Ja en el segle XVIII, autors com José Cadalso o Campomanes constataren el creixement econòmic del Principat que diferencià Catalunya de la resta de la península. Entre els autors espanyols estava canviant l’estereotip del poble català. Així, del tòpic del català bandoler es va passar al tòpic del català treballador i estalviador (“los holandeses de España”).

En el propi segle XVIII va sorgir una interpretació històrica per explicar aquest creixement i l’atribuïen als efectes produïts per la monarquia borbònica des de la implantació de la Nova Planta. Aquesta teoria explicativa de l’expansió econòmica catalana tindrà una continuïtat al llarg del temps.

Serà amb l’obra de Pierre Vilar, Catalunya dins de l’Espanya Moderna, quan es contradigui la interpretació tradicional per explicar el creixement del segle XVIII en els canvis produïts durant el segle XVII. La historiografia catalana va passar de qualificar els segles XVI i XVII de “període obscur” a revaloritzar-los i a realitzar una anàlisi que subratllés els aspectes més positius.

En aquest període es posa de relleu la recuperació demogràfica i el redreçament econòmic després de la crisi de la Baixa Edat Mitjana. Això sí, l’evolució econòmica presentarà oscil·lacions en la seva recuperació.

J. Torres i A. García Espuche han establert una cronologia sobre els canvis qualitatius produïts en els segles XVI i XVII per explicar i fonamentar el creixement que es produirà en el segle XVIII. Així, entre 1550 i 1640 (a partir de 1600 segons Torres) es donarien els canvis qualitatius de l’economia catalana. Uns canvis que van iniciar-se abans dels grans conflictes bèl·lics de l’Època Moderna que seran un parèntesi en el creixement econòmic que es confirmarà en el segle XVIII.

La producció agrària:

La Catalunya de l’Alta Edat Moderna vivia essencialment de la producció agrícola i ramadera. La producció agrària estava marcada pel predomini dels cereals i, en menor grau, de la vinya i l’olivera. L’agricultura catalana dels segles XVI i XVII estava bàsicament dedicada a l’autoconsum amb una producció que garantia la pròpia subsistència dels camperols.

Característiques de l’agricultura catalana dels segles XVI i XVII:

1. Característiques estructurals.
   • Autoconsum.
   • Policultura.
   • Escàs desenvolupament tècnic.
   • Rendiments baixos i irregulars.
2. Elements i tendències de transformació.
   • Lluita pel retrocés del guaret.
   • Especialització vitícola.

El sistema agrari català no va presentar grans canvis durant aquest període. La rotació biennal cereal-guaret seguia sent majoritària i el bou i la mula es mantenien com a animals de tir. Tècnicament, l’agricultura catalana moderna era molt limitada, tant per les eines com pels mètodes que empraven..

Per a garantir la subsistència hi havia una certa varietat de conreus. Així, a més dels conreus tradicionals d’època medieval (cereals, vinya i olivera), trobem de forma minoritària la presència de conreus destinats a activitats de tipus industrial com el lli o el cànam.

El treball humà era el factor clau per l’increment de la producció agrícola. Els rendiments eren baixos i irregulars per l’efecte de factors externs com les plagues o les alteracions climàtiques.

L’evolució de la producció durant aquests dos segles està marcada per les fluctuacions de les collites. Les tendències generals de la producció agrària catalana assenyalen un creixement de la producció durant el segle XVI, amb bones collites durant el període central i una caiguda de la producció entre 1580 i 1640. Els canvis i les transformacions arribaran lentament.

Elements i tendències de canvi. El guaret serà reduït per incrementar el rendiment de la terra. Així, de la rotació biennal es passarà a limitar el temps del guaret per donar pas a la rotació triennal introduint el conreu de llegums. L’impacte d’aquest canvi, en general, serà molt reduït perquè només va donar-se al voltant de la ciutat de Barcelona.

El conreu dels cereals ocupava del 50 al 80% de la superfície cultivada, mentre que la vinya podia ocupar del 15 al 20% i l’olivar del 5 al 7%. Durant el segle XVII, en algunes zones, va produir-se un progressiu desplaçament dels cereals en benefici dels llegums i també va donar-se un fort progrés de la vinya gràcies a les concessions d’establiments a rabassa morta.

En el camp de la viticultura es tendirà cap a la especialització gràcies a l’increment de la producció de vins i aiguardents. Ja des del segle XVII, el conreu de la vinya canviarà a través de l’increment de la demanda d’exportacions.

La producció de cereal i vinya:

Aquest canvi en la producció vitícola es produirà en el marc tradicional de la producció catalana de vi. El Penedès encara no era la gran zona vitícola com ho serà des de finals del segle XVIII. El Penedès era una zona principalment dedicada al conreu de cereals (81,7% del terreny). El conreu de la vinya només suposava el 16,1% de la superfície cultivada.

El conreu de la vinya a l’Època Moderna s’ha de situar en el litoral (Baix Camp, Maresme, Garraf i Tarragonès). D’aquesta manera, una ciutat com Reus va adquirir importància gràcies a la producció vitícola. Reus es convertirà en la segona ciutat catalana a finals del segle XVIII. El punt de sortida cap a l’exterior dels vins produïts a Reus serà el port de Salou.

L’impuls de l’especialització vitícola va procedir de la demanda exterior, especialment de comerciants del nord d’Europa –Províncies Unides i Anglaterra– que, des de finals del segle XVI, cada cop tindran una presència més important al marc mediterrani amb la finalitat de proveir el Mediterrani de cereals.

Aquesta presència, circumstancial en els seus inicis, s’anirà consolidant perquè el seu comerç es basava en productes de consum massiu com els cereals, la pesca salada, els productes colonials (sucre, cafè o espècies) i les manufactures. Paulatinament, aquests comerciants aniran creant una xarxa comercial en el retorn als seus països amb productes com el vi i l’aiguardent.

L’increment de la demanda vitícola estimularà la producció a Catalunya d’aquests productes. A més, en el context de les guerres de França amb les Províncies Unides i Anglaterra en el segle XVII, la producció vitícola catalana es veurà afectada en positiu al convertir-se en un mercat alternatiu perquè holandesos i anglesos s’abastissin de vins i aiguardents.

Aquest procés suposarà un canvi en l’orientació de la producció vitícola que ara es dirigirà cap al mercat. L’increment de la demanda farà que la producció concentri el conreu de la vinya en aquestes zones.

L’expansió vitícola suposarà el conreu de noves terres i la substitució parcial del cereal per la vinya. Aquesta substitució comportarà un dèficit de cereals que s’hauran de buscar en el mercat per a la subsistència. Les relacions comercials s’intensificaran en aquest període.

La producció vitícola irà lligada als contractes de rabassa morta que era una solució més rentable per als senyors i propietaris que la contractació de jornalers. Els rabassaires conreaven la terra i pagaven una part proporcional de la collita.

Les activitats industrials. La manufactura tèxtil:

Al començament de l’Època Moderna, a Catalunya hi havia només una dotzena de ciutats de més de 2.000 habitants. Barcelona era la ciutat més poblada amb uns 35.000 habitants. En el marc urbà el percentatge de persones dedicades a l’agricultura i la ramaderia era insignificant. L’única excepció era la ciutat de Lleida que mantenia un alt percentatge agrícola.

Les necessitats primàries (alimentació, habitatge i tèxtil) concentraven la majoria de l’ocupació catalana en l’Època Moderna. El tèxtil va convertir-se en la principal activitat industrial des de la seva expansió en el segle XIV i ja participava dels corrents comercials.

La crisi baixmedieval va suposar un descens de la població activa i un declivi del tèxtil que es refarà a partir del segle XVI. En el segle XVII aquesta recuperació patirà una nova contracció per la reducció de la població activa i dels treballadors del tèxtil. Finalment, el segle XVIII suposarà el declivi definitiu de l’activitat tèxtil en el món urbà durant l’Època Moderna.

Aquest declivi de l’activitat manufacturera tèxtil a les ciutats s’explica per dos causes: la competència dels teixits estrangers que arribaven a un preu més baix des del nord d’Europa mitjançant els comerciants i que eren més atractius pel consumidor; i la nova distribució geogràfica de la indústria tèxtil.

D’aquesta manera, la indústria tèxtil va iniciar un procés que implicava la tendència cap a la ruralització i la localització en viles menors perquè això suposava una reducció de costos que permetia la competència amb els draps procedents de l’exterior. La mà d’obra pagesa (parcers i petits emfiteutes) trobarà un complement als seus precaris ingressos amb la implicació en el procés productiu tèxtil.

D’aquesta manera el tèxtil perdrà pes específic dins de les activitats urbanes, però no tots els oficis relacionats amb aquesta indústria seguiran la mateixa tendència. En el procés productiu intervenien diversos oficis.

Cicle productiu del tèxtil de llana:

• Fabricació:
  • Paraire.
  • Filador/a.
  • Teixidor.
  • Tintorer.
  • Paraire.

El paraire era la persona encarregada d’adquirir la matèria primera (llana). Teòricament, comptava amb un cert capital per invertir en la compra de la llana. El paraire era qui realitzava les operacions prèvies en la llana.

El filador transformava la llana en fibra. Un cop el drap estava teixit i tintat, les operacions finals en el procés de fabricació les podia realitzar el propi paraire que després comercialitzaria el producte. El paraire era la persona clau en el procés.

• Confecció i venda:
  • Sastre.
  • Flassader.
  • Sombrerer.
  • Calceter.
  • Botiguer.

Evolució de les persones dedicades a l’ofici del tèxtil a Girona:

El desplaçament de la indústria tèxtil cap al món rural serà per part dels realitzadors del procés productiu de fabricació. La confecció final i la venda va seguir present en el món urbà. Les ciutats seran cada cop menys industrial però, a la vegada, més comercials.

Després d’aquest procés la geografia del tèxtil català variarà amb el desplaçament de la producció cap a les viles properes a Barcelona com Sabadell, Terrassa o Mataró i altres punts com Granollers, Vic, Manresa o Igualada.

La participació catalana en els corrents comercials:

En l’evolució del comerç exterior català en l’Època Moderna podem distingir diferents etapes en les quals serà decisiva el període 1550-1640:

L’expansió medieval (segles XIII-XIV). El comerç marítim català en l’Edat Mitjana estava centrat a la Mediterrània (Provença, Itàlia i el nord d’Àfrica) mitjançant la navegació de cabotatge.

També es mantenien relacions comercials amb l’Imperi Bizantí a la Mediterrània Oriental. El port de Barcelona va esdevenir un gran centre d’intercanvis internacional i de redistribució de mercaderies cap a la resta de la Península i Europa.

La crisi de la Baixa Edat Mitjana. El segle XV va suposar el declivi del comerç exterior català. Barcelona perdrà la seva condició de port destacat en benefici dels ports italians (Gènova).

La recuperació i les novetats de l’Època Moderna. Tot i la crisi baixmedieval, Catalunya va mantenir els intercanvis amb l’exterior i en l’Època Moderna iniciarà un procés  de recuperació lligat als canvis d’orientació geogràfica de les relacions comercials internacionals.

La Mediterrània va retrocedir com a àmbit de les relacions comercials catalanes, en especial en el cap del comerç de llarga distància cap a orient. Les principals causes d’aquest procés van ser la inseguretat de les xarxes orientals, la competència estrangera i el canvi d’orientació geogràfica del comerç europeu.

Inseguretat. La confrontació de la monarquia hispànica amb l’Imperi Turc suposarà l’aparició dels corsaris que van comportar una gran inseguretat en la navegació comercial.

Competència genovesa. Les xarxes comercials estrangeres, en especial els mercaders-banquers genovesos que estaven implicats en el finançament de la monarquia hispànica seran una competència insalvable. Així, Nàpols i Sicília, llocs tradicionals de comerç dels mercaders catalans, entraran a l’òrbita genovesa mitjançant concessions del monarques hispànics. A més, rebran el monopoli de la comercialització de la llana aragonesa.

Canvi del comerç. El comerç europeu viurà un procés de canvi que suposarà el desplaçament del pes econòmic cap a la zona atlàntica potenciant així altres circuits comercials.

Procedència geogràfica de les importacions barcelonines (1695-96):

• Península Ibèrica → 20%
• Mediterrània → 25%
• Amèrica → 21%
• Nord d’Europa → 29%
• Orient → 5%

Els mercaders catalans i el comerç amb Amèrica:

Durant l’Època Moderna es potenciaran rutes comercials alternatives que relacionaran Catalunya amb la Península Ibèrica, Amèrica i el nord d’Europa. El flux d’intercanvis va tenir una gran continuïtat en el període 1550-1640.

Les relacions comercials amb Amèrica no eren lliures per l’existència del monopoli del port de Sevilla. Això suposarà que les relacions comercials amb Amèrica hagin de ser indirectes. Aquest monopoli es traslladarà de Sevilla a Cadis el 1617 però la situació seguia sent la mateixa.

Serà a partir de la segona meitat del segle XVIII quan s’obri la possibilitat de realitzar el lliure comerç amb Amèrica (1765) per alguns ports com el de Barcelona. A partir d’aquest moment, de forma restringida, Barcelona podrà comerciar amb algunes illes del Carib com Cuba o Puerto Rico.

Tot i això, el mercat americà ja va prendre força des del segle XVI. En tot el període els mercaders catalans van ser poc importants a Amèrica. El comerç català s’orientava cap a Sevilla, Cadis o Lisboa que seria el pont capa a Amèrica. Es pot constatar la presència dels productes catalans al continent americà tot i la poca presència de mercaders.

Altre circuit que veurà reforçat el volum de circulació de mercaderies serà el peninsular gràcies a la presència catalana a les fires castellanes que donaven la possibilitat d’arribar a altres mercats internacionals.

La decadència catalana a la Mediterrània es veuria compensada per la presència a aquestes fires que serien el principal punt d’atracció dels mercaders catalans que hi portarien draps, cuirs i paper. Els mercaders catalans exportaven productes elaborats a Amèrica o a Castella i tornaven amb primeres matèries necessàries per a la seva indústria.

Ja en els anys seixanta del segle XVI aquestes fires veuran decaure la seva importància. Això va suposar un procés de desplaçament dels comerciants catalans a Madrid (villa y corte) que estava desenvolupant-se a gran velocitat. L’evolució d’aquests vincles comercials en el segle XVII es desconeix.

Després de la crisi de les fires castellanes es recuperaria la importància del comerç mediterrani, tot i la competència dels poderosos mercaders genovesos, i s’obririen altres mercats alternatius. El nou circuit europeu creat a partir de l’expansió del comerç del vi i l’aiguardent també anirà adquirint importància.

Canvis econòmics i evolució de la jerarquia demogràfica urbana catalana:

1. Les viles de litoral aniran incrementant la seva importància al llarg de l’Època Moderna, especialment les ubicades en la zona central de Catalunya com a conseqüència dels canvis agrícoles i comercials.

2. Un segon arc interior pròxim a Barcelona també incrementaria la seva importància com a conseqüència del desenvolupament del tèxtil manufacturat.

3. Entre els segles XVI i XVII es produirà una reordenació del sistema urbà en el que el pes demogràfic i econòmic es concentrarà principalment a Barcelona i a les viles properes.

4. L’economia catalana tendirà cap a l’especialització del territori segons les activitats realitzades.