El segle XIX va veure créixer, sense que els Estats europeus hi donessin gaire importància al començament, a dos Estats extra-europeus destinats a convertir-se en dues grans potències al llarg del segle XX: els Estats Units i el Japó. Tots dos països reclamarien el seu paper en la conquesta colonial, especialment en aquelles àrees en les que consideraven tenir més dret a actuar que els europeus.
El Japó sortiria del seu aïllament secular a mitjans de segle i veuria en el Pacífic i en tot el continent asiàtic la seva àrea d’expansió natural i, com veurem, en poc més de trenta anys va convertir-se en la principal potència oriental, en plena competència territorial amb la Xina, Rússia, Gran Bretanya i els Estats Units.
D’altra banda, els Estats Units, finalitzada la conquesta de l’Oest, van creure’s preparats per iniciar l’expansió territorial a l’últim terç del segle XIX. Així, els nord-americans van vertebrar les línies mestres de la seva política colonial: l’imperialisme dels EUA seria, fonamentalment, un “imperialisme de proximitat” al seu propi continent, on l’Amèrica Central, l’Amèrica del Sud i el Carib serien les principals regions on exercir la seva influència política i econòmica. Era una relectura de la Doctrina Monroe (“Amèrica pels americans”). Una segona originalitat de l’imperialisme nord-americà i que el diferenciaria de la resta de potències definint el tipus de domini colonial que es practicaria en el segle XX seria l’articulació del neocolonialisme, caracteritzat no tant per la conquesta del territori i el control polític directe, sinó per la influència i la submissió econòmica.
Els EUA van estar interessats a dominar determinats països i a subjugar-los als seus interessos econòmics fent servir els governs dèbils i corruptes de les oligarquies locals fent servir la influència econòmica mitjançant fortes inversions al centre i al sud del continent americà, i desprès utilitzant la força dels marines quan veien que aquells interessos perillaven. Així, el 1869, el president Grant revaloritzaria la Doctrina Monroe començant l’expansió nord-americana fora de les terres continentals del nord.
Els EUA van fixar els seus interessos financers a la zona del Carib (Mèxic, Amèrica Central, les Antilles i Veneçuela) creant una autèntica àrea del dòlar. El 1898 es passaria a la intervenció armada quan, amb l’excusa de la voladura del cuirassat Maine, van declarar la guerra a Espanya i van destruir l’armada espanyola a Cuba i a les Filipines. Espanya es veuria obligada a reconèixer la independència de Cuba (on els EUA establirien un protectorat el 1903) i va cedir Puerto Rico i Filipines als Estats Units. Aquell mateix any els EUA ocuparien les illes Hawaii al Pacífic. El 1903, provocarien la independència de Panamà respecte a Colòmbia i comprarien al nou Estat les terres de l’istme. Des de 1905, els Estats Units controlarien gran part de l’Oceà Pacífic i del Mar del Carib.
