Si prenem com a referència el conjunt del segle XVIII, podem observar com Catalunya, la gran derrotada de la victòria dels Borbó en la Guerra de Successió, va esdevenir en les darreries del segle com la potència capdavantera de l’economia peninsular. Així, si en iniciar-se el segle XVIII Catalunya es trobava en un estadi preindustrial, en entrar en el segle XIX ja podrem parlar d’una societat de tipus capitalista.

Amb la desfeta de 1714, els grups que havien mostrat senyals, ja a finals del segle XVII, d’una forta recuperació (menestralia, burgesia comercial) van restar marginats dels nous centres de decisió. Així, mentre que a bona part d’Europa la rígida estructura de poder de l’Antic Règim entrava en el seu segle de crisi generalitzada, a Espanya aquesta estructura es veia fixada pel Decret de Nova Planta i amb ella els defectes més flagrants i coercitius. L’única sortida possible per aquests grups puixants de la societat catalana va ser la creació d’instruments propis per a desenvolupar les seves activitats, com per exemple la Junta de Comerç (1758).

D’altra banda, el Decret de Nova Planta va introduir en els ajuntaments catalans un nou component social que fins aleshores n’havia restat al marge: l’estament nobiliari. Els estaments privilegiats van ser, doncs, la base del nou grup políticament dominant en la Catalunya borbònica.

Enfront d’aquest grup va aparèixer en un primer moment, en la immediata postguerra, una resistència armada constituïda per petits escamots que no van durar gaire (Pere Joan Barceló, “Carrasclet”). Després de 1725, quan va signar-se la pau definitiva entre Felip V i Carles d’Àustria, tota resistència armada al Principat va perdre el seu sentit. Per això, les protestes posteriors anirien dirigides contra el mal funcionament del sistema, però ja sense qüestionar el nou règim.

Aquestes protestes van manifestar-se, sobretot, en la lluita contra el despotisme i la corrupció existent en els ajuntaments borbònics que havien esdevingut uns poders municipals absolutament desarrelats del poble. Les protestes van significar, de fet, una represa de la consciència col·lectiva. Si en la primera meitat del segle aquestes eren una protesta gairebé individual, des dels anys quaranta ja podem observar indicis de l’embrió d’un moviment organitzat, fruit de l’accés a la vida pública d’una nova generació de catalans que no havien conegut directament ni la guerra ni la forta repressió posterior.

Ara bé, cal tenir present que aquest moviment de protesta no va ser en cap moment un moviment de reivindicació de les antigues llibertats i institucions catalanes medievals, sinó que anava dirigida tant contra les institucions borbòniques com contra el mal govern de les persones que les encarnaven.

Des de mitjans de segle, el descontentament va manifestar-se mitjançant la redacció de representacions o memorials, com l’enviat al marquès d’Esquilache el 1759 o l’adreçat a Carles III el 1760, on es feien constar les deficiències paleses i es proposaven mesures per a resoldre els problemes més conflictius que existien.

Els anys seixanta del segle XVIII van significar per a Catalunya una etapa de canvis espectaculars que van coincidir amb el govern il·lustrat de Carles III. Aquesta va ser una etapa de canvis i de pressió popular que va traduir-se en la creació el 1766 dels “diputats del comú” i dels “síndics personers” per a realitzar la fiscalització de la gestió dels regidors.

En el darrer terç de segle van esclatar a Barcelona dues revoltes populars importants: l’avalot de les quintes (1773) i els rebomboris del pa (1789). Aquestes revoltes no poden interpretar-se com un ferment revolucionari, sinó uns moviments de protesta. La prova d’aquest fet és l’èxit que la guerra contra la França revolucionària de 1793 va tenir a Catalunya.

El 1770, durant el regnat de Carles III, va implantar-se el sistema obligatori de reclutament de soldats per a l’exèrcit. Això va provocar un gran malestar a Catalunya i va acabar desencadenant una revolta a Barcelona el 1773 –l’avalot de les quintes– que va acabar amb la supressió temporal d’aquest sistema que encara seria emprat durant el segle XIX.

Els rebomboris del pa van ser una revolta popular espontània que va produir-se a Barcelona contra l’increment del preu del pa que va produir-se el febrer de 1789. El moviment va extendre’s durant uns quants dies i va adquirir una gran violència. Finalment, el capità general Lacy va poder sufocar la revolta mitjançant l’exercici d’una forta repressió militar.

Tot i que coincidien en el temps amb l’esclat de la Revolució francesa, en realitat, els rebomboris del pa no van ser res més que un de tants aldarulls de subsistència com els que es venien produint a Europa des de feia segles. Si aquest fet va cridar l’atenció de la historiografia ha estat perquè no eren gaire comuns a la Barcelona del segle XVIII ja que aquesta es trobava ben integrada en els corrents comercials i habitualment estava ben proveïda de pa.

La coincidència de les males collites locals amb la crisi d’àmbit europeu va fer minvar el volum de les exportacions i això va suposar l’increment del preu del pa fins un 50%. A això va sumar-se una minvada dels preus de l’aiguardent que va provocar una crisi de treball i salaris que va deprimir la capacitat de compra de les classes populars, fet que les va fer més sensibles a l’increment del preu del pa.

Segons Ernest Lluch, el que més sobta de la cultura catalana contemporània és que no va aparèixer una cultural liberal forta en els inicis del segle XIX i això va succeir perquè el creixement econòmic ja s’havia donat en el segle XVIII sota el sistema de l’Antic Règim. Així, els fets produïts a Barcelona el 1789 no van tenir cap mena de relació amb la revolució social d’inspiració burgesa que paral·lelament s’estava donant a França. Els protagonistes dels aldarulls de Barcelona havien estat la noblesa, burgesos i menestrals amb un alt percentatge de suport social al sistema.

Els rebomboris no anunciaven la fi del sistema de l’Antic Règim, sinó que hi pertanyien plenament i demostraven la seva solidesa. Els signes d’erosió del sistema han de buscar-se a altres fets menys espectaculars i d’abast més general, però més efectius a l’hora de provocar la fallida del sistema.

Molt més importants per a la fallida de l’Antic Règim van ser els conflictes que anaven erosionant la seva base econòmica, l’apropiació de l’excedent camperol per la via dels drets i els privilegis del sistema senyorial: el feudalisme. Estem davant d’un quadre força complex amb una naturalesa social i econòmica. Els senyors veien com els seus guanys eren inferiors a l’increment que van experimentar els cultivadors directes. La capa intermèdia dels arrendataris també tenia uns guanys considerables nodrits, a més, amb l’acumulació prèvia.

La duresa de les càrregues del feudalisme queia sobre la pagesia més modesta, fet que va agreujar les seves condicions, ja dures, i determinades per la competència entorn de la terra per l’època de forta pressió demogràfica. A la base de la població, una massa potent de mà d’obra lliure, de purs proletaris, oferia la seva força de treball a l’empresa industrial naixent o a l’agricultura intensiva i especulativa. A la punta de la piràmide, l’ingrés senyorial pur, tot i el seu salt endavant, retenia una part important del producte regional, però en deixava una part important en mans dels arrendataris i adjudicataris.

Drenada dels pagesos i menestrals més rics, aquesta acumulació de natura no capitalista donarà els seus primers mitjans a l’incipient capitalisme, mentre que a poc a poc, i sota les formes més diverses (censos emfitèutics, parceries, etc.), la renda senyorial que produïa l’agricultura cedia el lloc a la deducció econòmica. Estem davant de l’inici del benefici i la renda del sòl.

L’essència mateixa del sistema era la seva diversitat i capacitat d’adaptabilitat. El pas del temps i els processos d’inflació dels segles XVI i XVII havien fet que els censos fixos perdessin importància i que en guanyessin els pagaments proporcionals a la producció que acabaran representant la part fonamental de la renda senyorial juntament amb els monopolis que s’acostumaven a arrendar a tercers. Les prestacions de treball havien tendit a commutar-se per un pagament de diners.

En l’evolució de la renda senyorial podem observar una forta represa a les darreres dècades del segle XVIII. Això s’explica per l’estímul que l’alça dels preus agrícoles havia produït sobre els senyors, potenciant els arrendaments dels drets. Un negoci del que participarà activament la burgesia. L’alça de la renda feudal tindria uns efectes importants sobre els camperols que la patien. Aquest increment de la renda obeïa a l’extensió dels cultius a terres marginals, mantenint les mateixes taxes de detracció del producte, fet que va agreujar l’explotació camperola.