Per tal de modernitzar les indústries i plantar cara a la competència, les empreses van haver de fer costoses inversions tecnològiques que exigien inversions de capital cada cop més elevades. En paral·lel, les empreses van fer-se cada cop més gegantines i van proposar una renovació dels sistemes d’organització del treball que asseguressin una elevada producció, minimitzar el temps invertit i uns tenir uns costos més reduïts.

A finals del segle XIX, l’organització industrial va orientar-se cap a la fabricació en sèrie com la millor manera d’augmentar la productivitat, estalviar temps i abaratir la producció. Cap a 1903, l’enginyer F.W. Taylor proposava un nou sistema d’organització del treball i de la producció que es coneixerà com a taylorisme. El sistema es basava en la cadena de producció, en la qual cada obrer tenia cura d’unes tasques molt concretes i pretenia eliminar tots els moviments inútils per tal de rendibilitzar al màxim la mà d’obra.

D’aquesta manera es dividien les operacions de producció en feines petites i cada obrer s’especialitzava en una tasca concreta, rebent un salari proporcional a la feina realitzada. El resultat de la cadena seria una producció estandarditzada i massiva amb uns costos de fabricació força reduïts, però també comportava la deshumanització del treball i l’augment de la monotonia a l’exigir de l’obrer la repetició constant i mecànica de les mateixes tasques.

El nou model d’organització del treball va néixer als EUA, on les empreses buscaven nous mètodes que afavorissin una producció en massa i a bon preu per tal d’abastir el seu ampli mercat interior, en creixement constant. Seria l’empresari Henry Ford qui l’implantés primer a la seva fàbrica de muntatge de cotxes en cadena (fordisme), donant lloc a una producció estandarditzada i massiva amb uns costos més reduïts, cosa que va permetre convertir l’automòbil en un producte de consum massiu.

Fabricació i preus dels automòbils Ford:

Els nous sistemes de producció van afavorir un notable increment del nombre de vehicles fabricats, fet que va comportar un abaratiment enorme del preu del producte ja que s’evitaven els temps morts entre unes feines i les altres. A més, Ford defensava la conveniència de pagar uns sous més alts als obrers per tal d’incrementar la seva capacitat adquisitiva i així convertir-los en consumidors. Estem davant de l’inici de la societat de consum.

L’augment de la productivitat va fer necessària la recerca de nous horitzons de venda i que el consum de productes industrials es generalitzés a tots els sectors socials, fins i tot de forma precària als obrers, que fins aquell moment havien estat allunyats del món del consum. Tot un ventall de productes s’oferia ara als consumidors, mentre que un gran desplegament de la publicitat i dels sistemes de crèdit impulsava constantment al consum. L’increment del consum seria possible gràcies a un augment progressiu dels salaris (motivat per la bona marxa de l’economia i per l’acció dels sindicats), que va afavorir la millora del poder adquisitiu de les classes mitjanes i dels treballadors. Cap a 1900, la família d’un obrer especialitzat anglès ja dedicava menys del 50% dels ingressos a l’alimentació i podia destinar-ne una part al consum de béns industrials.