Gran Bretanya gaudia ja d’una sèrie de llibertats des de la Revolució Gloriosa de 1688 que havia posat fi a l’absolutisme de Jaume II per refermar el parlamentarisme. Des d’aquell moment, el monarca anglès regnava, però no governava. Aquest nomenava un primer ministre que seria responsable davant d’un parlament bicameral format per la Cambra dels Lords (nomenats pel monarca entre la noblesa) i la Cambra dels Comuns (escollits per sufragi). Seria en aquesta cambra on s’enfrontessin les dues tendències polítiques dels període: conservadors (tories) i liberals (wighs).

Així, Gran Bretanya tindria un model de règim liberal parlamentari caracteritzat per la manca de violència (Anglaterra seria un dels pocs països que no patiria les commocions de 1848) gràcies a haver realitzat amb anterioritat les reformes que convertirien el país en un model polític liberal. Sense ser estrictament una democràcia liberal, ja que encara trigaria uns anys a articular un veritable sistema de partits polítics, Anglaterra celebraria unes eleccions on tindria força importància la influència personal dels candidats, més que el programa de govern o la ideologia. Fins a finals del segle XIX, el parlament seria més un òrgan de control i d’interessos i influències que un òrgan legislatiu.

El llarguíssim regnat de la reina Victòria (1837-1901) suposaria per Anglaterra un període d’esplendor polític i de fort creixement econòmic, esdevenint la primera potència mundial. L’embranzida industrial (esdevenint el “taller del món”) aniria acompanyada amb una política exterior expansionista que conformaria un ampli imperi colonial, subministrador de matèries primeres i mercat excel·lent pels productes britànics. Podem afirmar, sense cap mena de dubte, que al segle XIX l’Imperi britànic va ser la potència més forta i influent en el context internacional.

Des de mitjans de segle, Gran Bretanya, primera potència econòmica i naval del món, adoptaria la filosofia del lliurecanvisme, amb l’abolició dels aranzels, la supressió de les Actes de Navegació i la signatura de tractats comercials. Això permetrà la importació de blat a baix preu, el manteniment d’una política de pa barat per a la població i la venda en els mercats exteriors dels seus productes tèxtils i metal·lúrgics. L’Anglaterra compradora d’aliments i venedora d’articles industrials va modelant-se en aquest període. Els anys cinquanta constituirien una autèntica dècada daurada on es potenciarien les construccions ferroviàries, s’introduiria el telègraf elèctric i els bancs multiplicarien la seva activitat. Cap a 1860, Gran Bretanya extreia prop de la meitat del mineral de ferro i dos terceres parts del carbó mundial, tenia la més important xarxa ferroviària, una flota mercant que movia el 75% del tonelatge mundial i ports amb modernes instal·lacions. Les innovacions tècniques portarien el país cap a l’era de l’acer.

Aquesta expansió econòmica només es veuria enterbolida cíclicament per les crisis de la industrialització capitalista. Per exemple, el 1857 un excés de negocis va produir el crac de moltes empreses i en els anys seixanta la guerra nord-americana creava problemes de provisions de cotó per la indústria tèxtil. El país resoldria aquestes problemàtiques substituint el cotó americà per l’indi i la inauguració del Canal de Suez permetria una nova expansió del tràfic marítim.

La guerra franco-prussiana de 1870 suposaria un moment crític per a les exportacions britàniques, però a la seva finalització, bancs i companyies angleses van llançar-se novament sobre el continent, provocant una especulació econòmica que desembocaria en la crisi de 1873, de la qual va costar sortir-ne. El descens dels preus agrícoles provocada per l’arribada de cereals americans a Europa suposaria un gran negoci pel país que compraria, a baix preu, cada cop més aliments.

La relativa estabilitat interna de la vida política i econòmica permetria a Anglaterra la seva màxima expansió colonial en els regnats de la reina Victòria (1837-1901) i d’Eduard VIII (1901-1910). Només la qüestió irlandesa i la greu crisi econòmica d’inicis del segle XX enterbolirien lleugerament aquest panorama.

En aquest context, van anar introduint-se reformes progressives en el sistema polític britànic com a resultat de la pressió dels sectors populars i sempre per la via legislativa i parlamentària. Els partits conservador i liberal s’alternarien en el poder sense greus crisis i dirigirien la vida política en funció dels interessos dels electors. Peel, al front dels conservadors, i Palmerson, al capdavant dels liberals, serien els polítics que s’alternarien en el poder fins a 1865.

A mitjans del segle XIX Gran Bretanya mantenia unes estructures polítiques pròpies del XVIII. Seria a partir de 1867 quan, el ministre conservador Disraeli, conscient de que era millor realitzar reformes polítiques a haver de fer front a una revolució, va introduir els primers canvis: va eixamplar-se el cens electoral per donar entrada primer a les classes mitjanes, i desprès als obres, en el sufragi; va atorgar-se reconeixement legal als sindicats obrers, les Trade Unions (1871); i va instaurar-se el vot secret (1872). Poc desprès, el ministre liberal Gladstone implantaria el sufragi universal (1885) amb l’excepció d’aquelles persones no emancipades econòmicament.

Així, conservadors i liberals van anar ampliant progressivament el dret de vot i, el 1913, amb la darrera ampliació del cens, excepte els indigents, els criats i les dones, tots els ciutadans gaudien del sufragi. A més, diverses lleis van anar democratitzant paulatinament la societat anglesa: a finals de segle l’ensenyament era gratuït entre els 5 i els 13 anys; el 1906-08, el Partit Laborista (obrerista) impulsaria una sèrie de reformes socials com la reducció de la jornada laboral a vuit hores a les mines i la creació de comissions per instaurar assegurances mèdiques, de vellesa i d’atur, en definitiva era la introducció de la seguretat social a Anglaterra, finançada a través de la càrrega impositiva. D’altra banda, el 1911, els liberals obtenien a partir de les Parliament Acts el predomini de la Cambra dels Comuns sobre la dels Lords en qüestions financeres, s’estaven limitant els poders de la cambra aristocràtica en favor d’aquella escollida per sufragi.

En el camp de les relacions internacionals, Gran Bretanya va mantenir en aquest període una postura d’equilibri, sempre buscant d’evitar el predomini de cap Estat europeu per sobre dels altres, a la vegada que s’aprofitaria de qualsevol circumstància per mantenir i finançar el seu imperi colonial, com l’annexió de Xipre (1878) o l’ocupació d’Egipte (1882) que li assegurava el control del Canal de Suez.