La projecció europea sobre altres continents pot dividir-se en tres grans etapes. Fins al segle XVII va portar-se a termes la conquesta i colonització d’Amèrica del Sud per part d’Espanya i Portugal, i les exploracions dels holandesos a Indonèsia i Austràlia.

La segona etapa, i els antecedents directes de l’Imperialisme del segle XIX, els trobem en el colonialisme del segle XVIII, quan cinc Estats europeus (Espanya, França, Gran Bretanya, Portugal i Holanda) van esdevenir autèntiques potències colonials. Aquesta segona onada colonitzadora del segle XVIII seria obra, bàsicament, de navegants anglesos i francesos a Amèrica del Nord i a diversos àmbits del Pacífic.

Els models de colonització en el segle XVIII van ser fonamentalment l’establiment de bases de subministrament i la colonització territorial.

Bases de subministrament. És el model de la factoria. Serveix, principalment, per realitzar el subministrament de les tropes i la defensa del territori. A les factories s’emmagatzemen els productes per les flotes comercials. Aquestes bases són el punt d’obtenció dels béns colonials, punts estratègics de la presència europea. L’existència d’aquests punts no implica el domini territorial de la zona. Denota les limitacions territorials del domini colonial i la feblesa que tindrà en aquest segle la presència europea a Amèrica i Àsia.

Colonització territorial. Es practicarà al continent americà des del segle XVI (també a punts de l’Índia). Implicava la generació d’una administració colonial més o menys forta.

a. De submissió: No s’expulsa a la població del territori, hi ha una integració. La Monarquia Hispànica i Portugal la posaran en pràctica als seus dominis de l’Amèrica llatina.

b. De poblament: S’expulsa a la població indígena dels seus territoris originals que després es repoblaran amb població europea que reproduirà les estructures de la metròpoli. Anglaterra i França la practicaran als seus dominis a l’Amèrica del Nord.

La incidència europea podia donar lloc a una nova societat mestissa que s’allunyava del que serien la població indígena i la població de la metròpoli. Aquest model es donaria principalment a Les Antilles. En el cas de dominació anglesa es reprodueix una societat que presenta signes de continuïtat amb la metròpoli per l’expulsió de la població autòctona que habitava el territori. En altres casos segueix predominant la població indígena o mestissa com és el cas d’Argentina. En definitiva, les societats resultants d’aquests processos s’han d’entendre en funció dels factors que les han generades i que en cada territori han estat diferents.

Desprès d’aquestes dues etapes, el mapa colonial estava dividit així: Els dominis colonials espanyols s’estenien per gairebé tota l’Amèrica Central i del Sud (amb les excepcions de Brasil i les Guaianes) i s’endinsaven fins a Amèrica del Nord (Florida, Califòrnia, Arizona i Texas), a més, a Àsia posseïa les Filipines. D’altra banda, França tenia alguns establiments colonials a Àfrica (Senegal), a Amèrica (Canadà, Louisiana, les Antilles) i a l’Índia (enclavaments a la costa i Ceilan). Portugal tenia sota el seu domini el Brasil i algunes factories a Àfrica i l’Índia (Goa). Holanda dominava part de les Guaianes i Indonèsia.

Les possessions angleses, en canvi, no eren tan importants ni extenses com les de França o Espanya. Així, els britànics posseïen algunes illes antillanes (Bermudes, Bahames) i tretze colònies a la costa est d’Amèrica del Nord (l’embrió dels Estats Units) i factories a l’Índia (Calcuta, Madràs, Bombai). Durant el segle XVIII, però, Anglaterra iniciaria un procés explorador i colonitzador cap a Amèrica (expulsant els francesos del Canadà el 1763), Àsia (Bengala, la Índia, Ceilan), Àfrica (Colònia del Cap) i Austràlia (expedicions de Cook, fundació de Nova Gal·les del Sud), molt superior al dels altres països, que refermava la seva voluntat comercial i marítima i que la col·locaria en una posició privilegiada per a la gran onada imperialista del segle XIX.

Tot i l’expansió colonial britànica al segle XVIII, seria al llarg del vuit-cents (i especialment des de la dècada de 1870) quan es produiria el gran canvi respecte als imperis europeus. Les velles potències colonials de l’època moderna, Espanya i Portugal, perdrien gairebé tots els seus territoris americans, mentre que Gran Bretanya i França es consolidaven com a noves potències colonials hegemòniques, arribant a dominar gairebé tota l’Àfrica i una bona part del continent asiàtic.