Irlanda va ser un dels grans problemes de la política interna britànica des de la seva incorporació al Regne Unit (Act of Union, 1800) fins a la seva independència el 1921.
William Gladstone seria el polític britànic del segle XIX que més comprensió va mostrar per la problemàtica irlandesa. Les seves primeres reformes van orientar-se cap a la reducció del paper de l’Església anglicana i a realitzar reformes agràries parcials. Tot i això, el problema irlandès persistiria ja que una part important de la població era partidària de l’autonomia.
Des del 1885, els nacionalistes irlandesos van ser presents al Parlament britànic, i un any després el primer ministre liberal (whig) Gladstone va presentar la Home Rule, que hauria convertit Irlanda en un territori autònom dins del Regne Unit. El debat d’aquesta llei va dividir els whigs i, com a conseqüència de la polèmica, el propi Gladstone va haver d’abandonar la política el 1894. A més, el projecte de llei va ser derrotat al Parlament.
No seria fins el 1914 quan s’aprovaria l’estatut d’autonomia de l’illa, però ja era tard perquè el moviment dels Sinn-feiners ja reivindicava la independència total per Irlanda.
Extracte del discurs de William Gladstone al Parlament britànic en el debat sobre la Home Rule (7 de juny de 1886):
És la primera vegada, en la nostra història parlamentària, que la veu d’Irlanda s’expressa amb autenticitat i que l’escoltem amb atenció […].
Ara podem comprendre aquest pas, ens trobem en situació de saber quines són realment les seves aspiracions i la seva voluntat. Com es presenta avui el problema? Els meus honorables col·legues van somiar que entrarien en conflicte amb una nació? Quin obstacle pot aturar la reivindicació d’una nació, quan no és excessiva ni perillosa? I hi ha, ho sé, milions i milions de persones que consideren que la reivindicació no és excessiva ni perillosa.
Des del nostre punt de vista, només s’hi pot objectar una qüestió: saber en quin moment i en quines circumstàncies s’ha de donar aquesta resposta satisfactòria. Perquè aquesta resposta positiva es donarà, n’estem segurs. Donar-la lliurement i de manera digna, rebent testimonis de gratitud i de reconeixement, o bé donar-la sota l’amenaça i el ressentiment […]. En això hi ha, des del nostre punt de vista, una diferència fonamental, i aquesta és la raó essencial per la qual actuem avui així.
Hem donat a Irlanda una veu. Tots, nosaltres també, hem de parar atenció a aquest moment. Tots, nosaltres també, hem d’escoltar-la, als dos costats, dividits, crec, per un abisme infranquejable […].
