La postguerra. Els problemes derivats de la Guerra de Secessió pels EUA van ser greus. Els estrictament econòmics van focalitzar-se als Estats del Sud, destruïts per les accions bèl·liques. Molts agricultors cotoners, arruïnats per la supressió de l’esclavitud sense indemnitzacions i per l’increment dels impostos, hauran de vendre o reduir les seves propietats. Més complexes encara serien els problemes morals derivats del conflicte. Andrew Johnson, el nou president desprès de la mort de Lincoln, hauria de fer front d’una banda a la divisió de la consciència americana i l’odi del Sud ianqui davant el Nord triomfant; i de l’altra a la reintegració dels Estats confederats a la Unió.

Abolida l’esclavitud, la situació de la població negra mai va deixar de ser precària. L’Oficina de Llibertats, creada per Lincoln, va haver d’actuar durant 17 anys amb l’objectiu d’integrar els antics esclaus en la societat civil. Johnson va permetre que els Estats del Sud formulessin “Codis Negres” que no atorgaven drets polítics als vells esclaus. El Congrés anul·laria aquestes lleis per inconstitucionals i l’enfrontament va ser inevitable, arribant a plantejar-se la destitució del president.

Una altra qüestió de gran importància que va plantejar-se va ser la representació en el Congrés. Segons la Constitució de 1787, els Estats del Sud havien de ser representats a la cambra en proporció a la seva població blanca més tres cinquenes parts del que els hi correspondria en funció del nombre d’esclaus. Abolida l’esclavitud, la representació dels onze Estats ex-confederats hauria de passar de 61 a 70 congressistes, resultat inadmissible pels Estats del Nord que havien guanyat la guerra. Si, en canvi, la població negra era exclosa, la representació sudista passava de 61 a 45 diputats. El Congrés finalment va resoldre que el Sud només podia calcular la seva representació comptabilitzant als negres amb dret a vot (una minoria).

La 14ª esmena de la Constitució introduiria un nou principi: “Cap Estat podrà promulgar o aplicar una llei que limiti els privilegis o immunitats dels ciutadans dels Estats Units. Cap Estat podrà privar a una persona de la seva vida, de la seva llibertat o el seu dret a la propietat fora de les garanties legals suficients, ni negar la igualtat de la protecció per part de les lleis a qualsevol persona sotmesa a la seva autoritat”. És a dir, la garantia dels privilegis, immunitats i drets passava a estar controlada pel govern federal. El 1869, amb l’arribada a la presidència del general Grant, la 15ª esmena prohibia la restricció dels drets polítics de la població negra. En paral·lel a les reformes administratives, un exercit d’ocupació va mantenir-se en el Sud i molts dels burgesos industrials nortenys van fer grans negocis amb l’adquisició a baix preu de les plantacions que es venien al Sud.

Amb la crisi internacional de 1873, que va comportar una devaluació dels preus agrícoles, el descontentament del Sud va incrementar-se. Aleshores es produiria un canvi de política per part de Washington: l’exèrcit de vigilància era evacuat i va permetre’s al Sud articular una política pròpia respecte al problema negre. Mesures de segregació com la separació entre negres i blancs van ser adoptades per alguns Estats, a la vegada que naixien organitzacions com el Ku-klux-klan que, mitjançant un racisme visceral, aterraven a la població negra practicant una violència extrema. En el Nord els negres podrien votar, però al Sud havien de saber llegir i escriure i, en alguns Estats, havien de demostrar que dues generacions anteriors ja exercissin el dret a vot. Amb aquestes clàusules les esmenes 14 i 15 quedaven reduïdes a una declaració de principis.

El Partit Republicà, hereu de Lincoln, va governar durant quaranta anys (amb l’excepció dels governs demòcrates de Cleeveland) entre 1865 i 1913. El Partit Demòcrata va agrupar als sectors descontents de la societat nord-americana amb unes bases socials heterogènies composades per immigrants i obrers reformistes en el nord i terratinents conservadors al Sud. El que sí que va anar modificant-se al llarg de la segona meitat del segle XIX serien les majories a les cambres de representants, molts cops en mans demòcrates tot i la hegemonia republicana en la presidència.

L’auge dels Estats Units a finals del segle XIX. En els darrers vint anys del segle XIX els Estats Units van superar els problemes de la postguerra per convertir-se en el primer productor agrícola del món i en una gran potència industrial, superant a Gran Bretanya en els primers anys del segle XX. Ara s’iniciaria l’època dels grans gegants de la indústria (Rockefeller, Morgan, Ford, etc.).

Les grans empreses accentuarien la preeminència del Nord-est davant l’oposició dels Estats agrícoles del Mitg-Oest que havien entregat les millors terres a les companyies de ferrocarrils i veien créixer constantment el preu dels productes industrials mentre que els agrícoles baixaven paulatinament. Així, des de l’Oest es demanarien un alleugeriment de les polítiques proteccionistes estatals per tal que amb la concurrència de productes industrials europeus baixessin els preus. Les crisis cícliques, característiques del desenvolupament capitalista industrial, amb les seves repercussions d’atur i carestia van provocar l’aparició de forts sindicats com la Federació Americana del Treball (AFL, 1886) que el 1914 ja comptava amb dos milions d’afiliats.

L’expansió econòmica dels EUA en aquest període es caracteritzaria per un creixement de la ramaderia (a través de la formació de grans ranxos i el desenvolupament d’una indústria de la carn amb els seus centres a Xicago i Kansas) i l’agricultura. La intensa mecanització motivada per la manca de mà d’obra desprès de l’abolició, el desplaçament cap a l’Oest, l’especialització regional dels conreus i l’increment de la producció (fins a produir la meitat del cotó mundial, dos terços del blat de moro i tres cinquenes parts del blat) serien els factors característics del desenvolupament de l’agricultura nord-americana en les darreries del segle XIX i les primeres dècades del XX.

El creixement industrial va tenir un fort arrelament als jaciments de carbó (Pennsylvania) i de petroli (Apalaches, Califòrnia, Texas) que van convertir els EUA en una potència energètica davant d’Europa que estava mancada d’aquests elements bàsics per a la segona revolució industrial. La concentració industrial seria tant geogràfica (al Nord-est), com tècnica (fàbriques cada cop més grans) i financera (trusts).