A l’Època Moderna encara estava vigent l’ordenació social basada en la divisió estamental en tres blocs que complien amb una funció social determinada. Si bé la nova societat de l’Època Moderna s’estructurava entre els que vivien de les seves rendes i els que vivien de les activitats mecàniques, aquesta barrera social no era insalvable i existia l’escalada cap a situacions d’honor. Per tant, des d’activitats “vils i mecàniques” o l’exercici de l’administració del patrimoni agrari era possible l’ascens a nivells socials més elevats.

La Societat Estamental:

• Estament Eclesiàstic (Oratores).
• Estament Militar o Noble (Bellatores).
• Tercer Estat (Laboratores).

Els estaments eclesiàstic i militar eren privilegiats en qüestions fiscals, judicials i polítiques tot i que representaven només a una minoria de la població. La seva funció social estava considerada com a superior i per això eren els estaments privilegiats de la societat d’Antic Règim.

L’evolució social de la Catalunya dels segles XVI i XVII mostra l’emergència de nous grups socials, l’estancament d’altres i, fins i tot, la desaparició d’uns quants. Així, es va donar una renovació de les estructures pageses després de la sentència arbitral de Guadalupe i les estructures menestrals urbanes van presentar canvis com l’eclosió dels paraires i dels blanquers negociants. També va incrementar-se de forma notable la presència de comerciants i mercaders.

En el sector de la noblesa van donar-se una varietat de situacions diferents. Així, un important sector mercantil i pagès va incorporar-se als rengles de la petita noblesa a través de l’obtenció de títols de ciutadà honrat. L’endeutament senyorial per la caiguda de les rendes i la impossibilitat d’ascendir a càrrecs a les Corts que va portar a un sector al bandolerisme són altres característiques del període.

Els estaments privilegiats:

1. Estament Eclesiàstic.
   1. Clergat Regular (ordres religiosos).
   2. Clergat Secular.
2. Estament Militar.
   1. Alta Noblesa titulada.
   2. Nobles.
   3. Cavallers.

El clergat català. El braç eclesiàstic era el primer en dignitat i precedència a les Corts Generals. A les darreries del segle XVI detenien el 24,72% dels llocs del Principat. L’Església catalana va patir durant els governs de la casa d’Àustria un important procés de desnacionalització.

El 1523, la monarquia va aconseguir el dret de presentació de les vacants de les seus episcopals. Des d’aquell moment els nomenaments van obeir a una qüestió clarament política i la seva evolució del 1640 al 1715 demostra que la presència de bisbes catalans i no catalans va igualar-se.

D’altra banda, a partir del Concili de Trento va emergir la figura del rector per a intentar portar a la pràctica les directrius de la Contrareforma, tant pel que fa a la doctrina de l’Església com a l’enquadrament de la societat pagesa.

El nou rector sorgit del Concili de Trento era una persona instruïda que havia d’haver passat pel seminari diocesà. Aquest nou rector va esdevenir un referent per a la comunitat i s’havia de convertir en un veritable notable rural. El rector era el supervisor de la societat pagesa.

Per a controlar a la pagesia, el rector es recolzava en els caps de la comunitat pagesa: els propietaris dels masos. Aquests obtenien un reconeixement social a través de la seva relació amb l’Església i el rector obtenia a canvi la certesa de controlar des dels masos a la població flotant i al proletariat flotant. Rectors i propietaris dels masos pretenien enquadrar la societat pagesa.

La noblesa. La noblesa catalana presentava una jerarquia dividida en tres graons: la noblesa titulada (grup reduït amb només 11 títols); la noblesa aristocràtica; i la petita noblesa, els cavallers i els militars. Així, aquests títols configuraven el braç militar a les Corts Generals.

La noblesa era senyora de vassalls i detenia la titularitat de la jurisdicció del 46,79% dels llocs del Principat i dels comtats. La jurisdicció era la base del poder senyorial ja qué facilitava el cobrament de la renda dominical que era la base del poder i la força senyorial. Per afrontar les dificultats derivades de la caiguda de la renda la noblesa va utilitzar, principalment les armes que li atorgava la jurisdicció.

L’evolució de la noblesa va experimentar diferents processos durant l’Època Moderna. Hi ha un allunyament per part d’una part de la noblesa catalana titulada provocada pel fet d’haver emparentat amb branques de la noblesa castellana. Així, els nobles amb un major patrimoni com els Cardona i els Montcada van esdevenir absentistes al emparentar amb els Medinaceli.

Al llarg de l’Època Moderna la noblesa va viure un procés d’urbanització. La crisi rural, els perills del bandolerisme i l’atracció de la vida urbana van suposar el trasllat de part de la noblesa a Barcelona i altres ciutats.

D’altra banda, la noblesa patia un endeutament crònic que no suposava que els nobles deixessin de tenir grans fonts d’ingressos. La càrrega de censals no va desaparèixer de la seva comptabilitat i disposaven d’un gran patrimoni diversificat amb censos, delmes, molins…etc.

El Tercer Estat. El món urbà i la diferenciació pagesa:

El Tercer Estat o Estat General no era totalment homogeni, tant per qüestions econòmiques com pels privilegis de que gaudien els seus integrants. Així, de forma dispersa, podem trobar algun sector que gaudís d’algun tipus de privilegi dins d’aquest sector social majoritari a l’Antic Règim.

El privilegi era un fet reconegut jurídicament que concedia el rei a una universitat (municipi), a un grup de persones o a un estament plantejant una exempció o algun tipus de benefici dels destinataris. D’aquesta manera, trobem que podia haver viles concretes amb privilegis reconeguts al llarg del temps. Els gremis també eren un grup privilegiat pel seu dret exclusiu a produir un determinat producte.

El Tercer Estat:

• Ciutadans/Burgesos Honrats.
• Doctors en Dret i Doctors en Medicina.
• Mercaders → Grans comerciants.
• Artistes → Arts Liberals (Col·legis).
• Menestrals → Arts mecàniques (Confraries i Gremis).
• Pagesia.

La nova oligarquia urbana: ciutadans honrats i juristes. Allò que distingia a la nova oligarquia ciutadana a Barcelona i a la Catalunya dels segles XVI i XVII era el seu caràcter rendista i que, fins i tot, va arribar a participar de molts dels drets de la noblesa. Els ciutadans honrats pertanyien a una categoria social exclusivament urbana localitzada a dotze ciutats catalanes.

Els ciutadans urbans pertanyien a un sector benestant que abandonava l’activitat professional per esdevenir rendista. No vivien de treballs “vils i mecànics” i la seva base econòmica era la renda de la terra. No podien formar part de l’estament militar a les Corts i tampoc podien accedir als càrrecs de diputat i oïdor militar.

A més dels ciutadans honrats, la nova elit ciutadana també estava configurada pels juristes ja que l’exercici d’aquesta professió era una manera d’ascensió social, representava una sortida per als segons fills de la noblesa i era una manera de sortejar la difícil situació econòmica del període 1630-70.

Mercaders, artistes i menestrals. Els mercaders, negociants i grans comerciants van concentrar-se a Barcelona i a les ciutats tradicionals catalanes. Tenien una categoria social superior als artistes i els menestrals.

A la part superior de la jerarquia social es trobaven els mercaders, després s’establia una clara divisió entre els artistes i els menestrals. Els artistes practicaven les arts liberals que no eren oficis manuals (notaris, llibreters, apotecaris, cirurgians…etc) i s’agrupaven en col·legis.

L’activitat més habitual a les ciutats catalanes dels segles XVI i XVII eren les relacionades amb el tèxtil i el cuir. Els menestrals exercien oficis mecànics i s’organitzaven en gremis o confraries.

Els gremis eren unitats fiscals, militars i polítiques que encara mantenien un elevat poder de convocatòria i asseguraven assistència als agremiats. La forta estructura jeràrquica dels gremis permetia la defensa dels seus interessos davant la presència de mercaderies estrangeres. Els gremis patiran una forta competència, sobretot en el segle XVII, per la implantació de la indústria a domicili.

La mobilitat social, tot i les endogàmies existents, era una realitat en l’Època Moderna. Molts mercaders, el sector més distingit d’aquest grup, havien sortit dels rengles dels menestrals i inclús alguns arribarien a ser ciutadans honrats o cavallers.

La pagesia i l’accés a la terra. La pagesia estava conformada per un grup heterogeni de treballadors de la terra. És un conjunt amb força diferències internes, en especial en l’accés a l’explotació de la terra.

El nucli cohesionador de la pagesia era la universitat i la parròquia, convertida en punt de trobada i d’unió dels habitant d’un lloc. La universitat es va organitzar com un element de defensa dels interessos dels pagesos davant del senyor respectiu o les entitats superiors.

Aquestes comunitats pageses estaven molt lluny de presentar situacions homogènies. Un cop superada l’etapa de diferenciació jurídica arran de la sentència arbitral de Guadalupe, el diferent grau d’accés a la terra establia unes veritables jerarquies entre la pagesia.

Formes de propietat, tinença i explotació de la terra:

El contracte d’emfiteusi. Els drets de propietat es troben repartits. L’emfiteusi implica la cessió d’us d’uns drets sobre un determinat immoble. És el tipus de contracte que predomina en aquest període.

En el contracte d’emfiteusi s’ha de diferenciar entre el domini directe i el domini útil. El domini directe era la propietat reservada a la persona que posseïa la terra (senyor). El domini directe donava dret a percebre censos anuals en espècie, treball o diners.

D’altra banda, el domini útil era per a la persona que rebia el dret a treballar la terra del senyor (pagès). Era de durada indefinida i donava facultats per a treballar la terra. Es podia transmetre en herència, vendre’s i crear un subestabliment –cedir la terra en explotació a una altra persona–. Aquest contracte podia ser beneficiós per a la pagesia perquè, en principi, no es podia fer fora de les terres al camperol que l’havia signat.

Els drets del domini directe apareixien en el cas de venda del domini útil. Així, la fadiga suposava el dret a rescatar el domini útil igualant la oferta que hagués rebut el camperol; el lluïsme era el dret del senyor a rebre una part proporcional del preu de venta a un tercer i la capbrevació suposava el dret del senyor a exigir el reconeixement dels drets que li devien. La capbrevació és una forma de control senyorial.

Les parceries i les masoveries. La masoveria és una variant del contracte de parceria que s’ajusta al tipus d’explotació agrària típica de Catalunya: el mas. Aquest contracte incloïa l’obligació del masover a residir en el mas. Era un contracte de tipus temporal a curt termini.

El masover havia de realitzar un pagament proporcional a la collita. No tot els contractes eren iguals, així, segons la participació de cadascuna de les parts el contracte podia variar. D’altre banda, la iniciativa a l’hora de conrear depenia del propietari que era qui establia les condicions de l’explotació.

El pagès també havia de realitzar una sèrie de prestacions en treball en l’explotació del mas. Al ser un contracte a curt termini permetia una actualització de les rendes que havia de percebre el senyor en funció de la conjuntura. En canvi, l’emfiteusi suposava amb el pas del temps una devaluació de les rendes que percebia el senyor.

La propietat de la terra sempre era del senyor que la cedia temporalment perquè la treballessin sota les seves concessions. Amb aquest contracte, el masover s’assegurava una vivenda per un temps determinat i havia de pagar de forma proporcional a la collita, fet que equilibrava els guanys i les pèrdues.

El contracte de rabassa morta. Aquest era un contracte de caràcter temporal amb uns límits imprecisos exclusiu per al conreu de la vinya. El contracte durava mentre visquessin els primers ceps plantats.

En el segle XVIII els propietaris buscaran limitar el temps de contracte fixant un nombre d’anys determinat –a llarg termini– i prohibint les tècniques agrícoles que mantenien vius els ceps.

El mode de pagament era, de forma similar al del contracte de masoveria, mitjançant una deducció proporcional de la collita. Amb el pas del temps es produirà un enduriment en les condicions dels contractes. Els rabassaires no tenien grans explotacions i les terres que treballaven eren, generalment, d’una qualitat ínfima i mediocre.

Estratificació social de la pagesia catalana:

• Pagesia Benestant.
  • Propietaris.
  • Emfiteutes de vell origen.
• Pagesia mitjana → Disposaven de prou terra per a satisfer les necessitats familiars.
• Petita pagesia.
  • Masovers.
  • Rabassaires.
  • Mossos de mas i jornalers.

La crisi de la Baixa Edat Mitjana va afavorir a alguns emfiteutes de vell origen. El despoblament va suposar un increment dels masos rònecs (desocupats). Així, la propietat dels dominis útils va concentrar-se en mans d’aquells que van poder sobreviure a la crisi.

Les explotacions pageses van tendir a fragmentar-se mitjançant subestabliments o contractes d’explotació de la terra més precaris que beneficiaven a la pagesia benestant. Així, en aquest període, la pagesia anirà incrementant la seva precarietat. Els propietaris útils aniran disminuint, mentre que els sectors més modestos cada cop eren més nombrosos i estaven més empobrits.

El darrer nivell de la pagesia estava configurat per petits pagesos amb poca terra i pel proletariat rural format per jornalers, bracers, mossos, criades, dides, etc. Aquesta era una veritable població flotant que es trobava a l’expectativa de l’oferta de treball de les grans explotacions pageses. Hi havia que queien en la indigència.

La mobilitat social:

La població catalana de l’Època Moderna, en teoria, tenia un caràcter endogàmic que suposava la continuació dels oficis de pares a fills i la concertació de matrimonis dins del mateix estament social.

A la pràctica, però, els estaments no eren compartiments tancats hermèticament. La societat catalana de l’Època Moderna no era estàtica, sinó que presentava una mobilitat vertical. Així, trobem famílies que s’abocaran a l’empobriment i a la pèrdua de status social (habitual) i d’altres que seguien el camí invers.

Hi havia una sèrie de característiques i factors que conduïen a la promoció social. Així, la realització d’estudis universitaris, la realització de serveis al rei mitjançant càrrecs en l’administració que podia suposar la obtenció de títols, la  entrada dels fills segons al clergat o la política matrimonial com a intercanvi de riquesa per status social podien conduir a la promoció social.

L’ennobliment era l’aspiració social màxima d’aquelles famílies que comptaven amb un patrimoni important i que buscaven ascendir socialment. Sense recursos econòmics, però, difícilment es podia trobar l’oportunitat d’ascens social. Així, al llarg de l’Època Moderna, la línea de separació que distingia a la noblesa de la població amb més recursos tendirà a diluir-se perquè cada cop s’aproximaran més mitjançant el mode de vida rendista.