A la mort de Felip IV, el 1665, el nou rei Carles II (1665-1700) va haver de pujar al tron amb només quatre anys. La seva mare, Marianna d’Àustria, va governar com a regent fins al 1675, any en què es va concedir al rei la majoria d’edat. Amb tot, Carles II era una persona malalta tant des del punt de vista mental com físic, incapaç d’exercir el seu càrrec, i per això la seva mare i diferents favorits van dirigir el govern.

Política exterior. El regnat de Carles II, igual que el del seu antecessor, va caracteritzar-se en la política exterior pels enfrontaments que va mantenir amb el rei francès Lluís XIV. Ara bé, aquestes guerres no van ser ofensives com les de Felip IV, sinó que van tenir un marcat caire defensiu, ja que Carles II es va veure obligat a rebutjar constantment l’imperialisme del Rei Sol, que ambicionava els dominis del nord d’Europa del darrer Àustria.

Una vegada situada la frontera de França als Pirineus, la monarquia francesa aspirava a completar les seves fronteres naturals, per la qual cosa necessitava dominar les terres flamenques. D’aquesta manera, el regnat del darrer monarca de la casa d’Àustria va caracteritzar-se en el pla exterior per la inferioritat de la monarquia hispànica davant les potències sorgides de la Pau de Westfàlia.

Política interior. En el pla interior, la Monarquia Hispànica va estar immersa en una crisi molt profunda. No obstant això, a partir de la dècada de 1680 la situació va començar a millorar lentament.

Aquest regnat es va caracteritzar per la política neoforalista basada en el manteniment dels furs de cada un dels territoris que configuraven la Monarquia Hispànica, però amb un major control reial. Aquesta política va tenir àmplies repercussions a Catalunya, on els sectors dominants van començar a integrar-se en les qüestions d’Estat de la monarquia, iniciant-se així un procés evolutiu qualificat per Ferran Soldevila com el pas del separatisme a l’intervencionisme.

Així, per exemple, des de Catalunya es donarà suport a Juan José d’Àustria, fill il·legítim de Felip IV, i es realitzarà un comportament col·laboracionista durant l’aixecament pagès del Barretines –o Gorretes– motivada per les despeses que causava a pagès l’allotjament de les tropes durant les guerres que Carles II va mantenir amb França.

En el marc de la política pactista, Catalunya tenia una estructura institucional d’un Estat que disposava dels atributs d’una entitat sobirana i de les funcions pròpies d’una comunitat política evolucionada, però amb l’anormalitat de l’absentisme reial. El camp d’acció de les institucions catalanes estava limitat a les atribucions judicials, financeres i administratives consolidades durant la Baixa Edat Mitjana. Així, les relacions internacionals i la guerra esdevenien atribucions exclusives del monarca i de la Corona de Castella.

El desenvolupament institucional català no va caracteritzar-se per la paràlisi i va seguir la seva evolució adaptant-se a les noves situacions que van produir-se al llarg de l’època moderna, fidel a l’origen que inspirava les institucions. Aquest marc jurídic coexistia amb l’estructura feudal que limitava l’exercici de les lleis.

Les relacions entre Catalunya i la Monarquia Hispànica entre el final de la Guerra dels Segadors i l’esclat de la Guerra de Successió van ser força complexes. Carles II no va jurar les constitucions catalanes i la ingerència reial en les insaculacions va ser una realitat indiscutible. La monarquia tenia clares pretensions de retallar el marc constitucional català.

La represa catalana. D’altra banda, a finals del segle XVII la població catalana havia superat els efectes més greus de la fam, la pesta i la guerra. Va donar-se, en termes generals, un descens de la mortalitat i un increment de la natalitat afavorida per la immigració francesa i lentament va iniciar-se la represa econòmica. Aquesta recuperació econòmica no va ser pas un procés generalitzat ni en la seva durada ni en l’abast geogràfic. L’increment de la producció agrària va ser intermitent i la fragilitat de la millora va veure’s accentuada per la càrrega que suposaven els allotjaments de soldats i pel pagament de les contribucions per a la guerra contra la monarquia francesa.

Va consolidar-se l’especialització territorial dirigida pel capital mercantil barceloní i amb la creixent participació dels paraires i negociants locals dels diversos rams que van estructurar una economia menys autàrquica per a les parts implicades i que intensificava les relacions entre les ciutats. En aquest context van florir els projectes econòmics. Els grups socials emergents buscaven la creació d’un impost únic que només gravés el consum i eliminés la multiplicitat d’impostos existents per facilitar el comerç lliure.

El personatge més emblemàtic d’aquesta represa econòmica va ser Narcís Feliu de la Penya, un historiador, advocat i activista que gràcies als vincles estrets que mantenia amb els mercaders, els menestrals i els sectors influents barcelonins va tenir un coneixement de primera mà dels afers econòmics i va esdevenir un portaveu qualificat d’aquests grups.

Feliu va tenir dues facetes: la d’historiador del passat de Catalunya i la del projectista encarat al futur. Així, el seu objectiu era la formació d’una gran companyia a l’estil holandès per a pal·liar la manca de capital tant en l’activitat manufacturera com en la comercial.

Aquesta gran companyia no es va fer realitat perquè hi havia una contradicció fonamental entre el seu objectiu intervencionista i les iniciatives rurals i urbanes que estaven donant-se a la darreria del segle XVII. L’altre camp d’acció remarcable de Feliu la renovació del tèxtil amb l’objectiu de que els fabricants catalans tornessin a controlar el propi mercat català, fet que va aconseguir-se cap a 1705.

De la Penya va realitzar un elogi incondicional cap a Carles II “el mejor rey que ha tenido España” per la seva interpretació de la dinàmica de represa econòmica de finals del segle XVII com a resultat de la bona entesa política entre la monarquia i la burgesia pujant. Aquest anàlisi, però, és inexacte i no permet entendre la dimensió real de la revolta dels barretines.

La guerra amb França. A aquests factors que van alterar la dinàmica pactista va afegir-se la conjuntura de la guerra amb França que va comportar greus conseqüències socials i polítiques derivades del problema dels allotjaments i de les contribucions amb necessitats defensives. Mentre la fiscalitat de la monarquia augmentava, els donatius de la Diputació van disminuir.

La guerra amb França va ser una constant durant la segona meitat del segle XVII, especialment a partir de 1675 quan Lluís XIV va enllestir el sistema defensiu del Pirineu, i és clau per entendre les difícils relacions entre les institucions catalanes i la corona i la bona relació de la puixant burgesia amb la monarquia de la que en treien clars avantatges.

Mentre la burgesia obtenia una sèrie de guanys evidents, la guerra va exasperar al camperolat i les universitats catalanes van veure’s abocades a un procés inevitable d’endeutament a la segona meitat de segle. En canvi, els privilegiats van intentar defugir de les contribucions, fet que va generar constants enfrontaments i lluites jurídiques a més d’agreujar els conflictes anti senyorials latents.

A més, un altre element que trasbalsava la vida de les comunitats catalanes va ser la presència dels miquelets, tant al servei de la monarquia hispànica com de la francesa, que esdevingueren pràcticament una plaga.

La pagesia va acabar reaccionant davant aquesta conjuntura tan crítica amb la Revolta dels Barretines (1687-90). Una situació econòmica adversa provocada per la plaga de llagostes de 1687 que va malmetre la collita va ser agreujada per l’allotjament massiu de tropes de la corona i l’increment de les contribucions en el preludi d’una nova guerra amb França.

Esclafada la Revolta dels Barretines, l’inici de la Guerra dels Nou Anys (1689-97) amb França va generar tensions evidents a l’interior de la societat catalana i també entre les institucions catalanes i la monarquia. El 1689 s’havien mobilitzat uns 18.000 pagesos.

La burgesia dels negocis va practicar el silenci i la complicitat amb la repressió executada pel virrei contra els Barretines ja que la guerra amb França enriquia els burgesos i els facilitava l’accés a l’honor. L’escletxa entre la ciutat i el camp era cada cop més evident. A més, cada vegada era més important la malfiança entre les institucions catalanes i la monarquia.

D’altra banda, Catalunya anirà generant un fort sentiment antifrancès agreujat entre els diversos grups socials com a conseqüència de les ocupacions franceses de territori català a finals de segle. Les guerres internacionals entre França i la monarquia hispànica van ser constants entre 1659 i 1697.

A la Guerra dels Nou Anys, Barcelona va ser ocupada per l’exèrcit francès (1697) creant un gran sentiment antifrancès. La francofòbia entre els catalans es farà present per les campanyes militars de 1694-97 marcades pels abusos i les vexacions sobre la població. Això ajudarà a explicar la reacció catalana el 1705 contra Felip V de Borbó i la implicació en la Guerra de Successió a favor de l’arxiduc Carles d’Àustria. L’escenari internacional de la Guerra de Successió ja el trobem format el 1697.

La qüestió successòria. La successió de Carles II va ser un altre aspecte que determinaria el seu regnat i en definitiva la posterior història d’Espanya. Carles II, persona malaltissa i probablement oligofrènica, va arribar als últims anys de la seva vida sense descendència. Aquest fet preocupava totes les cancelleries europees, ja que la seva successió podia fer trontollar l’equilibri europeu assolit a Westfàlia.

Finalment, la decisió de Carles II va ser nomenar successor al tron espanyol a Felip d’Anjou, nét de Lluís XIV. Així quan, el 1700, Carles II va morir va extingir-se de la branca hispànica de la Casa dels Àustria, que hi havia regnat la Monarquia Hispànica, des de Carles V, durant gairebé dos-cents anys.

L’arribada al tron de la dinastia dels Borbó, d’origen francès, va obrir un greu conflicte a Europa i a la Península, on els catalans (escarmentats dels francesos des del Tractat dels Pirineus i davant l’amenaça que suposava el centralisme borbònic) no van reconèixer Felip V com a rei i van abonar la candidatura al tron de l’arxiduc Carles d’Àustria, el candidat que Carles II havia desestimat. S’iniciava la Guerra de Successió.