L’arribada dels Borbons al tron espanyol va significar un intent de racionalització de l’administració i de l’economia: l’anomenat reformisme borbònic. Així, la nova dinastia va governar, a partir del regnat de Ferran VI, inspirant-se en algunes de les noves idees impulsades per la Il·lustració i implantades a Espanya sota el regnat de Carles III (1759-1788), el monarca il·lustrat.
Carles III havia governat prèviament a Nàpols (1734-1759) on havia entrat en contacte amb les idees il·lustrades. Per això, quan va iniciar el seu regnat a Espanya va mostrar-se partidari de seguir algunes de les idees il·lustrades de progrés i racionalització, donant pas a una etapa de despotisme il·lustrat tot envoltant-se de ministres reformistes italians com Esquilache i Grimaldi. Ara bé, el monarca va haver de fer front a una forta oposició per part dels grups privilegiats al seu programa reformista.
El 1766 es produiria el Motí d’Esquilache, una revolta complexa en la qual van convergir el malestar de la població per l’escassetat i l’elevat preu dels aliments, l’oposició al poder excessiu que havien acumulat els càrrecs estrangers i el descontentament dels privilegiats davant d’unes reformes que podien reduir el seu poder i la seva influència.
Aquesta triple causalitat va portar a un esclat popular a Madrid amb motiu de protesta contra les mesures de sanejament i ordre públic, força raonables, que havien estat dictades per Esquilache: neteja urbana, enllumenat de la via pública, prohibició dels jocs d’atzar, prohibició de l’ús d’armes i prohibició de l’ús de barrets xambergs i capes llargues que feien impossible la identificació de les persones.
Atemorit davant de l’extensió i la gravetat que van adquirir les protestes, Carles III per acabar amb la revolta popular no va tenir més opció que prescindir d’Esquilache i aprovar mesures populars com l’abaixada del preu d’alguns dels productes bàsics com l’oli i el pa.
Controlada la situació, però, el rei es va mostrar decidit a continuar amb la seva política reformista. Per a portar endavant el seu projecte, el monarca comptaria ara amb una sèrie de ministres i col·laboradors escollits d’entre els reformistes il·lustrats espanyols com Pedro Rodríguez Campomanes, José Moñino comte de Floridablanca, Pedro Abarca de Bolea comte d’Aranda, Pablo de Olavide, Francisco Cabarrús o Gaspar Melchor de Jovellanos, que serien els encarregats de formular la legislació reformadora.
En l’àmbit religiós, els reformadors van posar l’èmfasi en la reforma del paper, el poder i la influència de l’Església a Espanya tant en el pla polític com en el pla econòmic. Carles III era un ferm partidari del regalisme, és a dir, defensava l’autoritat i les prerrogatives de la monarquia enfront de l’Església, i per això va combatre l’intent de l’Església d’esdevenir un poder dins de l’Estat a la vegada que va reclamar el dret al nomenament dels càrrecs eclesiàstics, al control de la Inquisició i a la fundació de monestirs.
L’Església i l’Estat arribaven a confondre’s i les seves rendes suposaven el 1800 gairebé el pressupost total de l’Estat. A més, l’Església jugava un paper fonamental en la tasca educativa i social i era un element de control de la vida privada. Les crítiques al clergat i a l’excessiu nombre d’eclesiàstics sense cap benefici per a la societat són una mostra la tensió per conciliar el que era antic i el que era modern en el segle XVIII espanyol.
En aquest context cal tenir present l’expulsió dels jesuïtes d’Espanya l’any 1766. Aquest ordre religiós comptava amb un gran poder ja que estava sota l’obediència directa del Papat i va ser, possiblement, un instigador directe dels motins contra el reformisme borbònic personificats en la revolta contra Esquilache.
En la qüestió social, el reformisme il·lustrat va plasmar-se en els decrets de 1783 que declaraven honestes totes les professions, i fins i tot admetien les activitats professionals d’alta utilitat pública com a mèrit per a la consecució de la hidalguía. Tanmateix, en el terreny de l’educació es van portar a terme una sèrie de reformes per a adequar els estudis universitaris i l’ensenyament mitjà, així com la creació d’escoles d’arts i oficis lligades a coneixements pràctics. Però el que va ser més important va ser l’obligatorietat de l’educació primària.
En el camp econòmic, el despotisme il·lustrat va concretar-se en l’establiment de mesures per a liberalitzar la indústria i el comerç com a incentiu per a impulsar el creixement econòmic.
Així, en el camp de l’agricultura es van limitar els privilegis de que gaudia la Mesta, es va permetre la colonització de noves terres i el Consell de Castella va elaborar un Expedient de Llei Agrària, dirigit per Jovellanos, que recollia els principals problemes de l’agricultura espanyola (amortitzacions, senyorius, mans mortes, etc.) i en proposava solucions.
Els reformadors il·lustrats eren conscients de que l’accés a la terra (Olavide) i la integració d’aquesta en el mercat (Jovellanos) eren la clau per a realitzar la reforma agrària que necessitava el país. Així, el 1767, Campomanes va elaborar un projecte per a la creació de colònies a les regions deshabitades de terres de reialeng a Sierra Morena i Andalusia. La supervisió d’aquest projecte quedava en mans de Pedro de Olavide que va contribuir a que fossin enviats els expedients que van formar la Llei Agrària, redactada per Campomanes, a través de la Sociedad Económica de Amigos del País.
En l’àmbit del comerç, va fomentar-se la lliure circulació d’algunes mercaderies per l’interior del país, per exemple el gra (1765). A la vegada va fomentar-se una liberalització progressiva del comerç colonial posant fi al monopoli del port de Cadis (1765), fet que va permetre que tots els ports espanyols poguessin comerciar lliurement amb les colònies americanes.
La preocupació pel desenvolupament de la indústria va veure’s reflectit en l’alliberament progressiu del procés de fabricació (1768) i l’abandonament del projecte de les Fábricas Reales (1761). A la vegada, van establir-se aranzels proteccionistes (1782) i es van signar diferents tractats comercials per defensar-se de la competència exterior.
La creació de societats econòmiques d’amics del país va ser una altra iniciativa econòmica important dels reformistes ja que aquestes tenien l’objectiu de fomentar l’agricultura, el comerç i la indústria, així com la traducció i publicació de llibres estrangers relacionats amb les innovacions que s’estaven produint a Europa i impulsar la difusió de les idees fisiocràtiques i liberals.
Finalment, a Catalunya el reformisme il·lustrat va ser representat per la creació, entre d’altres institucions, de l’Acadèmia de Medicina Pràctica (1764), l’Acadèmia de Ciències Naturals (1770) i l’Acadèmia de Jurisprudència (1777). Per sobre de totes aquestes institucions destacaria la creació Junta de Comerç de Barcelona (1758) que pretenia compatibilitzar la modernització econòmica espanyola amb els límits que suposava la pervivència de l’Antic Règim.
Els límits de la tensió entre les forces modernitzadores i les reaccionàries eren ja evidents a Espanya durant la crisi dels anys noranta del segle XVIII. Amb la mort de Carles III (1788), el monarca il·lustrat espanyol, l’activitat reformista de l’absolutisme il·lustrat va acabar-se bruscament i en el regnat de Carles IV va produir-se una clara involució del moviment reformista. A la vegada, es donaria una radicalització en els postulats il·lustrats que acabarien convergint, poc després de 1808, en un programa polític liberal coherent.
