La qüestió irlandesa va convertir-se des de la segona meitat del segle XIX i en el primer quart del segle XX en el principal problema del govern britànic fins a la seva guerra d’independència (1919-1921).
Sota domini oficiós anglès des de finals de l’edat mitjana, l’illa va ser conquerida oficialment per Cromwell en el segle XVII però va mantenir-se com un regne, teòricament, independent fins que la dominació anglesa va recolzar-se legalment en l’Acta de la Unió (1800) que va unificar Irlanda i la Gran Bretanya en el Regne Unit, suprimint qualsevol tipus d’autonomia irlandesa per substituir-la pel dret a enviar més diputats a la Cambra dels Comuns. Irlanda, però, mantindria un desafiament constant contra la incorporació al Regne Unit.
D’altra banda, l’Església anglicana seria l’única oficial, i els irlandesos, majoritàriament catòlics, haurien de pagar-li el delme. Els grans propietaris eren anglesos que gaudien d’avantatges en els arrendaments, mentre una important població de colons britànics i protestants s’establia en el nord, a l’Ulster. A més, s’afegien problemes lingüístics. Així, el problema irlandès combinaria qüestions de protesta social, religiosos i polítics.
El sentiment autonomista irlandès va alimentar-se del record dels greuges patits des de l’època de Cromwell i en la defensa de la religió catòlica i la llengua nacional gaèlica. Tot això agreujat per la greu crisi econòmica dels anys quaranta (especialment les fams de 1845) que va portar a gairebé la meitat dels habitants irlandesos de l’illa a emigrar cap als Estats Units, convertint la situació interna del país en un polvorí.
El 1857 va crear-se a París una societat republicana irlandesa, Fenier, que reclamaria la independència d’Irlanda. Un aixecament, el 1867, forçaria al govern anglès a desestatificar l’Església anglicana, que així deixava de ser un centre de recaptació d’impostos, fet que alleujaria lleugerament l’economia dels camperols irlandesos.
Però, les crisis econòmiques dels anys setanta tornarien a provocar situacions dramàtiques en un país que encara era bàsicament rural, ja que la potent Anglaterra industrial mantenia Irlanda com un territori proveïdor sense possibilitats de desenvolupament industrial, quan milers d’arrendataris irlandesos van ser expulsats de les terres que eren propietat dels terratinents anglesos.
En aquest moment, el moviment nacionalista es radicalitzaria i els irlandesos trobarien en la figura de Charles S. Parnell, un terratinent protestant nascut a Irlanda, un líder que dirigiria la lluita per l’autonomia amb partides armades al camp i una política obstruccionista a la Cambra dels Comuns a través del Partit Parlamentari irlandès (1882).
Gladstone seria el polític britànic del segle XIX que més comprensió va mostrar per la problemàtica irlandesa. Les seves primeres reformes van orientar-se cap a la reducció del paper de l’Església anglicana i a realitzar reformes agràries parcials. D’aquesta manera, l’espiral de violència va intentar frenar-se amb una tímida reforma agrària i amb la signatura d’un acord entre el govern britànic i el líder nacionalista irlandès que recomanava moderació al clergat catòlic per evitar enfrontaments que poguessin derivar en una guerra civil.
Tot i això, el problema irlandès persistiria ja que una part important de la població era partidària de l’autonomia. Diversos atemptats i la reunió d’una Convenció Nacional irlandesa a Dublín van portar Parnell a la presó. Aleshores, Gladstone va iniciar converses amb el líder irlandès i pel Pacte de Kilmaiham van anular-se els deutes de 100.000 agricultors que tenien pagaments endarrerits, va indemnitzar-se els propietaris de les terres amb fons del Tresor i va concedir-se la llibertat a Parnell.
El govern conservador de Salisbury intentaria donar a Irlanda un estatus similar al del Canadà, amb un parlament escollit i un govern provincial, però les negociacions secretes van sortir a la llum abans d’hora desencadenant un escàndol polític. El govern conservador va decidir aleshores presentar-se davant de l’opinió pública com el principal defensor de la unió anglo-irlandesa provocant l’ira dels autonomistes. El problema era presentat a l’opinió pública anglesa com una simple qüestió de desordre públic per part d’una minoria d’exaltats “incendiaris” i “terroristes”.
Des del 1885, els nacionalistes irlandesos van ser presents al Parlament britànic i, el 1886, Gladstone va decidir-se obertament a atorgar l’autonomia a Irlanda (la Home Rule), però el seu projecte de llei va ser derrotat en un Parlament dividit, provocant una escissió entre els liberals i la derrota electoral del partit. Posteriorment, el 1902, el projecte de Lord Balfour de concedir un Parlament irlandès propi comportaria l’escissió definitiva dels liberals.
No seria fins el 1914 quan s’aprovaria l’estatut d’autonomia de l’illa, però ja era tard perquè el moviment dels Sinn-feiners ja reivindicava la independència total per Irlanda. Així, fins a la insurrecció de 1916 a Dublín, que va posar en marxa el procés de partició de l’illa entre el nord, de majoria protestant i fidel al Regne Unit, i el sud, de majoria catòlica, la qüestió irlandesa va restar sense solució. La zona catòlica, obertament nacionalista i contrària a la pertinença al Regne Unit aconseguiria la seva independència en la dècada dels anys vint del segle XX. Encara, però, restaria per solucionar el problema de l’Ulster.
