la Unió Social i Política de les Dones, dirigida per Emmeline Pankhurst, una organització que va actuar amb un radicalisme que va commoure l’opinió pública britànica i mundial. Vestides amb les robes i els guarniments típics de l’època, aquestes dones pujaven a les teulades amb els seus rudimentaris megàfons, s’encadenaven en públic, boicotejaven els mítings dels partits polítics i protagonitzaven manifestacions pacífiques.
Malgrat la llarga lluita sufragista en el segle XIX, arribats al canvi de segle, Nova Zelanda (1893) i Austràlia (1902) eren els únics països que havien concedit el vot femení. Així, el camí a recórrer pel moviment feminista en el segle XX seria immens.
