El blog de la Història,
la Geografia i
la Història de l'Art

El blog de la Història, la Geografia i la Història de l'Art

Conquesta i organització dels imperis colonials

Exploració i conquesta:

Durant el procés colonialista del darrer terç del segle XIX, l’adquisició d’un territori, la seva confirmació com a colònia i la seva inclusió en el sistema imperial metropolità es realitzava normalment en tres fases successives.

En primer lloc s’explorava el territori. Molt sovint eren els comerciants i els missioners els que prenien la iniciativa de les exploracions. Les notícies que aquests donaven a la metròpoli eren confirmades per uns exploradors professionals al servei de societats científiques o dels governs (com en el cas de Livingstone i Stanley a Àfrica).

Un cop explorat el territori s’iniciava la segona fase: la conquesta. Aquesta resultava relativament fàcil per la superioritat militar i tècnica dels països colonitzadors. La signatura de tractats amb els indígenes era una farsa que equivalia a imposar l’ocupació dels territoris. A més, s’utilitzaven les rivalitats internes entre les tribus o ètnies dels països ocupats i els europeus reclutaven moltes de les seves tropes entre els indígenes. Per controlar els territoris seria fonamental, en molts casos, l’ajuda dels nous mitjans de comunicació i transport (telègraf, ferrocarril, etc.).

La tercera fase comportava l’organització i l’administració dels territoris conquerits. Així, un cop conquerit el territori, la nova colònia passava a engrossir els territoris imperials i, per tant, era governada per la metròpoli. Ara bé, no totes les colònies serien administrades o governades de la mateixa manera. Generalment, seria el model organitzatiu de l’imperi britànic el que s’implantaria als territoris colonitzats, seguint diferents aplicacions. Els principals tipus de colònies serien: les colònies d’explotació, els protectorats, els mandats i les colònies de poblament.

Models d’administració colonial:

Els països colonitzadors van fer servir diferents estructures de dominació colonial: les colònies d’explotació, els protectorats, les colònies de poblament, les concessions i els mandats.

Les colònies d’explotació no tenien govern propi i estaven sotmeses a la sobirania de la potència colonitzadora, és a dir, depenien directament de l’administració metropolitana que hi exercia una política d’ocupació. L’autoritat era en mans d’un governador que actuava ajudat per una munió de funcionaris britànics que van erigir-se en una elit dirigent. Un exemple d’aquest model el trobem en el Congo Belga.

Els protectorats, en els que teòricament subsistia i actuava un govern indígena encarregat de la política interior i que havia de ser respectat formalment per l’administració metropolitana. A la pràctica, però, la metròpoli exercia una veritable política d’ocupació ja que creava i imposava un govern paral·lel i dominant exercint unilateralment les funcions de defensa, explotació econòmica i  representació exterior. Aquesta forma de domini va implantar-se principalment en aquelles colònies que amb anterioritat havien estat nacions independents, amb relacions internacionals, com en el cas d’Egipte, Malàisia o Sierra Leone.

Les colònies de poblament o dominis, que implicaven l’establiment a la colònia d’abundant població europea de forma permanent (Canadà, Austràlia, etc.) i que exercien l’autogovern. D’aquesta manera, s’originaven nuclis socials de tipus occidental que s’imposaven a la població indígena. Els models d’aquest model de colonització serien els Dominis Britànics de la Commonwealth, que aviat gaudirien d’un govern i un sistema parlamentari propis. Aquest govern tindria, però, limitades les seves prerrogatives exteriors i estava sotmès a la figura del governador (nomenat pel govern britànic) que era el representant de la metròpoli a la colònia. Així, el Canadà va assolir l’autogovern el 1867, Nova Zelanda el 1854, Sud-àfrica el 1872 i Austràlia el 1890.

Les concessions eren territoris que pertanyien a un país independent, però del qual les potències colonitzadores n’aconseguien la cessió temporal per controlar-ne l’economia. Posteriorment apareixerien els mandats, fórmula nascuda desprès de la Primera Guerra Mundial, i que va aplicar-se per administrar els territoris dependents de les potències de l’Europa central perdedores de la guerra. Segons aquesta nova fórmula, una potència colonial (bàsicament, Gran Bretanya o França) exerciria la tutela sobre un determinat territori en representació de la Societat de Nacions.

comparteix

One Response

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

L’AUTOR


Vicente Moreno Cullell (Barcelona, 1981) és llicenciat en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona. Professor d’educació secundària, és membre del Centre d’Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica (CEFID-UAB).

EL BLOG

Ciències Socials en Xarxa és un espai de divulgació que intenta apropar d’una manera didàctica el món de la història de les civilitzacions, la cultura i l’art a tots els lectors. Un blog que busca explicar la nostra història, com a catalans i com a ciutadans del món. Perquè saber qui som, d’on venim i quin és el nostre passat és bàsic en una societat canviant com la que hem de viure.

Per contactar, podeu deixar un comentari al blog o enviar un e-mail a socialsenxarxa@gmail.com. Qualsevol aportació, per part de tots els visitants, serà benvinguda.

ÍNDEX DE CONTINGUTS