L’administració dels nous territoris. Els reis castellans no van establir només bases comercials en els territoris conquerits, sinó que des del primer moment van mostrar la voluntat de poblar aquests nous territoris. El poblament de les noves terres va quedar reservat als súbdits de la Corona de Castella (Castella i la Corona d’Aragó compartien la monarquia però no les institucions i lleis), com consta en el testament d’Isabel de Castella.

En teoria, els reis van considerar Amèrica com una prolongació de les seves possessions peninsulars i van decidir que els territoris americans fossin governats per les mateixes lleis que Castella. És a dir, els nous territoris eren part de la Corona amb igualtat de drets. Per tant, la monarquia va intervenir en la vida dels indígenes nomenant autoritats i procurant la seva evangelització. El procés de colonització va ser complet a través de la introducció de la llengua, la cultura, la religió, l’art i les lleis de Castella.

L’estructura administrativa començava a la metròpoli, és a dir, Castella, on Carles V va crear el Consell d’Índies, una comissió d’experts que centralitzava tots els afers de les colònies: era l’encarregat d’assessorar el monarca sobre el govern a Amèrica, proposar les persones per a ocupar els càrrecs americans i de preparar les anomenades lleis d’índies relacionades amb aquests territoris.

El territori conquerit es va dividir en extensos virregnats. En el territori colonial, els virreis, escollits pel monarca entre l’aristocràcia castellana, gaudien teòricament de plens poders dins dels seus territoris (virregnats de Nova Espanya, i del Perú, creats el 1534, Nova Granada, 1739, i Riu de la Plata, 1777). Els virregnats es dividien en províncies dirigides pels governadors i les ciutats eren regides per un consell o ajuntament.

A les principals ciutats americanes es van establir les audiències que complien amb les funcions judicials, i a la vegada també amb algunes d’administratives. Per sota les audiències hi havia els corregidors, representants del rei a nivell local. En el govern municipal va adoptar-se el model castellà del cabildo pel qual els alcaldes feien de jutges de primera instància.

L’economia colonial i l’explotació dels nous recursos. L’economia colonial que els espanyols van imposar en els nous territoris va descansar en l’explotació de les riqueses agrícoles i, sobretot, mineres (or i plata), basada en el treball forçat de la població índia i en l’exportació en massa d’aquests metalls preciosos a la metròpoli.

Els conqueridors i colons que es van assentar als nous territoris eren camperols o soldats propis; una minoria, generalment els caps de les expedicions, eren fadristerns o sorters de famílies nobles. La majoria d’ells va anar a Amèrica a la recerca de riqueses i atrets per la possibilitat que tenien d’assolir allí un títol nobiliari.

Per això es van servir de la població índia com a mà d’obra barata en el conreu de les terres ocupades, les plantacions de canya de sucre, d’anyil i de cacau i, sobretot, en l’extracció d’or i plata, primer a les arenes dels rius de les Antilles i després a les grans mines localitzades a Mèxic i Perú (Potosí).

El sistema més important d’utilització del treball nadiu va ser l’“encomienda”, d’aplicació general, i el repartiment i la mita, aplicats a Mèxic i Perú respectivament.

L’“encomienda” assignava un grup d’indis a un colon (encomendero), el qual tenia l’obligació de donar-los instrucció religiosa i protecció. L’“encomienda” consistia, per tant, en la cessió dels drets que els indis havien de pagar a la corona; a canvi, l’encomendero es comprometia a instruir i evangelitzar el lot d’indis que li havia tocat i que treballava per a ell o que pagava en diners. El repartiment obligava cada comunitat índia a proporcionar un nombre de treballadors durant un període determinat.

Bartolomé de Las Casas, en la seva Historia de las Indias (1561) va denunciar repetidament els abusos dels encomenderos. Això va obligar la corona a revisar la seva posició, i les Leyes Nuevas (1542) vam establir que no es concedissin noves encomiendas i que les ja concedides desapareguessin en caducar i els indis tornessin a dependre de la corona.

Altres abusos es cometien contra els indis obligats a treballar en condicions molt dures en els “obrajes” on confeccionaven teles senzilles i en la mineria.

D’altra banda, la mita, aplicada al Perú, obligava la població indígena a oferir prestacions de treball a les mines durant certs períodes de temps.

L’explotació del territori descobert va esdevenir sistemàtica, organitzada i controlada per l’Estat, que esperava treure’n importants fonts d’ingressos per a finançar el dèficit crònic de les finances de les monarquies autoritàries.

L’extracció i exportació d’or i plata en grans quantitats va donar lloc a la denominada ruta dels metalls, que des del Golf de Mèxic arribava a la metròpoli a través del port de Sevilla. El sistema d’explotació colonial castellà, d’aquesta manera, va ser restrictiu i centralitzat ja que totes les operacions es feien a Sevilla.

En aquesta ciutat va ser instal·lada la Casa de Contratación (1503), organisme encarregat d’organitzar i controlar tot el tràfic, tant de mercaderies com de passatgers, entre els regnes de la Corona i les Índies, així com també la recaptació d’impostos reials sobre els metalls preciosos (una cinquena part, el “quinto real”). L’arribada massiva de metalls preciosos a Europa, a través del monopoli que exercia Sevilla, va tenir importants repercussions econòmiques, socials i polítiques.

Les colònies eren com un gran mercat reservat a la producció de la metròpoli i la seva única funció era subministrar matèries primeres i metalls preciosos a la Península. Així, entraven a Espanya or, argent, cuir, sucre, cacau, cafè i cotxinilla procedents d’Amèrica; i d’Espanya hi sortien oli, vi, ferro, teixits, llana, manufactures, armes i llibres.

Però la situació econòmica de la metròpoli era tan deficient que ja a la fi del segle XVI no era capaç de cobrir amb la seva producció la demanda del mercat americà. Això va fomentar la invasió de la Península Ibèrica amb manufactures estrangeres destinades al mercat americà i que eren pagades amb les remeses de metalls preciosos, fet que provocaria una desviació contínua de l’or i la plata cap als veritables centres manufacturers d’Europa.

L’atac de corsaris anglesos, francesos i holandesos va fer que els vaixells de transport haguessin de ser protegits per vaixells de guerra, fet que encaria el producte. Indirectament aquestes deficiències fomentarien el contraban, que ja al segle XVIII es considerava per les autoritats com un problema irresoluble.

Durant el segle XVIII, el reformisme borbònic va intentar racionalitzar l’administració de les colònies amb la introducció de les intendències i el foment de l’explotació de productes agraris comercialitzables. Carles III liberalitzaria el comerç amb Amèrica, el 1778, autoritzant els ports de Barcelona, els Alfacs, Alacant i Palma de Mallorca amb una vintena de ports americans.

Els canvis en les formes de vida i el descens demogràfic indígena. L’aplicació sistemàtica de les formes de treball imposades a la població índia es va veure facilitada per l’organització a la que va ser sotmesa, a partir de mitjans del segle XVI, amb l’arribada de missioners a les Índies. Els conqueridors van organitzar a les Índies una societat basada en criteris racials.

a. En la societat colonial els conqueridors arribats de la Península ocupaven el lloc més alt. Exercien els càrrecs de govern, posseïen les terres i controlaven el comerç. Els criolls eren els descendents dels colonitzadors instal·lats a Amèrica.

b. Els mestissos eren fills d’un conqueridor i una indígena i ocupaven un lloc intermedi entre la minoria blanca i la majoria índia.

c. Els indis eren la base de la població americana (gairebé quinze milions de persones a finals del segle XVI). Feien els treballs manuals, principalment totes les feines del camp i van patir molts abusos, malgrat l’existència de les Lleis d’Índies que tenien el propòsit de protegir-los. La població autòctona va ser obligada a concentrar-se en aglomeracions anomenades reduccions, constituïdes per 500 famílies com a màxim, per tal de facilitar la seva cristianització, però també l’explotació del seu treball i la recaptació de tributs.

d. Els negres patien la pitjor situació: eren esclaus sense drets i no hi havia cap llei que els protegís. Se’ls portava des de l’Àfrica per fer les feines més dures i penoses allà on la mà d’obra era escassa, i eren considerats possessions de les persones que els havien comprat.

La transformació de les formes de vida dels indis i l’explotació econòmica a la qual van ser sotmesos, sobretot a les mines, va impedir que poguessin dedicar-se a assegurar la seva subsistència. Això va comportar la seva subalimentació i, per tant, un descens brutal de la població india.

A aquest factor fonamental cal afegir-hi les epidèmies catastròfiques provocades per la propagació de malalties d’origen europeu (verola, xarampió, grip), arribades a Amèrica de la mà dels conqueridors i que atacaven una població que no gaudia de cap immunitat natural ja que havia viscut en un cercle ecològic tancat des del Paleolític. No se sap exactament quanta població hi havia a Amèrica abans de la conquesta, però sí que sabem que l’impacte de l’arribada dels europeus va ser catastròfic.