Contràriament al que es vivia a la majoria dels països europeus, a Anglaterra els avenços polítics liberals del segle XIX van produir-se en un marc d’estabilitat institucional de la monarquia parlamentària, sense que el país es veiés afectat per onades revolucionàries que van sacsejar el continent.
El filòsof i historiador francès Hippolyte Taine ho explicava així a les seves Notes sur l’Anglaterre (1871):
La Constitució política és estable i no corre el risc, com la nostra, de ser violentament derogada i mal reformada cada vint anys. És liberal i invita els particulars a participar com actors i partícips en els assumptes públics, i no a mirar-se’ls com a simples curiosos.
Dóna la pauta que cal seguir a la classe superior, que és la més capacitada per governar el país i que troba en aquesta tasca la seva feina natural, en lloc de llanguir o de perdre’s per falta d’objectius, com passa al nostre país. Se la sotmet sense gaires problemes a millores continues i produeix finalment el bon govern: el que respecta més la iniciativa dels individus i col·loca el poder a les mans dels més dignes. Els ciutadans parlen i s’associen com els plau, no hi ha al món una premsa tan ben informada, ni assemblees tan competents.
De tendència positivista i alhora determinista, la posició filosòfica de Taine comportava una explicació de la Història a partir de lleis equivalents a les de les ciències de la natura.
