Els problemes jurisdiccionals que ja van plantejar-se durant el segle XVI no van ser solucionats i en el segle XVII la monarquia hispànica buscaria accelerar el procés cap la consecució del poder absolut menyspreant les constitucions i les lleis catalanes. D’aquesta manera, el regnat de Felip IV (1621-1665) suposaria la crisi més significativa del “procés de desnacionalització català” emprés pel govern dels Àustries.

La crisi de 1622. La primera crisi significativa entre les institucions representatives de Catalunya i la monarquia va produir-se el 1622-23 quan Felip IV no va jurar les constitucions catalanes al·legant que estava ocupat amb els canvis polítics a la Cort reial.

Aquest fet va comportar que el Principat no acceptés la pròrroga del lloctinent general, el duc d’Alcalà. Va arribar a plantejar-se la substitució de la figura del lloctinent per la vicerègia, un càrrec de la terra regulat per les lleis del país i que havia de ser exercit obligatòriament per un català. La tensió va anar en augment i els consellers de Barcelona van mostrar-se favorables a no acudir al jurament del nou virrei, donat suport al braç militar. Posicionats en l’altra banda hi havia els diputats, els oïdors i els assessors jurídics de la Diputació del General.

Finalment, el 1623, va produir-se el jurament del lloctinent sense que Felip IV hagués signat les constitucions catalanes. A canvi va aconseguir-se la moratòria de la prohibició dels pedrenyals i la suspensió dels quints. A més, la lloctinència va veure reduïda una part de les seves atribucions jurisdiccionals. Era un primer símptoma del que vindria posteriorment.

El projecte del Comte-duc d’Olivares. El principi de diversitat territorial de la Monarquia Hispànica com a unió entre regnes iguals (aeque principaliter) es qüestionaria a partir del nomenament del Comte-duc d’Olivares com a nou valido (primer ministre) de la monarquia.

El problema clau que hauria d’afrontar la monarquia en el segle XVII serà el finançament de la política exterior ja que el privat del rei va dissenyar una política d’enfortiment del poder reial basada en el restabliment de l’hegemonia hispànica als Països Baixos. El manteniment i l’intent d’incrementar les possessions suposaria la participació contínua en guerres de cost elevat perquè el manteniment de l’exèrcit cada cop era més car.

Formes de finançament de la guerra:

• Patrimoni reial.
• Contribucions econòmiques dels regnes: Impostos i donatius votats a les Corts.
• Metalls preciosos arribats d’Amèrica.
• Contribucions eclesiàstiques: Concessions pontifícies per la defensa de la religió.
• Préstecs.

En conseqüència, era necessari per a la monarquia trobar més recursos dels que generava de forma ordinària després de la implicació a la Guerra dels Trenta Anys (1618) i la fi de la treva a Flandes (1621). A més, l’endeutament anava creixent i les fonts tradicionals d’ingressos fallaven: el flux de plata americana va disminuir i Castella entrava en crisi demogràfica i econòmica.

El 1621 el Consell d’Hisenda va advertir al monarca que pel finançament de la guerra serien necessaris els ingressos que es generarien fins el 1625. Davant aquesta situació, Olivares exposarà al rei la seva proposta de reforma dels regnes de la monarquia per uniformitzar la monarquia segons les lleis de Castella ja que no tots els regnes integrants hi contribuïen de la mateixa manera.

La monarquia ja havia tendit a la castellanització de l’administració reial i eclesiàstica al llarg dels anys anteriors ja que el sistema polític de la Corona d’Aragó es basava en el pactisme, fet que limitava l’absolutisme monàrquic, i en canvi, a Castella la limitació del monarca a l’hora de legislar no era tant gran.

L’existència d’unes constitucions catalanes per damunt del monarca feia que aquest estigués obligat a complir-les. Segons la Constitució de l’Observança de 1481, el rei i els seus oficials estaven obligats a complir la llei i si cometien algun acte il·legal aquest seria considerat nul. La Diputació del General era qui havia de vigilar que el monarca complís la llei. Així, la limitació a la pràctica de l’absolutisme en el sistema català dificultava la pràctica que Olivares proposava al monarca per consolidar la monarquia mitjançant la pràctica de l’absolutisme i la castellanització.

Per aconseguir els seus objectius Olivares va proposar tres “caminos” en un Memorial secret adreçat al rei el 1624.

Camins d’uniformització de la monarquia segons el Memorial d’Olivares de 1624:

1. Integració gradual dels regnes mitjançant un sistema d’enllaços matrimonials i el nomenament dels naturals d’un regne per als càrrecs dels altres.

2. Negociació amb els regnes sota pressió militar perquè el monarca exercís una posició de força.

3. Provocar aldarulls durant la visita del rei a un regne perquè l’exèrcit pogués intervenir, ocupar el regne i fer valer el dret de conquesta.

La unió d’Armes. En funció de les urgències de la guerra, Olivares va presentar el 1625 el projecte de la Unió d’Armes, un programa de defensa comú de la monarquia en el que havien de contribuir tots els regnes. La Unió d’Armes era una forma d’aconseguir la integració dels regnes aplicant a tots els regnes el model de contribucions castellà, que no limitava les aportacions fiscals a la corona.

Olivares buscava la formació d’un exèrcit de 144.000 homes de tots els regnes que integraven la monarquia que aportarien un contingent d’homes proporcional al seu nombre d’habitants. Seguint uns criteris demogràfics erronis, Olivares considerava que el Principat de Catalunya havia d’aportar a aquest projecte 16.000 soldats que haurien de defensar a la monarquia a qualsevol part del seu territori que fos atacat.

Per introduir la Unió d’Armes a Catalunya Felip IV va convocar les Corts el 1626, i allà es van poder comprovar les discrepàncies entre la monarquia i els estaments catalans. La resposta dels braços a les demandes reals va ser la invocació de les constitucions per a rebutjar el projecte. La Unió d’Armes era contrària a l’usatge princeps nomque regit per criteris defensius en cas d’invasió.

Segons l’usatge princeps nomque, en cas de perill militar l’ajuda al monarca implicava:

a. La presència del rei al front de l’exèrcit.

b. El caràcter simplement defensiu de la mobilització militar a Catalunya. Es a dir, estrictament dins de les fronteres del Principat.

Un cop rebutjat el projecte, i davant l’enuig reial, Olivares va presentar una contraproposta i va intentar que les Corts realitzessin un donatiu desorbitat de 250.000 ducats al monarca. Aquesta quantitat triplicava l’anterior donatiu atorgat per les Corts. Els càlculs del Comte-duc es feien pensant que Catalunya tenia un milió d’habitants, quan en realitat no arribava a la meitat.

Els braços van negar-se a realitzar el donatiu al monarca i aquest va abandonar les Corts sense cloure-les. La Cort General no va poder acabar-se i ni els greuges van quedar reparats, ni va poder legislar-se. L’intent de cloure la Cort General el 1632 va tornar a ser un fracàs parlamentari, però també una demostració de la capacitat de resistència dels representants catalans enfront de la política imperial de Felip IV i Olivares ja que el nou intent es va tornar a tancar sense acord.

La guerra i la qüestió dels allotjaments. La guerra contra França, declarada l’any 1635 va constituir un nou element de conflicte entre la monarquia i el Principat. L’obertura, per part del Comte-duc d’Olivares, d’un front al Rosselló va implicar, per la força, la participació econòmica i humana de Catalunya en el conflicte, a més de la presència dels exèrcits reials, els terços, en terres catalanes.

La guerra es va desenvolupar al Rosselló entre 1637 i 1639 i la presència dels terços, que eren uns 10.000 homes, en territori català va plantejar el problema del seu allotjament durant l’hivern, qüestió que suposava la pressió econòmica de mantenir els soldats i sobretot patir els abusos de tota mena que aquests cometien.

La tensió entre la pagesia, sobre la qual requeia el pes de mantenir-los, i els terços va anar en augment fins a l’esclat (el maig de 1640) de greus aldarulls entre pagesos i soldats provocats per la negativa dels habitants de Santa Coloma de Farners d’allotjar-los, amb el resultat de moltes víctimes i esglésies cremades pels terços en la seva retirada cap al Rosselló.

Les conseqüències no es farien esperar i el 7 de juny de 1640 la revolta esclataria a la ciutat de Barcelona. Amb el Corpus de Sang començava la Guerra dels Segadors.