Seria el continent africà, ben poc poblat abans del segle XIX, on aquest nou tipus d’ocupació colonial va portar-se a terme de forma més evident. Els interessos econòmics, les rivalitats polítiques i l’esperit d’aventura van unir-se per desenvolupar un procés que va esquarterar Àfrica per deixar-la en mans de les potències europees. Al començament del segle XIX els europeus només disposaven a Àfrica de factories a la costa i de petites colònies. Així, França tenia Algèria i Senegal; Anglaterra posseïa la Colònia del Cap i Costa d’Or i les seves companyies operaven a l’Àfrica oriental i occidental.
Si fins a mitjans del segle XIX Europa havia mantingut relacions comercials amb Àfrica (matèries precioses i esclaus) a partir d’assentaments costaners, seria entre 1870 i 1914 quan la penetració del colonialisme va suposar que només restessin independents al continent els Estats de Libèria i Abissínia.
L’interès pel coneixement geogràfic i naturista de les regions que fins aquell moment havien restat desconegudes pels europeus va comportar la creació de Societats Científiques (per exemple, l’Associació Internacional Africana de Londres) que van promoure expedicions per descobrir Àfrica. Per la seva banda, l’Església va promoure missions missioneres (per exemple, la Societat Missionera de Londres) amb la voluntat d’escampar la religió cristiana i de dur a terme una missió humanitària en aquest continent que permetés posar fi al tràfic d’esclaus.
Així, cap a la segona meitat del segle XIX, exploradors i missioners van iniciar la descoberta del continent. Destaquen les expedicions per l’Àfrica central dels exploradors Livingston i Stanley, així com les del francès Bazza, que va travessar tot el territori del Congo. D’una manera o una altra, aquestes expedicions van permetre descobrir les línies mestres de la geografia africana i van obrir el camí cap a la posterior ocupació militar d’aquests territoris per part de les potències europees.
En un principi, a Àfrica van oposar-se els interessos britànics i francesos. Gran Bretanya s’instal·laria al sud del continent (Colònia del Cap) i arran de la construcció del Canal de Suez (1856-1869), que escurçava la distància navegable entre Europa i l’Índia en 4.000 milles marítimes afavorint els intercanvis comercials, van optar per ocupar Egipte i instal·lar-hi un protectorat.
A partir d’aquest moment, el seu projecte colonial va intentar connectar el nord amb el sud africà (creació del ferrocarril des del Cap fins el Caire) i dominar la façana oriental del continent per poder controlar l’Oceà Índic. Gran Bretanya va obtenir en aquesta cursa alguns dels territoris amb productes més abundants (diamants, or, etc.) i de gran valor estratègic per facilitar l’accés a l’Índia (Canal de Suez).
La presència francesa a Àfrica va iniciar-se el 1830 amb l’ocupació d’Algèria i va anar estenent-se pel nord d’Àfrica. El projecte francès pretenia exercir el domini absolut des de l’oest fins a l’est africà. A partir de les seves possessions a Algèria, França va anar dominant l’Àfrica del nord (Tunísia i Marroc) i va estendre’s cap a l’oest del Sudan, on va topar amb els colonitzadors britànics.
A la rivalitat entre França i Gran Bretanya va afegir-se l’acció del rei de Bèlgica, Leopold II, que va encarregar a l’anglès Stanley que explorés la zona del Congo. Per la seva banda, els comerciants alemanys van iniciar l’expansió per l’Àfrica central, convertint aquesta àrea en una zona de conflicte. D’aquesta manera, els conflictes europeus es traslladaven als territoris colonials.
La necessitat de posar ordre a la cursa colonial i d’establir les possibles vies d’expansió dels imperis va portar, arran del conflicte generat per les rivalitats al Congo, a la convocatòria de la Conferència de Berlín (1884-85), promoguda pel canceller alemany Bismarck, a la qual van assistir 14 països europeus. Com a resultat d’aquesta trobada diplomàtica va promulgar-se una acta general que estipulava algunes condicions a l’expansió colonial a Àfrica per establir els mecanismes d’ocupació d’un territori, fixar un cert repartiment del territori i estalviar enfrontaments entre les diverses potències.
Així, s’acordava la distribució efectiva del continent entre les diferents potències europees. Es respectarien les conquestes ja fetes per Gran Bretanya, França, Alemanya i Portugal. A més, es creava l’Estat del Congo com a domini personal del rei Leopold II de Bèlgica i es donaven una sèrie de mesures de compliment internacional: la necessitat d’ocupar físicament un territori (no només les zones costaneres, sinó tot el territori) per poder reclamar-ne la sobirania, la notificació de l’establiment de les noves colònies a les altres potències imperialistes, la prohibició dels monopolis, la lliure navegació pels rius Níger i Congo, el lliure comerç d’esclaus i, teòricament, el respecte a les cultures indígenes.
A partir d’aquest moment, en una veritable cursa, els Estats europeus van penetrar a Àfrica. Als imperis francès i britànic s’hi van afegir els interessos alemanys establerts a l’Àfrica negra (Togo, Camerun, Àfrica Sud-occidental i Tanganyka) i els portuguesos, que amb el suport d’Anglaterra van consolidar la seva presència a Angola, Moçambic i Guinea Bissau. Finalment, països com Itàlia, Bèlgica i Espanya van aconseguir també establir-se a alguns territoris africans.
La topada dels interessos imperialistes va fer-se inevitable i, encara que mitjançant tractats va aconseguir-se la delimitació artificial de fronteres i zones d’influència, els conflictes van anar succeint-se.
D’una banda, els projectes expansionistes de França i Gran Bretanya toparien el 1898 en un territori a l’est del llac Txad, a l’alt Nil: l’Incident de Fashoda. Dos cossos de l’exèrcit francès i britànic s’hi van trobar al mateix temps amb l’objectiu d’ocupar el territori. El capità francès Marchand havia pres la ciutat sudanesa de Fashoda, però era comminat pel general anglès Kitchener, que venia del Caire, a abandonar el territori. L’incident posava al descobert l’enfrontament colonial entre ambdues potències i la guerra va estar a punt d’esclatar davant la resistència francesa a retirar-se. Al final, el conflicte va resoldre’s gràcies a la via diplomàtica, els francesos van cedir i l’exèrcit va retirar-se del territori, però les tensions van quedar sense resoldre.
L’altre conflicte seria la Guerra Anglo-Bòer (1899-1902). El 1890 Cecil Rhodes s’havia convertit en primer ministre de la colònia britànica del Cap. Dues petites repúbliques veïnes, el Transvaal i l’Estat Lliure d’Orange, impedien als anglesos el domini absolut de la zona. Aquestes repúbliques estaven en mans d’holandesos africans, anomenats bòers (grangers) pels britànics, els quals havien estat instal·lats al Cap des del segle XVII i desprès de la dominació anglesa van retirar-se a aquests petits territoris. La notícia de que s’havien trobat importants mines al Transvaal seria el motiu que impulsaria els britànics a envair aquestes repúbliques i a annexionar-les. Desprès de tres anys de guerra, els territoris dels Bòers eren integrats en l’Imperi Britànic, encara que es respectarien algunes institucions i formes de govern pròpies.
La cursa colonial va fer que s’ocupessin territoris africans on hi havia nacions, ètnies i llengües diferents, sense cap mena de respecte vers el seu passat i les característiques tribals pròpies. Les noves fronteres del continent van ser traçades artificialment, i els nous Estats només respondrien als interessos econòmics i a la capacitat de conquesta dels imperis colonitzadors.
