L’enfrontament i la ruptura definitiva en el si de l’Església que suposaria la Reforma va iniciar-se al Sacre Imperi Romano-Germànic arran de les predicacions d’un frare augustinià alemany: Martí Luter. Aquest, mitjançant les crítiques a l’Església i les seves idees reformadores, va saber aglutinar el descontentament religiós, social i polític.
Luter i el luteranisme. Martí Luter (1483-1546)va néixer a Eisleben, al si d’una família modesta que el va encaminar vers els estudis humanístics. Va estudiar filosofia i més tard teologia a la universitat de Wittenberg, on després d’obtenir la càtedra va exercir la docència.
Home profundament religiós, però molt turmentat pel sentiment dels seus pecats i preocupat per la salvació de l’ànima, va recórrer a la Paraula de Déu, és a dir, a les Sagrades Escriptures, a la recerca d’una certesa que pogués apaivagar la seva angoixa anterior. La resposta la va trobar en una frase de Sant Pau: “L’home està justificat per la fe, independentment de les seves obres” (Epístola de Sant Pau als romans), a partir de la qual va elaborar la seva doctrina.
La nova doctrina tenia tres principis fonamentals: la justificació per la fe, el sacerdoci universal i l’autoritat de la Bíblia, dels quals el primer era de fet l’eix principal de tot el conjunt doctrinal.
La justificació per la fe defensava, seguint la concepció individualista renaixentista, que la religió havia de basar-se en la relació directa de la persona amb Déu, a través d’una fe intensa que no necessitava ni de la intervenció de l’Església ni de l’acumulació de “bones obres”. És a dir, les persones se salven per la seva fe, i no pas per les obres que facin.
Ara, per Luter, en línia amb una Europa en desenvolupament, les bones obres eren les que es feien en benefici dels altres, a partir de l’ofici que cada un tenia determinat dins de la comunitat. És a dir, es servia a Déu mitjançant el treball, concepció que va tenir una gran acceptació entre els artesans i la burgesia culta de les ciutats, ja que posava en evidència l’ociositat dels eclesiàstics i de la noblesa feudal.
Luter considerava que la fe, nodrida per la Paraula de Déu, era essencial per a la salvació, la qual podia ser assolida únicament per la gràcia de Déu. D’aquí que la seva màxima, igual que la dels posteriors moviments reformadors, fos “Sola gratia, sola fides, sola Escriptura”, la qual cosa suposava la negació del valor de les bones obres com a mitjà per a obtenir la salvació.
En matèria de fe, les decisions del Papa no tenien tampoc cap valor, perquè tot cristià podia interpretar la Bíblia segons la seva consciència. Per la mateixa raó, els sacerdots eren simples consellers i no intermediaris entre Déu i els fidels. És a dir, els creients es relacionen directament amb Déu per l’oració, sense necessitat que els sacerdots exerceixin d’intermediaris.
Ja que les Sagrades Escriptures eren l’única font en la qual es trobava la veritat religiosa, la seva lectura va constituir, al costat de les pregàries a Déu i el cant dels salms, la base de la doctrina protestant. Cada persona podia interpretar la Bíblia, sense que hagués d’acceptar la interpretació de l’Església. En conseqüència, Luter volia seguir només l’Evangeli; per aquest motiu els seus seguidors van ser anomenats evangèlics o luterans.
L’única font de veritat pel luteranisme són els textos sagrats. D’acord amb aquesta forma de pensar, Luter va proposar la supressió de totes les institucions i cerimònies religioses l’origen de les quals no es trobés a la Bíblia (per exemple, el culte a la Verge i als Sants, i els ordres monàstics). Pel que fa als béns eclesiàstics, va considerar que havien de ser secularitzats, és a dir, lliurats a la societat civil.
Luter també va reduir el nombre de sagraments a tres: el baptisme, la comunió i la confessió, aquesta darrera entesa com un diàleg entre el fidel i Déu, sense mediació del sacerdot.
Per al luteranisme, el creient pot salvar-se per la seva pròpia fe i esdevenir sacerdot d’ell mateix (teoria del sacerdoci universal); fet que rebutjava la intercessió dels sants i que les obres només tenien valor a través dels sagraments que imparteixen els sacerdots.
L’afer de les indulgències, el trencament amb el papat i l’emperador. Luter va tenir ocasió de manifestar públicament les seves idees el 1515 arran de la concessió d’indulgències per part del papa Lleó X amb l’objectiu d’obtenir diners per a la reconstrucció de la Basílica de Sant Pere de Roma. Les indulgències oferien als pecadors penedits la possibilitat de substituir les penitències que els imposaven els confessors amb el lliurament d’una almoina a l’Església.
Indignat davant la venda d’aquestes indulgències, Luter va publicar el 1517 les seves 95 tesis en les quals denunciava aquesta pràctica com a mitjà per a assolir la salvació i criticava el papa durament. Així mateix, Luther va qüestionar l’autoritat del Papa i la infal·libilitat dels concilis.
Lleó X va rebutjar la majoria de les tesis i va obligar Luther a retractar-se i a reconèixer públicament que s’havia equivocat. Després de negar-se a rectificar, l’agustí va ser excomunicat el 1520.
Luter va adoptar la mateixa actitud en ser convocat poc després per l’emperador Carles V davant de les dietes de Wörms i de Spira. En aquesta darrera, els partidaris de la Reforma de l’Església van protestar per les decisions contràries a la llibertat religiosa. Per això, van passar a ser coneguts pels catòlics amb el nom de protestants.
Posteriorment, Luter, protegit per Frederic de Saxònia al seu castell de Wartburg, a Eisenach, es va dedicar fins a la seva mort a enllestir la seva doctrina i a traduir a l’alemany la Bíblia per tal de posar-la a l’abast de tots els creients.
Així, va ser a Alemanya, on el poder de l’emperador no era massa fort, on els defectes de l’Església van assolir característiques més alarmants: compra de béns i dignitats eclesiàstiques, disciplina molt deteriorada, rendes elevades sobres els pagesos pobres, intransigència, etc. En aquests Estats Luter trobaria l’espai idoni per a les seves reivindicacions.
Difusió i triomf de la Reforma luterana al Sacre Imperi Romano-Germànic. Gràcies a la impremta, la doctrina de Luter es va propagar ràpidament pels estats alemanys. No obstant això, el que més va contribuir a l’èxit de la nova doctrina religiosa va ser el suport dels poders temporals, amb la qual cosa la Reforma va adquirir un caràcter clarament polític.
Per damunt de la confrontació ideològica, en la pràctica, aquests principis luterans van modificar profundament l’estructura de l’Església reformada ja que en aquells llocs on la Reforma va triomfar es va negar la sobirania del Papa i de la jerarquia episcopal i van ser eliminats els ordes religiosos i el culte a les imatges, alhora que alguns sagraments van ser modificats i altres suprimits.
Molts prínceps, nobles i ciutats lliures de l’Imperi van adherir-se a la Reforma luterana, la qual els permetia d’apropiar-se dels béns de l’Església i al mateix temps de reforçar el seu poder i afeblir el de l’emperador Carles V Habsburg, defensor del catolicisme.
Els prínceps alemanys van aliar-se a la Lliga d’Esmalcalda. D’aquesta manera, el 1547 va esclatar la guerra civil que enfrontava protestants i catòlics, i que va concloure el 1555 amb la Pau d’Augsburg, mitjançant la qual l’emperador va haver de reconèixer el dret dels prínceps a elegir la religió que desitgessin, la catòlica o la protestant.
Per la seva banda, els súbdits van haver d’acceptar la religió dels seus prínceps o emigrar. Això va comportar que el Sacre Imperi restés dividit en dos camps confessionals, mentre que l’Imperi de Carles V, basat en la unitat catòlica, va quedar força afeblit.
El luteranisme es va estendre, a més, pels països escandinaus (Suècia, Dinamarca i Noruega), els Països Baixos, Anglaterra i Suïssa.
Les guerres pageses i el moviment anabaptista (1524-1526). D’altra banda, la propagació de les idees de Luter va produir una sèrie de revoltes pageses que es van estendre per tot l’Imperi. De fet, aquestes traduïen l’ampli descontentament de la pagesia davant d’una evolució econòmica que havia comportat un progressiu procés de servitud i l’empitjorament de les seves condicions de vida. D’aquí que les seves principals reivindicacions fossin l’abolició de la servitud i una disminució dels drets senyorials.
Les guerres pageses, a les quals van sumar-se els sectors urbans més marginats, es van radicalitzar amb la presència de Tomas Müntzer, membre del moviment anabaptista, el qual va erigir-se en capdavanter de la revolta.
L’anabaptisme rebutjava qualsevol forma d’església que no fos l’església primitiva en la qual tots els individus eren iguals i en la qual els béns pertanyien a tothom per igual. Müntzer també considerava que la reforma religiosa no era possible sense una revolució social.
Després de sis mesos d’enfrontaments, les revoltes pageses van ser esclafades violentament per les tropes dels prínceps luterans. El mateix Luter va exhortar els nobles perquè exterminessin els partidaris de Müntzer. Amb això, la Reforma luterana es va decantar definitivament cap a l’aliança amb els prínceps alemanys, els quals van afermar el seu èxit.
