Al segle XVI, el comerç a Europa va augmentar considerablement. Tot i això, el comerç interior encara va limitar-se als mercats locals, reflex d’una societat en la qual la majoria de la població encara vivia d’una economia d’autoabastament.

Contràriament, amb l’obertura de les noves rutes comercials –la ruta de les espècies, la dels metalls i la dels esclaus– i la conquesta de nous mercats, el mercat exterior europeu va sortir dels seus estrets límits i va començar a esdevenir un mercat mundial. Això va produir una expansió del comerç marítim mundial, esperonat per l’arribada de grans quantitats d’or i plata procedents d’Amèrica.

També va augmentar el comerç a les àrees tradicionals, és a dir, a la zona de la Mar Bàltica, Mar del Nord i costes atlàntiques i a la zona de la Mediterrània. A la primera d’elles, el comerç abraçava béns de consum massiu –sobretot cereals, bestiar i coure– de l’est d’Europa, tèxtils i productes metal·lúrgics, de l’oest.

L’activitat comercial, controlada fins aleshores per la Lliga Hanseàtica, va passar a mans dels holandesos i va constituir la base de la puixança comercial dels Països Baixos al segle XVI.

A la Mediterrània, el comerç d’espècies i productes de luxe va continuar en mans dels venecians fins al segle XVII, període en el qual es va iniciar la decadència de la Mediterrània com a àrea comercial.

La gran expansió de l’activitat comercial va ser possible gràcies a la difusió dels mitjans de pagament i va afavorir un extraordinari desenvolupament del món de les finances. En aquest segle es van generalitzar les lletres de canvi, com a moneda de pagament internacional, i el sistema de crèdit. Aquest últim, per exemple, va permetre que molts mercaders es beneficiessin d’operacions comercials encara que tinguessin un cost inicial molt elevat.

Les creixents necessitats dels Estats, les despeses dels quals, en molts casos, eren superiors als ingressos, també van constituir un element decisiu per a la difusió del crèdit, ja que van veure’s obligats a demanar préstecs.

D’aquesta manera, el volum de negocis, ja fos de mercaderies (comerç) o de diners (finances), es va incrementar. Això explica també la importància creixent dels mercaders banquers, els prestamistes i, sobretot des del segle XVII, els bancs i les borses creades a les principals ciutats comercials i financeres (Anvers al segle XVI, i Amsterdam i Londres al segle XVII).

Així, els monarques hispànics van utilitzar els territoris conquerits com a mitjà per a obtenir fàcilment metalls preciosos. Això va donar lloc a un comerç que, controlat per la monarquia a través del monopoli que va concedir al port de Sevilla, es va centrar en la importació massiva de metalls preciosos i en l’exportació dels pocs productes que el regne castellà podia oferir: olis, vins, teixits i armes.

No obstant això, la majoria de metalls preciosos no romanien a la Península Ibèrica per dos raons fonamentals.

En primer lloc, l’or i la plata eren utilitzats per a pagar les despeses bèl·liques, diplomàtiques i administratives que suposava mantenir l’Imperi Habsburg, del qual l’emperador era el rei de la Monarquia Hispànica, Carles V, i per a pagar els crèdits que tant l’emperador Carles com els successius monarques hispànics dels segles XVI i XVII van sol·licitar als banquers estrangers (principalment, alemanys i italians).

En segon lloc, la política interior dels monarques no va propiciar la inversió dels metalls preciosos en activitats productives (agricultura i manufactures). D’aquí, doncs, que, a partir de mitjans del segle XVI, la Monarquia Hispànica va haver de recórrer a la compra de productes manufacturats procedents d’Anglaterra, Holanda i França per tal de cobrir la creixent demanda del mercat americà.

D’aquesta manera, van ser els països citats anteriorment els que més van beneficiar-se realment del comerç castellà amb Amèrica, tant per l’estímul que va suposar per a la seva producció de manufactures com per l’or i la plata que n’obtenien de la seva venda.

Tots dos factors van servir per a consolidar en aquests països el capitalisme comercial. En canvi, per a la Monarquia Hispànica va suposar perdre l’oportunitat d’esdevenir una de les principals potències comercial de l’època.