Des de 1867, l’emperador austríac Francesc Josep va convertir-se en rei d’Hongria i va anar configurar l’Imperi sota l’estructura d’una monarquia dual. Aquesta partició de l’Imperi, a la pràctica, suposava la creació de dues àrees d’influència: a l’oest l’austríaca, i a l’est l’hongaresa; fet que desplauria a les altres nacionalitats integrants de l’Imperi.
Aquest nou sistema donava una mínima satisfacció als alemanys (24% de la població) i als hongaresos (24%), però deixava novament sense resoldre les aspiracions nacionals del mosaic d’altres pobles que configuraven l’Imperi. Els txecs, els polonesos, els eslovacs, els romanesos i els eslaus del sud (eslovens, croats, serbis, etc.) mantindrien l’oposició i la lluita contra l’organització imperial. D’altra banda, grups demòcrates i socialistes van pugnar per enderrocar la monarquia autoritària dels Habsburg cap a finals del segle XIX i instaurar un règim parlamentari i de caràcter democràtic, però fracassarien en els seus intents.
El 1871, l’historiador i polític nacionalista txec František Palacky, partidari de la reforma política cap a un Estat multinacional, expressava en els seus Assaigs Txecs la seva decepció amb la nova configuració de l’Imperi Austro-Hongarès:
Vet aquí que jo mateix he perdut les esperances de veure com s’edifica una Àustria que pugui viure. Però una Àustria així seria desitjable, seria realitzable en ella mateixa. Ara, s’ha permès que els alemanys i els magiars hi assegurin la seva hegemonia i hi estableixin un despotisme de raça sense cap mena de contrapartida; un despotisme que, en un Estat constitucional on es parlen una infinitat de llengües, no pot durar gaire, ja que es basa en un disbarat polític; els alemanys i els magiars no volen una Àustria que no estigui organitzada despòticament.
Desgraciadament, per culpa dels qui s’esforcen per esquinçar l’Imperi, Àustria ja ha avançat molt en el camí relliscós que porta a l’abisme. Pel que fa a mi, malgrat tot, no sento gaire temor per la meva nació, encara que li estigui reservat patir una vegada més la cruel prova del ferro i del foc; si el seu cor continua bategant, ja n’hi ha prou; no s’extingirà amb Àustria, sinó que ressuscitarà a una vida més ardent, a despit de les circumstàncies adverses.
