Els republicans francesos van dividir-se en oportunistes i radicals. A l’extrema esquerra trobaríem els radicals de Clemenceau que defensarien un programa revolucionari: supressió del Senat, separació entre Església i Estat, reducció de la jornada laboral, etc. Així, la inestabilitat sota la presidència de Grevy donaria pas a l’alternança de gabinets oportunistes en el govern (Waddington, Freycinet, Ferry).

Així, a poc a poc, es consolidaria un règim parlamentari, republicà, conservador en matèria social i liberal en el marc polític i que evolucionaria cap a formes democràtiques, especialment durant la presidència de Jules Ferry, que completaria la industrialització del país, ampliaria les colònies, i practicaria una política liberal, laïca i progressista, secularitzant l’Estat, aprovant la llei del divorci, fundant una escola laica on l’ensenyament primari seria obligatori i gratuït, i garantint les llibertats públiques (reunió, prems i associació sindical). Aïllada de les relacions internacionals, la caiguda de Bismarck a Alemanya permetria el retorn francès a les aliances europees. A més, França viurà un període d’intensa expansió colonial en competència amb Gran Bretanya.

La greu crisi econòmica de 1882 constituiria el principal problema a afrontar pels governs oportunistes. Aquest any va produir-se el crac de la Unió General de Bancs, fet que va arruinar a molts terratinents i aristòcrates francesos,  sumant-se a una depressió de la indústria tèxtil, l’increment de l’atur, l’inici d’una dècada de minses collites de blat, i l’inici de la plaga de la fil·loxera que va afectar greument la indústria del vi, perdent-se molts mercats i reduint-se fortament la producció.

Amb la caiguda de Ferry, el 1885, s’iniciaria un període de crisi econòmica i política. La crisi econòmica va ser deguda a la introducció dels productes americans i australians a baix preu, fet que va arruïnar molts agricultors, i a la decadència de les plantes tèxtils tradicionals que no podran fer front a la introducció del cotó.

A aquesta crisi econòmica es sumarien diversos escàndols polítics. Primer, “l’afer de les condecoracions”, quan va descobrir-se que el gendre del president Grevy va rebre diners per promoure condecoracions per part de l’Estat. En segon lloc, el principal perill per a la República: el boulangisme. La dreta boulangista i l’esquerra socialista amenaçarien l’estabilitat republicana. Així, el general Boulanger, ex ministre de la guerra i reformador de l’exèrcit francès, desitjós de fer carrera política, va iniciar una campanya nacionalista que feia servir de bandera principal la derrota de 1870. La dreta va sumar-se al moviment del general i va promoure una campanya electoral que recordava tendències antiparlamentàries i cesaristes del tipus de Napoleó III. Tot i la victòria a París, Boulanger no va decidir-se, com molts dels seus partidaris reclamaven, a realitzar un cop d’Estat. L’èxit de les candidatures de l’esquerra en altres departaments del país va empènyer el general al suïcidi, fet que va acabar per desarticular el moviment reaccionari.

Superada l’amenaça boulangista esclataria l’escàndol del Canal de Panamà. La construcció del Canal fracassaria per diversos accidents, però mitjançant una sèrie de suborns el Parlament va aconseguir un emprèstit especial. La roina de la companyia fundada per Lesseps va fer arribar l’escàndol a l’opinió pública i la premsa d’extrema dreta antirepublicana no va perdre l’ocasió per denunciar un enteniment entre els republicans i els grans homes de negocis. Un ex ministre (Baihaut) seria acusat i també es veurien inculpats el propi Lesseps i Eiffel. Alguns polítics serien desplaçats per l’escàndol i sorgiria una nova generació que ocuparia els seus càrrecs. A les eleccions de 1893 l’electorat francès començaria el seu desplaçament cap a l’esquerra. Un any desprès el president francès (Carnot) era assassinat en un atemptat anarquista.

Tot i això, seria l’Afer Dreyfus el que esdevindria l’escàndol més conegut de la Tercera República francesa. El setembre de 1894 va trobar-se en el despatx de l’agregat militar alemany Schwarzoppen un document que demostrava que s’havien venut secrets militars a Alemanya i el cap de turc va ser l’oficial jueu Dreyfus, que va ser desterrat a l’Illa del Diable del Pacífic. Dos anys desprès, un cap del departament d’estadística, Picquart, trobaria un document que trobava la culpabilitat d’un altre oficial, Esterhazy. En aquell moment va demanar-se la revisió del procés contra Dreyfus, però l’Estat Major buscant salvar l’honor del tribunal militar va falsificar proves contra l’oficial jueu i va empresonar Picquart. És en aquest moment que esclata l’escàndol a la premsa gràcies a un article de l’escriptor Èmile Zola (Yo acuso). Un nou procés judicial rebaixaria la condemna i un següent absoldria definitivament Dreyfus.

L’afer havia polaritzat políticament el país. La dreta, amb Drumont, va donar un gir cap l’antisemitisme i un nacionalisme exacerbat i va fer campanya contra Dreyfus; l’esquerra, encapçalada per Clemenceau, va defensar Dreyfus i va iniciar una campanya contra la corrupta república moderada. La conseqüència de l’escàndol seria l’arribada al poder de l’esquerra radical i una important acció anticlerical dels nous governs per l’ambigüitat de l’Església davant el procés.

Des de 1899 el Bloc d’Esquerres, nascut arran de l’afer Dreyfus, es faria amb el poder donant pas a la República Radical. El Partit Radical va recolzar-se en les capes socials de creixent influència com els intel·lectuals, els petits i mitjans empresaris, i el petits propietaris rurals. El seu programa polític combinaria principis liberals, democràtics, intervencionistes en l’economia i nacionalistes. El control de l’exèrcit mitjançant una necessària reforma militar i el fre a la influència social de l’Església completarien el seu programa electoral i la seva acció de govern.

Entre 1899 i 1914 podem distingir dues fases: els ministeris llargs (Waldeck Rousseau, Combes, Clemenceau) i els ministeris curts (Briand, Caillaux, Poincaré). Rousseau seria l’iniciador de la reforma militar i del programa contra les congregacions religioses. Clemenceau seria l’autor de la política social limitant legalment la jornada laboral a vuit hores i potenciant una legislació sobre accidents i pensions, mitjançant les quals pensava frenar el sindicalisme revolucionari.

La col·laboració dels socialistes en el govern provocaria divisions internes dins del partit entre els intransigents (Guesde, Vaillant) oposats a compartir responsabilitats en l’executiu, i els dits participacionistes (Briand, Jaurès). Briand acabaria trencant amb el partit arran del Congrès d’Amsterdam de la Segona Internacional.

En l’etapa dels ministeris curts, davant la inexistència d’un partit amb suficient respaldament electoral com per governar en solitari, es produirien canvis freqüents en l’executiu, fet que comportaria un període inestable. La crisi de les relacions exteriors (“pau armada”) propiciaria un apropament del govern de Poincaré a l’exèrcit en portes de la Primera Guerra Mundial.