A mitjans segle XIX, Karl Marx i Friedrich Engels van qualificar els primers pensadors socialistes d’utòpics i van elaborar una teoria que no solament refusava el capitalisme, sinó que proposava un programa d’acció per transformar la societat tot denunciant l’explotació de la classe obrera per part de la burgesia i defensant la necessitat que una revolució obrera posés fi al capitalisme. En paraules seves: “els filòsofs no han fet sinó interpretar el món de diferents maneres, però del que es tracta és de transformar-lo”, reflexions que exemplifiquen la seva voluntat d’intervenir en la societat i confrontar contínuament la teoria amb la pràctica.
El marxisme seria la teoria socialista més influent i completa. El seu pensament va nodrir-se de la filosofia alemanya, especialment de Hegel i la seva concepció dialèctica de l’esdevenir històric, així com dels economistes britànics i del seu profund coneixement del sistema capitalista. A més, les seves idees van configurar-se amb un profund contacte amb les lluites obreres i les experiències organitzatives dels obrers del començament del segle XIX. Engels, i especialment Marx, van formular un conjunt de teories basades en l’estudi de les lleis que organitzaven el sistema capitalista, donant una base científica al socialisme.
El seu pensament comprendria tres aspectes fonamentals que no es poden aïllar: l’anàlisi del passat a través del materialisme històric i la lluita de classes; la crítica del present a través de l’anàlisi econòmica del capitalisme; i un projecte de societat futura: el comunisme, projecte igualitari i sense classes.
Així, el marxisme va abandonar les concepcions idealistes de la història per introduir l’anàlisi del passat a través del materialisme històric. Marx va afirmar que eren els homes i les seves relacions el que donava sentit a la història. Així, Marx entenia la història com un procés dialèctic en moviment, transformació i desenvolupament constants. El motor que faria evolucionar la història seria la lluita de classes, un conflicte permanent entre les classes opressores i les oprimides.
Per a ell, la història de la humanitat hauria estat la successió d’unes etapes definides per la natura de les relacions de producció –tipus de relació entre amo i esclau, senyor i serf, obrer i capitalista–. Cada una d’aquestes etapes constituiria un dels diversos modes de producció: l’esclavisme, el feudalisme i el capitalisme. El pas d’un sistema a l’altre tindria lloc quan les seves contradiccions i els antagonistes entre les classes acabessin destruint-lo mitjançant la revolució. Seria llavors quan es configuraria una nova classe dominant que controlaria els mitjans de producció i els aparells de l’Estat, imposant els seus valors i la seva ideologia al conjunt de la societat.
A més, per tal de dotar el moviment obrer d’un programa polític propi, Marx va fer un anàlisi crític del present a partir de l’anàlisi econòmica del capitalisme. En la seva obra magna, El capital (1867), Marx va afirmar que la societat industrial es fonamentaria principalment en l’explotació dels obrers per part dels capitalistes burgesos, que només cercarien augmentar els seus beneficis a costa dels salaris dels obrers. Així, durant la jornada laboral l’obrer treballaria primer per produir les mercaderies que equivaldrien al seu salari, però desprès continuaria treballant i aquesta feina no pagada constituiria la plusvàlua dels empresaris, l’única font de guany dels capitalistes.
D’altra banda, Marx va mostrar que la necessitat constant d’una nova tecnologia per competir i millorar la productivitat, combinada amb la manca de planificació inherent al sistema capitalista, donava lloc a l’aparició de crisis periòdiques, de les quals sortien reforçades les grans empreses que així eliminaven dels mercats a les més dèbils. Això feia que el sistema no només estigués sotmès inevitablement a les crisis, sinó que cada cop es reforçava la tendència a la concentració d’empreses i capitals. A la societat cada cop hi hauria menys rics més rics i més pobres més pobres.
Finalment, per posar fi a l’explotació de l’home, Marx va proclamar la necessitat que el proletariat, mitjançant la revolució, conquerís el poder polític i econòmic i crees un nou Estat obrer al servei dels treballadors: la societat comunista. Aquest nou Estat va ser qualificat per Marx com a dictadura del proletariat, en la qual ja no existiria la propietat privada, perquè la primera missió del nou Estat seria la socialització de la propietat que passaria a mans estatals. Ara bé, segons Marx, la dictadura del proletariat seria tan sols una etapa intermèdia, perquè la desaparició de les diferències socials comportaria la dissolució de les classes, i un cop desaparegudes les classes l’Estat seria innecessari ja que aquest seria només l’expressió de la dominació d’una classe sobre l’altra. Així, a poc a poc l’Estat s’aniria autodissolent per donar pas a una societat comunista, igualitària i sense classes.
