Les fonts demogràfiques:

L’estudi de la població en èpoques preestadístiques presenta greus dificultats per la manca de fonts específiques. Així, s’ha de recórrer als censos confeccionats amb motius fiscals que poden presentar un ampli marge d’error per motius d’ocultació per no pagar impostos.

D’aquesta manera, per calcular la població catalana en l’Època Moderna s’ha fet servir el recompte dels fogatges i al cens de Floridablanca de 1787. Les xifres s’han de prendre amb moltes precaucions, són dades deficients que requereixen un cert escepticisme i que poden variar segons la conjuntura econòmica del moment i l’estructura familiar.

Els fogatges són una font de tipus fiscal on només es registra al cap de família. Són la principal font de que es disposa per a realitzar una estimació de la població en el conjunt de Catalunya. El resultat del recompte dels fogatges ens ofereix el total dels caps de família registrats. Aquesta dada permet, mitjançant un coeficient multiplicador (habitualment 4), establir una estimació aproximada de la població.

A partir de la segona meitat del segle XVIII, la monarquia espanyola es plantejarà la necessitat de realitzar censos mitjançant criteris demogràfics. El cens més exacte que va fer-se és el de 1787 realitzat per ordre del ministre Floridablanca, aquest cens marcava una divisió de la població segons les edats, el sexe i l’estat civil.

El cens de Floridablanca tenia com a finalitat el control de la població. El govern buscava vèncer la resistència de la població a donar les seves dades per evitar el servei militar i el pagament d’impostos aprofitant un període de pau. Aquest recompte permetia conèixer el potencial real de l’Estat (productors, consumidors, soldats, impostos…etc).

El govern també buscava utilitzar el cens de cara a l’exterior com a element propagandístic del potencial espanyol. Les dades del cens van ser recollides pel personal governamental i eclesiàstic de cada localitat. El rector parroquial era un element utilitzat per la monarquia per a recollir les dades perquè era vist com una persona de confiança de la població.

L’evolució de la població. Etapes i factors:

La població catalana va tendir a créixer al llarg de l’Època Moderna, tot i el descens de 1655. Així, es pot dir que l’evolució demogràfica catalana és positiva. La població catalana del període modern presenta els comportaments propis d’una població del cicle demogràfic d’Antic Règim.

Catalunya presentava unes altes taxes de natalitat i mortalitat i la presència periòdica de crisis demogràfiques que feien caure el saldo demogràfic aconseguit amb anterioritat.  Catalunya era un país buit al començament del segle XVI que va omplir-se gràcies a l’important corrent migratori francès.

El 1497 hi havia només uns 224.356 habitants com a conseqüència de la forta crisi de la Baixa Edat Mitjana. Així, el segle XVI hauria estat un període de recuperació fins a assolir novament les dades del període medieval anterior. Aquest creixement seria resultat de la immigració francesa.

Aquesta evolució no va ser contínuament positiva per la davallada que va donar-se a mitjans del segle XVII. Entre 1626 i 1655 la població catalana va patir una forta pèrdua demogràfica com a conseqüència de l’epidèmia de pesta i els efectes de la Guerra dels Segadors.

No serà fins a finals del segle XVII quan es produeixi la recuperació demogràfica, compensant les pèrdues anteriors i donant pas al llarg creixement del segle XVIII. Tot i el creixement, la població no es trobava homogèniament repartida per tot el territori ja que a Barcelona es concentrava el 10% del total. El litoral català estava més densament poblat que l’interior.

Evolució de la població catalana (estrictament Principat):

* Dades de J. Nadal (no existeix fogatge)

Etapes de la demografia catalana a l’Antic Règim:

1. Segle XV → Davallada demogràfica → Crisi de subsistència
   1. Pesta negra
   2. Guerra (Guerra Remença i Guerra Civil
2. 1497-1626 → Redreç demogràfic
   1. Arribada de la immigració francesa
   2. Alta taxa de natalitat.
3. 1626-1655 → Davallada demogràfica → Pesta i crisis de subsistència
   1. Guerra dels Segadors
   2. Disminució de la immigració francesa
4. 1655-1787 → Increment demogràfic → Desenvolupament natural de la població
   1. Atenuació de la mortalitat catastròfica
   2. Major esperança de vida.

Factors demogràfics:

Mortalitat. La mortalitat a l’Antic Règim podia ser ordinària o be extraordinària o catastròfica. La mortalitat ordinària era aquella que es produïa en absència de crisis demogràfiques i era molt elevada en aquest període com a conseqüència de la precarietat de la situació econòmica i sanitària.

Hi havia una forta mortalitat infantil que es situava en torn al 50%. Aquesta situació no millorarà tot i el creixement demogràfic. La demografia catalana d’Antic Règim esta marcada per la dada de que un de cada dos infants no arribava a l’edat adulta. Especialment crític era el primer mes de vida dels infants.

D’altra banda, la mortalitat catastròfica estava produïda per les crisis de subsistència, la guerra i les epidèmies. Les crisis de subsistència eren produïdes principalment per la carestia d’aliments i l’alt preu que assolien aquests produït per l’especulació.

En els segles XVI i XVII Catalunya va veure’s afectada per la Guerra dels Segadors, la Guerra de Successió i els conflictes hispano-francesos. Després de 1714, ja no es produiran grans conflictes a Catalunya fins que el 1793 esclati la Guerra Gran contra la França revolucionària.

Les epidèmies eren el factor que produïa els grans descensos de població, en especial la pesta. Les autoritats municipals havien d’organitzar l’aparell sanitari per evitar l’entrada a les ciutats de les epidèmies. Així, les autoritats buscaven l’aïllament de les zones on s’havia decretat la pesta mitjançant el tall de les comunicacions i les quarantenes.

La presència de la pesta a Catalunya va ser més regular durant el segle XVI. Aquesta dinàmica canviarà en el segle XVII quan la malaltia comenci a controlar-se, però l’epidèmia de 1651-54 serà la més important que afecti el territori català des de la Baixa Edat Mitjana.

Aquesta epidèmia va arribar en plena Guerra dels Segadors, quan Barcelona es trobava sota el setge militar, fet que va accelerar la capitulació de la ciutat el 1652. A més, hi havia una forta crisi de subsistència que va fer incrementar la mortalitat de forma espectacular.

La pesta desapareixerà a Catalunya des de mitjans del segle XVIII, però no totes les malalties de tipus epidèmic van desaparèixer. Així, el paludisme i la verola seran presents en el segle XVIII amb un impacte important. En resum, el segle XVIII només va suposar una atenuació de la mortalitat.

Natalitat. La Catalunya moderna presenta una alta taxa de natalitat per a compensar l’elevada mortalitat que es produïa. La combinació d’aquests factors feia que el règim demogràfic de l’Època Moderna tingués un creixement molt lent.

Migracions. Els corrents migratoris podien ser de caràcter intern (entre territoris del propi marc català) o externs. Un corrent migratori intern no contribueix a l’augment de la població. En canvi, les migracions externes sí contribuïen a l’increment de la població. En aquest període van arribar a Catalunya immigrants de procedència diversa, però el pes demogràfic més important van tenir-lo els immigrants francesos.

Un factor important i significatiu en l’evolució de la demografia catalana en el segle XVIII serà l’avançament de l’edat de matrimoni, fet que va permetre un major aprofitament del període de fertilitat. La conjuntura econòmica favorable del segle XVIII va permetre més possibilitats de treball i expectatives de formació d’una família, fet que va estimular la nupcialitat.

Mitjana d’edat de defunció dels adults:

* Període entre 1700 i 1750.

** Període entre 1750 i 1800.

L’increment demogràfic que va produir-se entre 1655 i 1787 està marcat per la desaparició de la pesta i un atenuament generalitzat de la mortalitat catastròfica (guerra, fam i epidèmies). La població va experimentar un desenvolupament natural ja que no va produir-se un descens de la mortalitat infantil ni va incrementar-se la immigració com en el segle XVI. La mortalitat adulta sí que va experimentar un retrocés que va tenir com a conseqüència un increment de l’esperança de vida.

La immigració francesa dels segle XVI i XVII:

Durant el segle XVI i fins 1630, un bon nombre de francesos van abandonar els seus llocs d’origen per raons derivades de les Guerres de Religió i la superpoblació crònica que patia el Pirineu i el Pre-Pirineu. Aquests emigrants van trobar al Principat i als comtats un territori convertit en un gran mercat de treball per la crisi demogràfica que patia Catalunya des de la Baixa Edat Mitjana.

L’estudi dels fenòmens migratoris en aquest període és força complex. La principal font de que disposem per a l’estudi de la immigració francesa a Catalunya en l’Època Moderna és el cens de francesos que va el·laborar-se amb motiu de la guerra hispano-francesa de 1637. Altres fonts alternatives per a l’estudi de la immigració són els registres parroquials que permeten establir, de forma aproximada, una cronologia del flux migratori.

Aquesta font aporta una important informació quantitativa relacionada amb la població d’origen francès instal·lada a la costa catalana (4.214 persones). Qualitativament, els cens no es limita a recomptar els francesos, sinó que els interroga sobre les seves dades personals.

Dades del cens:

• Nom, cognom i ofici.
• Lloc de procedència, temps de residència a Catalunya i temps de residència a la població.
• Edat.
• Estat civil: Nom i dades personals de la dona. Dades dels fills.
• Familiars francesos a Catalunya.
• Béns i mode de subsistència.

Principalment, la immigració francesa va composar-se de població masculina. La presència femenina és minoritària. La majoria dels immigrants van encabir-se en els rengles inferiors de la pagesia (jornalers). En els casos urbans van realitzar oficis artesanals.

Majoritàriament procedien de les diòcesis frontereres. Arribaven amb una edat molt jove al territori català, una edat per treballar. La majoria també va arribar soltera i en edat de procrear. Era mà d’obra no especialitzada.

Majoritàriament van casar-se amb dones del país, fet que va suposar que, en general, la migració fos definitiva. En canvi, els temporers no arribaven a establir-se al país. Això va suposar que la immigració francesa contribuís al redreç econòmic i demogràfic del país.

Ritme cronològic de la immigració francesa:

1. Fase ascendent (finals del segle XV-1540).
2. Fase de plenitud immigratòria (1540-1620).
3. Fase de declivi (1620-1660).

Els principals motius que van motivar l’arribada de la immigració van ser les Guerres de Religió franceses (1560-1599) situades en la zona pre-pirenaica i el desequilibri entre població i recursos que es donava en el Migdia francès que, a més, era una zona pobra.

Catalunya vivia una situació de despoblament i presentava les condicions òptimes per a rebre els corrents migratoris. Així, cap a finals del segle XVI entre el 10 i el 20% de la població masculina seria d’origen francès.

La davallada dels fluxos migratoris a partir de 1620 va produir-se per la fi de les Guerres de Religió i per la millora de les perspectives econòmiques a França, mentre Catalunya entrava en un període de crisi. L’esclat de la Guerra dels Segadors, la crisi de subsistència i l’epidèmia de pesta faran que la davallada immigratòria s’agreugi. D’aquesta manera, a la segona meitat del segle XVII i al segle XVIII els percentatges de la immigració d’origen francès seran més reduïts i poc decisius per a l’evolució demogràfica del país.