Un dels moments decisius en la consolidació de la nació nord-americana va ser la Guerra de Secessió, en la qual va esclatar el conflicte negre entre els Estats del Nord i del Sud. Pels Estats sudistes la mà d’obra negra era imprescindible pel treball de les plantacions de cotó, la producció de les quals es duplicava cada deu anys, davant la creixent demanda de la indústria tèxtil europea. El cotó significava prop dels dos terços de les exportacions dels EUA.

Per donar resposta a una producció expansiva no podia deixar de créixer el nombre d’esclaus negres que treballaven a les plantacions (3 milions el 1850). El valor d’aquests en el mercat no deixava de créixer arribant a pagar-se pels millors treballadors prop de 2.000 dòlars. Pels Estats del Sud l’esclavitud era una necessitat i un capital indispensable. Dins de l’argumentació racista que fonamentava l’explotació s’arribava a dir que per les circumstàncies climàtiques en les que es desenvolupava el conreu del cotó, aquest només podia realitzar-se pels negres. A més, la Constitució de 1787 establia que cada Estat tenia competències pròpies en el camp de l’esclavisme.

En els Estats del Nord existien lleis discriminatòries per a la població negra –privats de drets polítics– però la inexistència de grans plantacions cotoneres i d’esclaus i l’humanitarisme que inspirava els textes programàtics de la nació van acabar provocant un moviment de simpatia vers els esclaus del Sud. Segons la Constitució, els propietaris podien recuperar els esclaus fugits, fet que va provocar una sèrie de debats morals entre els homes del Nord ja que els esclaus només podien estar segurs si fugien a Canadà. La propaganda abolicionista cada cop seria més intensa fins a culminar amb la publicació, el 1852, de la novel·la de Harriet Beecher-Stowe La cabana de l’oncle Tom que presentava un plantejament sentimental sobre la qüestió i va contribuir a la formació d’una actitud de rebuig en el Nord davant del drama humà de l’esclavitud.

Els esclaus i la producció de cotó als Estats Units (1800-1860):

Però, més enllà del vessant econòmic i ètic del problema, serien les implicacions polítiques les que portarien al conflicte, una pugna entre l’aristocràcia terratinent latifundista del Sud i la burgesia industrial demòcrata del Nord. Un xoc entre el sistema de treball industrial assalariat i el sistema esclavista monopolitzador de la producció de cotó.

El 1820 va firmar-se el Compromís de Missouri pel qual la línia Mason-Nixon delimitava els Estats en els quals l’esclavitud estava abolida al Nord i aquells que la mantenien al Sud. El problema arribaria amb els nous Estats incorporats a la Unió en l’expansió cap a l’Oest. Va esclatar una veritable cursa d’esclavistes i abolicionistes en alguns Estats per mirar d’incrementar el propi bàndol. Així, l’esclavitud es convertia en el motiu fonamental de divisió en la formació territorial dels EUA. Amb motiu de la introducció de l’esclavitud a Kansas (1854) el Congrés va decidir que serien els habitants dels nous Estats qui tindrien la capacitat de decidir sobre la qüestió (Kansas-Nebraska Act), fet que va precipitar que colons del Nord i del Sud arribessin al territori amb l’objectiu d’establir l’esclavitud o abolir-la, donant lloc a forts conflictes geogràficament localitzats.

A les eleccions presidencials de 1860 es presentarien el demòcrata Breckinridge (defensor de l’esclavisme) i el republicà Abraham Lincoln, encarnació dels pioners nord-americans i defensor de l’abolició. La victòria de Lincoln va desembocar en la separació de set Estats (Carolina del Sud, Georgia, Florida, Alabama, Mississipi, Lousiana i Texas) que van formar la seva pròpia Confederació d’Estats d’Amèrica, presidida per Jefferson Davis. Aquests Estats que veien amenaçades les bases de la seva societat van considerar que devien organitzar les seves institucions en base als seus interessos. Davant aquest desafiament jurídic, tot i l’existència de sectors de la política i la premsa del Nord partidaris de deixar de banda els surenys, el president Lincoln proclamava el manteniment de la Unió.

Així esclatava la guerra civil nord-americana que presentaria força novetats militars com l’armament (fusells d’ànima ratllada, el desplaçament de tropes mitjançant el ferrocarril, la introducció de la guerra de moviments i la mobilització massiva de milers de soldats). Els 19 Estats del Nord comptaven amb una població de 19 milions d’habitants enfront dels 11 Estats secessionistes amb 5,5 milions de blancs i 3,5 milions de negres. Quatre Estats esclavistes es mantindrien fidels al govern de la Unió (Missouri, Kentucky, Delaware i Maryland), fet que donava un important avantatge militar al Nord, tot i que molts dels seus habitants van anar a combatre al costat dels esclavistes.

La superioritat demogràfica del Nord era evident, com també ho era la seva industrialització amb força varietat de recursos i amb el control d’una de les zones marítimes més grans del món (la costa de Nova Anglaterra), fet que va comportar la seva supremacia naval. Controlant el mar semblava fàcil tallar el comerç del Sud i ofegar la seva economia. Tot i això el conflicte va perllongar-se quatre anys ja que cap dels dos bàndols estava preparat per la guerra i el Sud va poder improvisar conreus alimentaris i indústries bàsiques. A més, la població negra va mantenir-se al marge de la guerra, sense provocar un aixecament que hagués enfonsat ràpidament el Sud. Això explica la durada del conflicte i l’abast de la destrucció que va provocar.

El 1863 el Nord, tot i els efectes de la guerra, es trobava en una situació de relativa prosperitat econòmica gràcies a l’exportació de grans a Europa i a una producció industrial que funciona a màxim rendiment. A més, el govern republicà va impulsar la colonització de l’interior del territori (Homestead Law) creant 15.000 noves explotacions agràries. En canvi, en el Sud es patia a causa de la guerra. La seva economia estava limitada per monocultius (cotó, tabac i canya de sucre) i la seva indústria estava poc desenvolupada. Sense venda de cotó, i bloquejat navalment, aviat comencen a mancar els productes bàsics i també s’experimentaria un dèficit en la producció de ferro.

Des de l’hivern de 1864 el Sud viuria una lenta agonia fins a la derrota. El general Robert Lee arribaria a armar negres a canvi de la llibertat, el que porta els confederats a adoptar una decisió contraria als motius pels quals lluiten. La marxa del general nordista Sherman des de la costa fins l’interior dels Estats confederats provocaria la destrucció i les pèrdues definitives pel Sud. El març 1865 es produiria l’assalt definitiu a Richmond desprès del qual el govern confederal de Jefferson Davis fugiria. Els generals Grant pel Nord i Lee pel Sud signarien a Appomattox Court House l’armistici pel qual els Estats confederats tornaven a l’obediència del govern de Washington i acceptaven la proclama abolicionista de Lincoln (9 d’abril de 1865).

Cinc dies desprès moriria assassinat el propi president Lincoln mentre presenciava una obra de teatre a Washington a mans de John Wulkes Booth, un sudista exaltat. Seria la darrera víctima d’un conflicte que havia provocat 600.000 morts i centenars de ferits i mutilats, a més d’unes pèrdues econòmiques avaluades en 8.000 milions de dòlars.