L’avenç de la industrialització i el notable creixement econòmic de l’últim terç del segle XIX (segona revolució industrial) van significar un augment del nombre d’obrers assalariats, la seva concentració en grans empreses i un canvi gradual de les seves condicions de vida i treball. Paral·lelament, van anar transformant-se les seves formes organitzatives i els seus mètodes de lluita.

Fins a mitjans de segle, els sindicats eren en mans d’obrers qualificats que pagaven altes quotes i es mostraven fonamentalment preocupats per les reivindicacions de tipus laboral o salarial. La consolidació del sindicalisme arribaria amb la difusió del socialisme a les darreres dècades del segle, fet que va afavorir la constitució d’un nou tipus de sindicalisme molt més massiu que agrupava obrers no qualificats, s’acontentava amb cotitzacions més modestes i donava a la seva acció un caràcter més radical i polititzat. A més, van quedar clars els desavantatges del fraccionament sindical existent fins aleshores i per això van impulsar-se les unificacions de les entitats locals en grans sindicats centralitzats i organitzats segons els sectors professionals.

El nombre de treballadors integrats en els sindicats va incrementar-se considerablement. Així, el 1914 hi havia a Gran Bretanya més de 4 milions de treballadors adherits als sindicats i a Alemanya sobrepassaven els 2 milions. Amb l’augment dels afiliats els sindicats van elevar la seva capacitat de pressió perquè les vagues mobilitzaven un altre nombre d’obrers i paralitzaven la producció. Com a conseqüència, va anar estenent-se la pràctica de la negociació col•lectiva entre sindicats i patrons per tal d’establir els salaris i fixar els horaris i les condicions laborals. Molts sindicalistes van exigir també a l’Estat que intervingués a l’hora d’arbitrar els conflictes, de frenar els abusos patronals i de garantir l’existència d’una legislació laboral.

Així, com a conseqüència de la pressió sindical, els Estats van començar a intervenir en la qüestió obrera, promulgant una legislació laboral que garantia alguns drets als treballadors. Les conquestes laborals van iniciar-se en el camp on l’explotació era més evident i greu: el treball de dones i infants. El 1819, el govern britànic exigia ja una edat mínima de 9 anys per treballar i a França, el 1841, es fixava als 8 anys. Lleis posteriors reforçarien aquesta tendència: el 1871 el mínim es fixava als 10 anys, i el 1892 als 12. Les condicions del treball femení també van ser reglamentades, encara que no seria fins a la darrera dècada del segle XIX que es fixaria un temps de repòs obligatori desprès dels parts.

Alemanya va ser l’Estat pioner a establir una sèrie d’assegurances obligatòries pels treballadors, que incloïen cobertura davant de malalties, accidents, invalideses i vellesa. A començaments del segle XX, Gran Bretanya i França van adoptar també una assegurança per baixa laboral que garantia l’assistència mèdica i el cobrament del salari en cas de baixa laboral. El 1908, una llei britànica protegia el dret al treball i assegurava una indemnització als desocupats, i el 1909 s’ampliava l’assegurança per protegir per primer cop els treballadors a domicili.

La reducció de la jornada laboral a 10 hores als tallers i a 8 a les mines, el repòs obligatori dels diumenges, les millores salarials i de les condicions laborals van ser conquestes de la classe obrera en aquest període. Ara bé, les vuit hores de treball, que seria la gran reivindicació sindical del tombant de segle, no van ser concedides fins desprès de la Primera Guerra Mundial.

A les darreres dècades del segle XIX, un cop fracassada l’experiència de la Internacional Antiautoritària, el moviment anarquista va mostrar-se poc unànime pel que feia a les tàctiques que calia fer servir per arribar a la revolució social. A grans trets, podem distingir dos grans corrents ideològics:

a. L’anarco-comunisme, influït pel pensament de Kropotkin i Malatesta, s’oposava a crear sindicats i propugnava la formació de petits grups d’acció destinats a combatre, amb accions violentes, la societat burgesa. Va ser al darrer congrés de la Internacional Antiautoritària, el 1881, que grups anarquistes van començar a teoritzar que la violència d’un nucli reduït d’individus era un mitjà per dur les masses a la revolució. Així, van arribar a formular els principis de la propaganda pel fet, que defensava els atemptats dirigits directament contra l’Estat, l’Església i els grans capitalistes. Com a resultat, una onada d’atemptats va escampar-se per Europa. Els magnicidis comesos per anarquistes van multiplicar-se en el tombant de segle: el 1894 era assassinat el president de la República francesa; el 1897 el president del govern espanyol Antonio Cánovas del Castillo; el 1899 l’emperadriu d’Àustria; el 1900 el rei d’Itàlia; i el 1901 el president dels Estats Units. D’altra banda, la forta tradició anarquista a Catalunya va convertir-la en un dels indrets on el terrorisme anarquista va actuar amb més força (bombes del Liceu de 1893 i atemptat de 1896 contra la processió del Corpus).

b. L’anarco-sindicalisme va manifestar-se com l’oposició entre els corrents violents que havien monopolitzat l’acció anarquista els darrers decennis. Refusava les accions individuals i violentes i creia que, mitjançant els sindicats, els treballadors eradicarien el capitalisme i crearien una societat sense classes on la propietat seria de les col·lectivitats obreres. Aquest corrent va establir els trets essencials del sindicalisme revolucionari: apoliticisme, defensa de l’acció directa dels treballadors (negociacions entre obrers i patrons sense mediacions) i vaga general revolucionària per assolir la societat sense classes. Seguint aquestes directrius sorgiria el moviment anarco-sindicalista, que va tenir una especial força a Espanya, on la Confederació Nacional del Treball (CNT) va ser l’organització capdavantera.

Obrers organitzats a Europa (1910-1919):

D’altra banda, el fracàs de la Primera Internacional havia fet veure a Marx la necessitat de renovar les formes de lluita del proletariat i crear unes altres formes d’organització més adequades a les noves circumstàncies i va recomanar la creació de partits i sindicats socialistes de caràcter nacional que canalitzessin les activitats polítiques de la classe treballadora.

Així, la socialdemocràcia alemanya va ser la primera que va constituir-se com a partit, el 1876, i el Partit Socialista Alemany (SPD) va ser el que durant molt temps va gaudir del prestigi necessari per convertint-se en el guia del moviment socialista europeu. El seu programa mantenia com a objectiu la realització de la revolució proletària, però donava una gran importància a la lluita electoral i introduïa un programa polític reformista a través del qual el partit havia de lluitar en el terreny parlamentari. Les principals demandes socialistes serien el sufragi universal (estès a les dones), l’impost progressiu sobre la renda, la laïcitat de l’ensenyament, millores salarials, jornada laboral de vuit hores, setmana anglesa i prohibició del treball dels infants, entre d’altres.

A Espanya, el 1879, es fundava el Partido Socialista Obrero Español (PSOE), dirigit per Pablo Iglesias i amb una presència més forta a Madrid i entre els obrers asturians i biscaïns que en la industrialitzada Catalunya. A la resta d’Europa, el 1885 es creava el Partit Obrer Belga, el 1889 es reorganitzava definitivament el Partit Socialista Obrer d’Àustria i el 1898 Plekhànov fundava el Partit Socialista Rus. Ja al segle XX, els socialistes francesos s’unirien en un sol partit dirigit per Jules Guesde i Jean Jaurès, i els grups socialdemòcrates anglesos crearien el Partit Laborista (1906).

Els partits socialistes van estimular la creació de poderosos sindicats obrers que van consolidar la pràctica de les negociacions col·lectives entre patrons i obrers. Els sindicats socialistes recorrien poc sovint a les vagues, encara que, quan ho feien, la seva força i capacitat de resistència eren impressionants. El tipus de dirigent sindical aniria canviant en aquest període, i així els sindicats van alliberar els seus principals delegats començant a remunerar la seva feina.

En molts casos, els sindicats serien posteriors a la creació dels partits. Aquest seria el cas de la Unió General dels Sindicats Alemanys, creada el 1892, que depenia directament de la direcció política del partit. Així, el repartiment de funcions era clar: les qüestions polítiques restaven en mans del partit, mentre que els temes laborals estaven en les del sindicat. Molts partits socialistes crearien centrals sindicals properes (o directament dependents) al seu programa polític. Així van néixer la Confederazione Generale del Laboro (CGL) italiana i la Unión General de Trabajadores (UGT) espanyola. Les pitjors condicions laborals i materials de la classe obrera espanyola van fer de la UGT un sindicat força més radicalitzat que els seus homòlegs europeus.

Cap a 1890 va esclatar en el si del socialisme una gran polèmica entorn del sorgiment de dues tendències polítiques enfrontades per aplicar un caràcter revolucionari o reformista en els partits socialistes. El centre del debat va ser l’SPD alemany, una fracció important del qual, desprès de fer crítica de les doctrines de Marx, va renegar en part del caràcter revolucionari del socialisme per defensar un programa de caràcter netament reformista. La composició interna del partit, que creixia no solament entre els obrers, sinó també entre les classes mitjanes, va fer possible aquest gir cap a l’abandonament del radicalisme. A més, la mateixa pràctica parlamentària va aproximar la socialdemocràcia alemanya cap als partits burgesos, amb els quals havien signat acords i coalicions, integrant-se cada cop més en el sistema liberal parlamentari. El control per part dels socialistes d’un sector important de l’administració local els portaria a una experiència de la gestió pública directa que contribuiria a accentuar el seu pragmatisme polític.

L’alemany Bernstein, a la seva obra Les premisses del socialisme, va establir les bases de la posició revisionista, fonamentant les seves crítiques en el desenvolupament sense precedents que el capitalisme havia tingut des de 1895 i en la constatació, almenys entre els obrers especialitzats, de la millora del nivell de vida, fet que desmentia algunes de les tesis de Marx sobre la creixent pauperització del proletariat. Bernstein considerava que el nivell de vida del proletariat anava millorant i que la participació obrera en les institucions polítiques havia iniciat una democratització del sistema que havia permès, a la seva vegada, aconseguir reformes socials.

El debat entorn del revisionisme va fer sorgir una gran diversitat de tendències dins el socialisme. El corrent més clarament reformista, de caràcter minoritari, va arrenglerar-se al voltant de les tesis revisionistes de Bernstein. D’altra banda, va sorgir un sector centrista majoritari, representat per Kaustsky, amb el qual van arrenglerar-se bona part dels socialistes europeus. Aquest corrent proposava uns objectius generals de caràcter revolucionari, però donava preferència a l’acció immediata, que tenia uns objectius fonamentalment reformistes de participació en la vida política. No renunciava a la revolució, però aquesta esdevenia cada cop més llunyana.

Finalment, a l’esquerra socialista va aparèixer una ala revolucionària minoritària que criticava els objectius reformistes de la majoria dels socialistes i creia en la revolució proletària com a únic mitjà per assolir els objectius de la societat socialista. Els principals dirigents d’aquest sector van ser Rosa Luxemburg a Alemanya i Lenin a Rússia, encara que les seves posicions no eren totalment coincidents. La primera escissió d’aquesta ala esquerrana dels partits socialistes tindria lloc a Rússia, el 1903, amb el fraccionament del partit en dos blocs: bolxevics (revolucionaris) i menxevics (socialdemòcrates).