La Il·lustració, el nou corrent de pensament del segle XVIII, seria la generalització d’una actitud intel·lectual crítica basada en la Raó, en la qual els éssers humans, conduïts per la seva intel·ligència assolirien la majoria d’edat a través de l’enriquiment del saber i de la millora progressiva de les condicions de vida. En definitiva, la Il·lustració va ser un corrent intel·lectual reformista amb múltiples facetes que va criticar la societat del seu temps, a la vegada que es proposava transformar-la.
La introducció i la difusió de les noves idees il·lustrades a l’Espanya del segle XVIII va ser lenta i difícil. L’absència d’amplis grups burgesos, l’anquilosament i el conservadorisme dels mitjans intel·lectuals universitaris i el gran pes que l’Església mantenia en el país van ser un fre insalvable pel desenvolupament d’aquest corrent de pensament fins a la segona meitat del segle.
Seria a partir de 1750 quan sorgís una generació de pensadors que a través de les seves obres reflectien les preocupacions il·lustrades i van començar a criticar el model econòmic i social imperant a l’Espanya de l’Antic Règim. Així, la Il·lustració espanyola va ser representada per personatges com Campomanes, Feijoo, Cadalso, Jovellanos, Aranda, Floridablanca, Olavide i Capmany, entre d’altres.
Els il·lustrats espanyols van ser un conjunt heterogeni d’individus que tenien en comú l’intent de modernitzar el país, l’interès per la ciència, l’esperit crític i la idea de progrés, però entre aquests no hi trobem gaires homes que realment realitzessin una crítica seriosa de la societat de l’Antic Règim en que vivien. El que realment abundava eren els partidaris del “despotisme il·lustrat”, reformistes que només pretenien un canvi a la societat d’Antic Règim per tal de consolidar-la, amb voluntat de reforma econòmica, però sense canviar les bases socials. L’actuació dels Campomanes o Capmany anava destinada a modernitzar el país per legitimar l’absolutisme.
Aïllats entre la indiferència de bona part de l’aristocràcia i el clergat així com per la ignorància de les classes populars, bona part d’aquests il·lustrats eren membres de la petita noblesa o de la burgesia i estaven convençuts que només la millora del nivell cultural de la població podia treure-la del seu endarreriment. Per això, els il·lustrats espanyols van fer de l’educació un tema prioritari i l’eix sobre el qual s’havia de cimentar el canvi social, una educació útil i pràctica que havia de ser obligatòria per tothom en els primers nivells i comú als dos sexes.
L’altra gran preocupació dels il·lustrats espanyols va ser la qüestió econòmica. Tots ells eren conscients que l’endarreriment que experimentava el país era conseqüència de la pervivència del fort predomini de la propietat senyorial, del control excessiu sobre les activitats econòmiques i del desconeixements de les innovacions tècniques que s’estaven introduint a la resta d’Europa. Per això van dedicar bona part de les seves obres a proposar una sèrie de reformes que contribuïssin al creixement econòmic del país.
D’altra banda, la Il·lustració catalana serà més pràctica que teòrica. Si la Il·lustració espanyola serà una qüestió de funcionaris de l’Estat, el cas català presentarà matisos perquè ja existia una burgesia desenvolupada que presentava iniciatives. Les idees il·lustrades van estar representades a Catalunya per homes com Antoni de Capmany o, fins i tot, per bisbes –les noves idees van arrelar amb força entre el clergat català– com Josep Climent i per la fundació d’una sèrie d’entitats culturals com l’Acadèmia de Ciències, l’Escola Nàutica o l’Escola de Nobles Arts.
L’historiador i polític català representa el model il·lustrat del segle XVIII. Va redactar per encàrrec de la Junta de Comerç les Memórias históricas sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona (1779-1792) on relatava l’esplendor de les institucions medievals catalanes. Capmany és un autor que no ha tingut la consideració que s’hauria merescut per part de la historiografia catalana. A la seva obra va intentar realitzar un retrat de la societat i va estudiar el passat mitjançant l’ús de la raó sense realitzar cap mena d’anàlisi predeterminista.
Capmany era un defensor de l’Antic Règim i va posicionar-se contra la influència francesa d’inicis del segle XIX a Espanya. El seu objectiu era traslladar el creixement català a la resta d’Espanya. Aquesta idea d’un plantejament català per Espanya enllaçarà amb la Renaixença del segle XIX. El que interessava a Capmany no era repetir el passat català, sinó extreure’n la llisó del creixement econòmic català que no es fonamentava en l’agricultura, sinó en el desenvolupament del comerç i la indústria. Defensarà un mercantilisme industrialista oposat a l’agrarisme de Campomanes.
La vida universitària va limitar-se a la Universitat de Cervera que havia estat creada per Felip V amb una única finalitat: castigar la participació dels medis universitaris en la Guerra de Successió. A Cervera van concentrar-se la majoria dels estudis superiors de Catalunya, però malgrat tot el suport oficial que tenia, aquesta universitat va mantenir sempre inesborrable al llarg de tota la seva existència (1717-1842) l’estigma imposat pels seus creadors. Tot i això, no es pot menysprear l’aportació de les seves individualitats com Josep Finestres.
