L’Imperi articulat per Carles V estava format per infinitat de territoris diferents, tots amb les seves pròpies lleis i institucions. El principal punt en comú que tenien aquells territoris era el fet de compartir un mateix rei, que exercia el govern, dirigia la política exterior i s’ocupava de l’administració, l’exèrcit i la recaptació dels impostos.

La Monarquia Hispànica dels Àustries tenia el seu centre polític a Castella, on els monarques van imposar una monarquia autoritària seguint el model estès des de finals de l’edat mitjana en molts dels països europeus. Cal tenir en compte, però, que els Habsburg no van crear un nou sistema polític, sinó que van mantenir el model de monarquia composta heretada dels Reis Catòlics. Així, es respectaven el dret, les costums i les institucions tant de la Corona d’Aragó com del Regne de Navarra.

Catalunya i la Corona d’Aragó presentaven unes estructures institucionals vives i fortes que eren el resultat de la contraposició de poders entre la monarquia i les institucions de la terra. Aquestes institucions no es trobaven endarrerides ni avançades respecte d’altres estats europeus.

En els segles XVI i XVII, el Principat i els comtats eren, de dret i de fet, una entitat política i territorial separada amb vincles amb les altres entitats que componien la Corona d’Aragó i compresa dins del conjunt de la monarquia hispànica. La Corona d’Espanya no existia, ens trobem davant d’una pluralitat d’Estats que tenien en comú una mateixa corona.

Catalunya era, per tant, un Estat sobiranista imperfecte en el marc d’una monarquia composta on coexistien diversos règims jurídics. Així, l’evolució política del període comprés entre l’entronització del primer rei de la casa d’Àustria i la signatura del Tractat dels Pirineus ha de situar-se en el context europeu d’afirmació del poder absolut de la monarquia.

Al llarg d’aquests segles, mentre la monarquia pretenia imposar un model unitari, centralitzat i absolutista, les institucions catalanes defensaven el manteniment de les relacions que s’havien heretat de la Baixa Edat Mitjana i segons les quals, el dret ho era per dret després de jurar les lleis i no per l’herència tal i com quedava reflectit en les constitucions catalanes.

D’aquesta manera, els Habsburg van impulsar a Castella un model de monarquia autoritària on el rei concentrava tot el poder, de manera que les decisions importants es prenien des de la Cort. L’eix central del govern el constituïen el rei i els seus auxiliars, que ell mateix elegia, normalment entre els juristes i la noblesa del regne de Castella. A cada territori hi havia un virrei o governador que governava en nom del rei quan aquest no hi era. També hi havia una audiència, encarregada d’administrar justícia.

Per tal de portar a terme les funcions bàsiques de l’Estat, van crear-se tot un seguit d’organismes que assessoraven al rei a l’hora de prendre decisions. Un dels òrgans fonamentals del govern serien els consells.

Consells Territorials:

• Castella (1480).
• Aragó (1494).
• Índies (1521).
• Itàlia (1556-59).
• Portugal (1582).
• Flandes (1588).

Consells Generals:

• Inquisició (1483).
• Estat (1522).
• Hisenda (1524).
• Guerra (1529).

Una part important del Consell d’Estat la formaven nobles que havien tingut alts càrrecs de govern. S’ocupava dels problemes relacionats amb les guerres, dels tractats de pau i de les relacions internacionals amb altres Estats.

El Consell d’Hisenda era responsable de recaptar i administrar els recursos de l’Estat. Uns altres consells eren responsables del govern d’algun territori de la Corona, com el Consell d’Aragó i el d’Índies. D’altra banda, el Consell de la Inquisició s’ocupava del dels problemes religiosos.

El centralisme dels reis va provocar la decadència de les Corts, les funcions de les quals es van reduir cada vegada més i fins i tot van deixar de ser convocades durant llargs períodes. També els municipis van estar estretament controlats pels representants del rei.

Des de l’època de Carles V, la cort dels Àustries va anar omplint-se de nombrosos buròcrates, que s’ocupaven de tots els afers i tràmits del govern de l’Imperi. Amb el temps, el nombre de funcionaris va augmentar i les institucions de govern es van anar ampliant amb una burocràcia incompetent i excessivament nombrosa.

La Monarquia Hispànica també va desenvolupar una intensa diplomàcia hereva de la política de Ferran el Catòlic. Per tal de mantenir relacions estables amb els principals Estats europeus es va crear un cos de diplomàtics i es van establir ambaixadors permanents a tres de les principals capitals europees: Roma, París i Londres.

L’exèrcit dels Habsburg va ser el més poderós a Europa fins a mitjans del segle XVII. Era un exèrcit de mercenaris, format preferentment per castellans, però també amb la presència d’italians, alemanys, flamencs, suissos, etc. La unitat bàsica de cada exèrcit era el terç, el cap dels quals pertanyia, generalment a la noblesa.