El segle XVIII va significar, en el conjunt d’Europa, l’inici d’un cicle demogràfic caracteritzat pel creixement ininterromput de la població. En aquesta nova dinàmica hi va tenir un paper decisiu el descens de la mortalitat com a conseqüència de la fi de les grans mortaldats catastròfiques, la constant millora de les tècniques agrícoles, la introducció de nous conreus que van enriquir la dieta de la població i el fet que aquest segle fos un període de pau relativa en el territori europeu.
En el segle XVIII també s’inicia a Espanya el cicle demogràfic modern, però amb matisos. Malgrat que la mortalitat encara va mantenir-se en nivells elevats (36 per mil), va veure’s compensada pels alts nivells de natalitat (42 per mil) i per l’absència de conflictes bèl·lics. Així, la població espanyola va incrementar-se de 7,6 milions el 1717 a 10,5 milions el 1800. Aquest creixement, però, va ser dispar ja que mentre a la perifèria la població va doblar-se, a l’interior només va augmentar entre un 20% o un 30%. Amb tot, els territoris de l’antiga Corona de Castella encara constituïen la zona més poblada i hi habitaven 7 de cada 10 habitants.
Cicle demogràfic antic:
- Creixement escàs.
- Alta mortalitat
- Crisi demogràfica.
- Estancament de la població.
Transició demogràfica (Catalunya):
- Augment de la població.
- Descens de la mortalitat.
- Increment de la productivitat del camp.
Aquest creixement no va ser pas una conseqüència de la revolució industrial, ja que va donar-se en el marc d’una estructura econòmica inalterada amb les mateixes taxes de mortalitat tradicionals. Així, el creixement va ser degut a les mesures poblacionistes introduïdes pels Borbons: incentius per a les famílies nombroses, acolliment d’immigrants catòlics als quals lliuraven terres, o projectes de colonització per a terres despoblades (per exemple, Sierra Morena).
La monarquia estava convençuda, seguint els principis il·lustrats, que un creixement de la població era la clau per a incentivar la producció. Amb tot, el creixement de la població espanyola en el segle XVIII va veure’s limitat per la persistència de les crisis de subsistència que van comportar fams periòdiques que delmaven la població i consumien els excedents agraris generats durant els anys de bones collites.
A Catalunya, el segle XVIII es caracteritza per un fort increment de la població, convertint-se en una de les regions perifèriques amb un creixement demogràfic més gran. D’aquesta manera, el Principat va passar de 515.675 habitants el 1717 a 899.287 l’any 1787 –segons el cens de Floridablanca–. A més, la fecunditat matrimonial, és a dir, la taxa de nascuts vius per cada mil dones casades, va situar-se entre les més altes d’Espanya.
Aquest creixement va tenir com a principal característica el seu caràcter sostingut i continu, que indica el pas d’una demografia antiga a una de transició. El canvi de règim demogràfic va suposar un descens de la taxa de mortalitat gràcies a la desaparició de les grans epidèmies, com la pesta, i a l’expansió de l’agricultura que, en augmentar la seva productivitat, va permetre mantenir el creixement de la població. D’altra banda, va mantenir-se una elevada taxa de natalitat. A la resta de l’Estat espanyol, el creixement no va tenir les mateixes característiques que a Catalunya, ja que encara s’hi mantenia una taxa de mortalitat força elevada.
Característiques del creixement català:
a. El creixement, tot i que no va ser uniforme, va afectar a la totalitat de les comarques del Principat. Així, van repoblar-se àmplies zones de la Catalunya occidental poc poblades en segles anteriors.
b. Va aparèixer un contrast entre la Catalunya meridional de gran dinamisme demogràfic i la Catalunya septentrional que –amb l’excepció de la Garrotxa– estava molt més endarrerida.
c. El creixement de la població va concentrar-se a les poblacions costaneres i a les ciutats (Barcelonès, Maresme, Baix Llobregat).
d. Presència d’immigració d’origen francès.
e. La crisi de les darreries del segle XVIII –causada per la guerra amb la França revolucionària i posteriorment amb Anglaterra– i principis del segle XIX, va frenar l’expansió demogràfica catalana.
