L’extensió de la sobirania americana cap a l’Oest no va seguir, en principi, un pla preestablert. L’expansió territorial, a partir de les tretze colònies originals, va efectuar-se segons diversos procediments ocupant les terres de l’Oest i prenent a Mèxic gran part del seu territori.
Aquests van ser:
La compra (per exemple, Luisiana el 1803) o la conquesta disfressada posteriorment com a compra obligada (sistema emprat en l’annexió de Florida, ocupada mitjançant una campanya militar però dissimulada la conquesta amb el pagament de 5 milions de dòlars a Espanya el 1819). El darrer cas de compra de territoris va ser l’annexió d’Alaska (1867) desprès de pagar a Rússia 7 milions de dòlars.
La guerra, amb el clar exemple de Texas. Territori ambicionat pels terratinents sudistes en la seva recerca de terres cotoneres, va patir una lenta colonització anglosaxona fins que el 1835 va sol·licitar-se la seva incorporació a la Unió. El president Jackson no va admetre la incorporació d’un Estat esclavista de grans dimensions, però deu anys desprès un president sudista, Polk, no només va pensar en Texas com a territori dels EUA, sinó que va llançar-se a la conquesta de Califòrnia per arribar al Pacífic. Aquesta projecció territorial va provocar el conflicte amb Mèxic que pel Tractat de Guadalupe-Hidalgo va veure’s obligat a cedir Texas, la part continental de Califòrnia i Nou Mèxic als Estats Units.
El poblament de territoris semibuits, la major part d’ells ocupats per població indígena a la que es va expulsar, va convertir-se amb l’arribada de colons en un altre model de incorporació d’Estats a la Unió. Així va integrar-se Oregon (1859). Una altre exemple va ser la colonització de Utah pels mormons. A partir dels 600.000 habitants un territori ja rebia el rang d’Estat de la Unió.
El desplaçament de colons cap els territoris de l’Oest va estar fonamentat en el descobriment de riquesa, especialment l’or de Califòrnia des de mitjans de segle, que va provocar onades humanes i el naixement de nombrosos pobles miners. En altres casos, com al Nord-oest, seria suficient atractiu l’existència d’una geografia enorme per explotar.
Aquesta penetració territorial tant ràpida hauria estat impossible sense el desenvolupament del ferrocarril. Tres grans línies transcontinentals van articular el territori dels Estats Units: Northern Pacific (entre Xicago i el port d’Astoria al Pacífic), Kansas Pacific (unint Xicago amb Sacramento i San Francisco) i Southern Pacific (cap a Los Angeles). La influència del ferrocarril en l’explotació de l’Oest seria, per tant, decisiva mentre que el centre del país es mantenia, en extenses comarques, pràcticament buit.
Aquest desenvolupament no va contribuir a la formació d’un país homogeni. Les acusades divergències entre el Nord i el Sud mai van superar-se. En el Nord, Nova Anglaterra va convertir-se en un potent regió industrial; en el Sud, l’economia cada cop a centrar-se més en el conreu i exportació del cotó. Els Estats esclavistes del Sud lluitaran per mantenir almenys la meitat dels membres del Senat, motiu pel qual procurarien que s’integressin a la Unió tants Estats esclavistes com no esclavistes.
D’altra banda, l’expansió cap a l’Oest va ser un aconteixement bàsic en la gènesis de la nacionalitat nord-americana. Per alguns historiadors com Turner, l’existència de terra lliure a l’Oest explicaria l’individualisme propi dels EUA, contribuiria a la democràcia, forjaria un caràcter americà i seria una vàlvula de seguretat davant l’excedent de població. En qualsevol cas, l’ideal de frontera estarà per sempre present en la història nord-americana. I així, a l’arribar al Pacífic els Estats Units buscaran noves fronteres mitjançant l’exercici de nous models imperialistes (Doctrina Monroe de 1823: “Amèrica pels americans”).
