L’Índia veurà durant la primera meitat del segle XX com s’expandirà el moviment nacionalista contra la dominació colonial britànica, procés que culminarà el 1947 quan el país va aconseguir la independència.
Des de la Baixa Edat Mitjana va desenvolupar-se la ruta de les espècies que unia comercialment Europa i el món oriental. A canvi de productes europeus manufacturats els orientals exportaven pebre, seda i or. Les espècies eren importants per a la població europea perquè facilitaven la conservació, eren un element calòric i donaven sabor.
El comerç amb l’Índia amb anterioritat als segles XV-XVI es realitzava a través del món musulmà, però amb la caiguda de Constantinopla aquest comerç va encarir-se i els europeus van buscar un enllaç directe entre els comerciants i la zona d’on provenien les matèries primeres.
Així, els portuguesos van iniciar els seus viatges i Colom en el seu intent de trobar una ruta més curta va descobrir Amèrica. Durant els segles XVI i XVII van crear-se punts d’enllaç amb l’Índia per facilitar el comerç. Amb la captació de nous mercats a Orient va iniciar-se la penetració colonial.
Els segles XVII i XVIII els anglesos van penetrar a l’Índia per crear i controlar els circuits comercials. El comerç de la seda i el cotó va suposar el control anglès del mercat tèxtil. Així, l’Índia exportarà a Gran Bretanya espècies (te i picants), cotó (aliment de la futura industrialització britànica), matèries primeres i altres productes menors. Per la seva banda, els britànics exportaran manufactures, capital i equips ferroviaris.
Paulatinament, es van anar substituint els productes natius per productes britànics realitzats amb matèria primera índia. L’Índia consumirà els productes britànics produint un fenomen de desindustrialització de l’economia índia. La competència de les manufactures britàniques i la destrucció de l’equipament industrial autòcton va acabar amb el desenvolupament industrial indi.
Durant el segle XIX els britànics van introduir la xarxa ferroviària i va iniciar-se el comerç de l’opi produït a Bengala. Aquest comerç a mitja distància era molt productiu econòmicament. Va incrementar-se la producció d’opi local per ampliar el comerç amb Xina. El negoci de l’opi portarà els britànics a conquerir Bengala i Birmània per incrementar la producció.
Volum d’importacions d’opi a Xina:
- Segle XVIII: 200 Caixes
- 1819: 4.228 Caixes
- 1836: 30.000 Caixes
- 1850: 68.000 Caixes
- 1873: 96.000 Caixes
L’opi es venia a Xina a canvi d’or, te i seda. L’opi es cultivava en extensió, el que resultava barat, i era fàcil de transportar arribant-se a exportar a Xina unes 200 caixes anuals durant el segle XVIII. El 1819 ja s’exportaven 4.000 caixes anuals de 65 Kg. Això va generalitzar el consum d’opi a la Xina.
El 1829 Xina va haver de prohibir les importacions d’opi, però tot i això, el comerç d’opi va continuar mitjançant el contraban. El consum generalitzat d’opi suposava un problema social i econòmic per al govern xinés, però per al govern britànic era un dels negocis més rendibles del món colonial.
Hong Kong va passar a ser domini britànic i des d’aquest punt els anglesos exercien el seu poder polític i econòmic sobre el territori. El procés de colonització del món oriental va accelerar-se amb la proclamació del govern britànic a l’Índia, la conquesta d’Indoxina per part de França i l’establiment d’una colònia holandesa a Indonèsia.
El límit de l’expansió britànica serà Afganistan. A l’Iran, britànics i russos van pactar la presència comú d’ambdós països. Només les regions de Sind, Penjab i Catxemira estaran fora del domini britànic a l’Índia.
L’índia serà la colònia de major interès per als britànics, la “joia de la corona”. Ja des de l’època moderna la Companyia de les Índies Orientals (East Indian Company) gaudia del monopoli en el comerç amb l’Índia. La companyia va seguir l’estratègia d’instal·lar-se a l’Índia pactant amb els governs locals (Gran Mogol) i va crear un exèrcit integrat per natius i comandat per agents de la companyia.
Al segle XIX aquest privilegi va ser abolit, establint-se el govern general britànic a les places estratègiques de l’Índia. Així, l’Índia cedirà parcialment la seva sobirania sobre els seus territoris a favor de Gran Bretanya. L’abolició del monopoli de la companyia obria, el 1833, el comerç a altres empreses.
Per organitzar l’exèrcit de l’Índia va introduir-se una base de soldats natius amb oficialitat anglesa. El gruix de l’exèrcit el composaven tropes musulmanes perquè les autoritats britàniques consideraven que així es controlaria millor el territori hindú.
El 1857 va esclatar la rebel·lió dels simpais (cipayos) contra el comandament britànic. Aquest fet va fer perillar el colonialisme britànic a l’Índia perquè era la primera reacció anticolonial amb el detonant de la mala maror entre els soldats musulmans per l’ús de greix de porc en els cartutxos.
Amb la derrota dels rebels es reformarà el govern colonial introduint un virrei i reformant l’exèrcit amb tropes britàniques. L’Acta de Govern de l’Índia establia l’administració directa per part de la corona britànica. La reina Victòria seria proclamada emperadriu de l’Índia el 1877.
Paral·lelament a la introducció del virregnat s’iniciava la construcció del ferrocarril canviant les línees de comunicació tradicionals. La producció per al consum intern va anar deteriorant-se donant lloc a la fam entre la població índia. Determinades àrees urbanes van vincular-se a la nova economia i les noves àrees de producció. La desestructuració que van produir els britànics va afavorir l’aparició de fams periòdiques i la ruïna de l’artesanat local.
L’aparell estatal va anar creixent i desenvolupant-se al llarg del segle XIX. Això va suposar la introducció de població nativa a l’administració, però sense accés als càrrecs del virregnat britànic que vertebrarà el territori. La classe funcionària i els exportadors locals van anar creixent, apareixent així una nova classe social desvinculada del sistema de castes tradicional i amb aspiracions a ocupar els alts càrrecs de l’administració, cosa que l’administració britànica impedia.
El 1885 va aparèixer un moviment reivindicatiu de representació dels indis integrats en el sistema: el Consell Nacional Indi (CNI). Aquest moviment reivindicarà la igualtat entre els funcionaris indis i britànics. El seu primer líder va ser Tilak. El 1906 el Consell Nacional Indi reclamarà l’autogovern per als propis indis, fet que va tenir resposta en les Indian Acts.
