L’expansió demogràfica i econòmica del segle XVI. Durant el segle XVI, la població dels regnes hispànics va anar augmentant. El cens del 1591 ens dóna informació d’una població que estava ben a prop dels vuit milions de persones en el conjunt de Castella, Navarra i la Corona d’Aragó.

El regnat de Carles V va ser d’expansió econòmica. Andalusia, sobretot, es va enriquir gràcies al comerç amb el Nou Món, que va organitzar-se des del port de Sevilla. Als ports del nord es continuava exportant la llana de la Mesta, que era molt sol·licitada a Europa. També va ser molt important la construcció de vaixells.

Amb l’arribada de grans quantitats d’or i de plata procedents d’Amèrica una part de la societat espanyola es va enriquir i podia viure ociosament i amb gran luxe. Però també va tenir efectes negatius, perquè, com que n’arribaven grans quantitats, això va derivar en una forta pujada dels preus.

En el regnat de Felip II ja es van fer evidents els primers símptomes de la crisi que esclataria en el segle XVII. Els motius de la crisi no són clars, tot i que els historiadors acostumen a atribuir-la al malbaratament dels diners en guerres i a la poca atenció que des de l’Estat es va donar a l’agricultura i a la indústria.

La recessió econòmica i la crisi demogràfica i social del segle XVII. Així, el segle XVII hispànic es va caracteritzar per l’esclat d’una forta recessió demogràfica i econòmica.

En primer lloc, la població va patir un retrocés molt gran, baixant dels vuit milions fins els set milions l’any 1700. Les causes d’aquesta davallada les hauríem de buscar en les guerres constants, l’emigració a Amèrica de grups de persones que buscaven una vida millor al Nou Continent, l’expulsió dels jueus i moriscos i també en la mortalitat elevada com a conseqüència de la successió de males collites i d’epidèmies de pesta que van assolar el país entre finals del segle XVI i 1685 (per exemple, la pesta de 1599 que va delmar fortament Castella i va causar gairebé mig milió de morts).

La fam, la guerra i les epidèmies van augmentar la despoblació mentre creixien els impostos sobre la població, tant els senyorials com els reials.

Molts camps van ser abandonats i la feble agricultura castellana va entrar en una crisi aguda agreujada per la successió de sequeres i inundacions, així com per un exhauriment de les terres provocat per l’ús de tècniques de conreu rudimentàries. Pel que fa a la ramaderia, per primera vegada des de feia dècades, se’n va reduir el nombre de caps de bestiar. Per la seva banda, el comerç i la indústria van passar una profunda depressió i la producció va estancar-se.

Castella va entrar en decadència perquè, en comptes de fabricar productes que es consumien i fer-se competitius en el mercat, els castellans compraven els que arribaven de l’estranger, especialment del nord d’Europa, perquè eren més barats. Això va arruïnar la indústria espanyola ja que el comerç interior va decaure considerablement i les fires van començar a perdre importància.

A més, el comerç i la banca eren controlats per estrangers. D’aquesta manera, la riquesa que provenia d’Amèrica va anar a parar a mans dels nobles, que la utilitzaven en despeses sumptuàries i per finançar les guerres europees o per consolidar un model social nobiliari en què els diners s’invertien. A més, els reis hispànics es van endeutar cada vegada més i van haver de declarar diverses bancarrotes.

En gran part dels països de l’Europa moderna, els valors predominants en la societat fomentaven la vida inactiva. Es menyspreava el treball manual i s’admirava la noblesa que vivia de les rendes que els proporcionaven les terres i càrrecs que posseïen. Aquest problema era especialment greu a l’Espanya moderna ja que l’arribada de metalls d’Amèrica havia enriquit molt la noblesa castellana, que vivia amb molt de luxe i ostentació, mentre que la pujada dels preus i els grans impostos havien arruïnat la indústria i l’agricultura.

L’escàs desenvolupament de la manufactura i l’artesania i el fet que el comerç estigués en bona part en mans d’estrangers va comportar que la burgesia fos numèricament escassa. Per això hi havia un percentatge important de població que no es dedicava a cap feina productiva i vivia de la mendicitat o de la delinqüència.

En canvi, si per a Castella el segle XVI va ser d’expansió econòmica i el segle XVII de crisi, en el cas de Catalunya aquesta classificació no és tan clara. En general, al llarg d’aquests dos segles l’economia catalana es va anar recuperant, de manera gradual i amb fortes davallades, de la profunda recessió econòmica que hi havia hagut a la baixa edat mitjana. Així, entre 1550 i 1640 es donarien els canvis qualitatius de l’economia catalana. Uns canvis que van iniciar-se abans dels grans conflictes bèl·lics de l’Època Moderna que seran un parèntesi en el creixement econòmic que es confirmarà en el segle XVIII.