A finals del segle XIX, davant l’auge dels partits socialistes i del sindicalisme obrer, els partits obrers nacionals van prendre la iniciativa de reconstruir la Internacional Obrera per tal que el socialisme tingués un fòrum de debat de caràcter internacional i una tribuna davant de l’opinió pública on es debatrien els problemes i es definirien les línies d’acció que hauria de seguir el moviment socialista.

La Segona Internacional va ser fundada a París el 1889 en ocasió dels actes commemoratius del primer centenari de la presa de la Bastilla. Ben aviat aquesta va configurar-se com una organització que incloïa exclusivament partits obrers socialistes i amb un caràcter ideològic molt més homogeni que la seva predecessora, ja que aviat quedava clar el seu caràcter socialista d’inspiració marxista. També, a diferència de l’AIT, no va tenir una tendència tan forta cap a la centralització. No hi havia cap Comitè Central, cada organització mantenia la seva autonomia i no s’actuava per ordres, sinó per consells, que només obligaven moralment. El que es pretenia era la coordinació del moviment socialista internacional tant a nivell teòric com pragmàtic.

La incidència de la Segona Internacional també va ser força superior que la de l’AIT ja que agrupava a milions de treballadors i els seus debats tenien un ampli ressò polític i d’opinió pública. Al seu si es debatrien els grans problemes de la política internacional i es donarien les directrius a seguir pel socialisme mundial. Seria la Segona Internacional la que introduiria alguns dels grans símbols del moviment obrer com l’himne “La Internacional” i la festa reivindicativa del Primer de Maig.

Als congressos de la Internacional van produir-se grans debats com la col·laboració amb els partits burgesos, la crisi revisionista, la qüestió colonial i el colonialisme i el problema de la guerra, entre d’altres qüestions.

La polèmica sobre el col·laboracionisme dels partits socialistes i els partits burgesos va sorgir arran de la participació d’alguns socialistes en governs formats majoritàriament per partits burgesos i també per la formulació del revisionisme per Bernstein. El resultat va ser la condemna explícita del revisionisme i de la col·laboració amb els partits burgesos, tot i que s’admetria la participació de socialistes en gabinets burgesos com un fet aïllat resultat d’una necessitat extrema.

Respecte de la qüestió colonial i l’imperialisme, el moviment socialista va manifestar-se sempre a favor de la igualtat de races i en contra de l’esclavitud. Va ser al Congrés de Stuttgart (1907) on van tenir lloc els debats més importants respecte l’imperialisme entre tres posicions: aquells que veien la colonització com un fet integrant de la tasca civilitzadora a la qual aspirava el socialisme, els que defensaven el sistema colonial però criticaven la barbàrie dels colonitzadors i els que condemnaven l’imperialisme com una forma extrema i brutal de capitalisme i explotació. Finalment, el Congrés va resoldre adherir-se a la darrera posició i imposaria a tots els partits socialistes el deure de combatre l’explotació colonial en totes les seves formes.

Finalment trobem el problema de la guerra, que es veia com un fet imminent. En principi, la Internacional va mostrar uns posicionaments pacifistes, va condemnar les guerres entre potències capitalistes i va considerar que el seu deure era evitar-les. Ara bé, quan va esclatar la Gran Guerra, la major part dels partits socialistes van quedar influïts per l’onada nacionalista que va recórrer tota Europa i la il·lusió col·lectiva de la victòria va portar-los a votar a favor dels crèdits de guerra i a donar suport als governs nacionals. Els esforços per impedir la guerra van fracassar i, amb el conflicte, la Internacional va entrar en un impasse que portaria la seva escissió.

La crisi i escissió de la Segona Internacional s’iniciava amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial, que deixaria l’organització ferida de mort, i el moviment socialista entraria en una crisi definitiva arran de la Revolució Russa de 1917 quan el Partit Bolxevic va poder fer realitat les tesis de Lenin i aconseguir el poder. A molts partits socialistes van enfrontar-se els partidaris de la via reformista i parlamentària amb els grups revolucionaris que veien en la revolució soviètica l’exemple que calia seguir. Molt aviat els grups revolucionaris (comunistes) s’escindirien dels partits socialistes i s’agruparien al voltant del Partit Comunista de la Unió Soviètica (PCUS) i del Komintern (Internacional Comunista).

La Segona Internacional va trigar a reaccionar davant de la crisi i, un cop acabada la guerra, els conflictes i les tensions van persistir al seu si. Desprès d’unes quantes temptatives fallides, els diversos moviments socialistes van aconseguir ajuntar esforços i el 1923 es creava la Internacional Socialista, hereva de la Segona Internacional, l’existència de la qual es perllonga fins els nostres dies.