La cultura maia, que ocupava el territori de la Península de Yucatán, les muntanyes de Chiapas i la selva de Petén, ja estava configurada pels volts del segle IV, però un seguit de guerres i catàstrofes demogràfiques van provocar la seva decadència molt abans de l’arribada dels conqueridors espanyols. El període de màxima esplendor d’aquesta civilització va estendre’s des del segle IV fins al segle X.

La península del Yucatán és una regió condicionada per les seves condicions climàtiques ja que pateix una llarga estació seca que abraça uns vuit mesos cada any. A més, hi abunden les roques calcàries, les aigües es filtren i els corrents es fan subterranis. L’aigua és escassa i per aquest motiu s’ha de recórrer als pous per tal de fer-la emergir. En aquest context geogràfic va desenvolupar-se la cultura maia, que ocupava unes terres baixes de densos boscos tropicals.

Els maies eren un poble agricultor que va evolucionar des de la pràctica d’una agricultura extensiva d’artigues a un model intensiu que els va permetre de conrear durant set o vuit estacions successives. Per això, els maies van construir un sistema de canals que els proporcionava aigua durant l’estació seca. La seva producció agrícola era abundant. A més de la trilogia agrícola característica de la zona mesoamericana composada pel blat de moro, la carbassa i els fesols, els maies conreaven nombrosos fruits i plantes, dels quals obtenien aliments, fibres tèxtils, materials de construcció o medecines, entre d’altres.

La població s’agrupava en ciutats-estat, que en ocasions els historiadors han comparat amb les polis gregues. Al capdavant de cadascuna d’aquestes ciutats-estat es trobava el que denominaven com a un “home vertader”, que governada amb l’ajuda d’un consell integrat per sacerdots i notables. Aquesta era una societat força jerarquitzada en la qual els notables solien ocupar els càrrecs de funcionaris locals.

Els sacerdots es dedicaven al culte, que incloïa pràctiques de caràcter endevinatori, així com els sacrificis rituals. Eren també ells els que desenvolupaven els coneixements científics, com els relatius al pas de les estacions. En conseqüència, els sacerdots dirigien les activitats agrícoles i això els donava un gran poder sobre la població i el seu treball.

La major part de la població es dedicava al treball agrícola i del fruit d’aquest treball es pagaven tributs en espècie. Tanmateix, sembla que l’aportació més important dels habitants vers la ciutat-estat es realitzava a través del treball en les obres d’infraestructura.

Com que l’agricultura deixava una quantitat considerable de temps lliure als maies, aquests, de forma més o menys voluntària, dedicaven part d’aquest temps a participar en les obres. A canvi, com a compensació per la seva contribució obtenien aliments o alguns articles procedents del comerç a les altres ciutats-estat. D’aquesta manera, els maies van construir aqüeductes, ponts, obres de drenatge, muralles, dipòsits d’aigua de pluja protegits contra les filtracions, i grans edificacions públiques per a la realització dels cultes cerimonials.

En la societat maia es realitzava una divisió sexual del treball. Així, mentre que els homes treballaven al camp, les dones feien gran part del treball d’elaboració posterior dins de l’esfera domèstica, com la laboriosa preparació dels aliments i el teixit.

Les ciutats albergaven grans concentracions de població. El conjunt d’edificis públics (temples, palaus, piràmides, jocs de pilota, observatoris, plataformes per a balls, etc.) es disposava al voltant de places o patis. Al voltant d’aquest nucli on van aixecar bells temples i palaus (com els de Chichén Itzá i Palenque), es distribuïa la població que residia en granges disperses en una extensió que podia abraçar uns quants quilòmetres quadrats.

Tot i que no disposem de dades totals de població els historiadors han calculat, a través de càlculs de densitat demogràfica, que la població total de la societat maia s’estimaria en uns quants milions de persones. Així, a les ciutats d’un tamany mitjà podien viure uns 50.000 habitants, i a les més importants probablement van arribar als 200.000.

Els maies tenien uns coneixements astronòmics molt avançats que van permetre’ls de crear uns calendaris molt precisos; tenien un de caràcter sacre i un de caràcter civil. D’altra banda, en el camp de les matemàtiques havien descobert la necessitat del nombre zero, arribant a un nivell de desenvolupament que no havien assolit a Europa ni els grecs ni els romans. A més, van arribar a inventar una complicada escriptura jeroglífica, la primera en el continent americà, que avui reconeixem gràcies al Popol Vuh, un llibre escrit en llengua maia després de la conquesta hispànica on es recullen les seves tradicions orals.

La seva religió era politeista i estava estretament relacionada amb les forces de la natura. Els maies creien en l’existència de quatre edats històriques, que havien estat destruïdes successivament per l’aire, l’aigua, la terra i el foc. Dins de les seves pràctiques religioses realitzaven diverses cerimònies que incloïen purificacions a través del dejuni, les danses, les oracions i els sacrificis. Aquests sacrificis podien consistir en ofrenes d’aliments o bé en la matança d’animals o, fins i tot, de persones.

La civilització maia va iniciar el seu procés de decadència en el segle IX per la confluència de dos factors. La primera causa va ser de caràcter intern: l’esgotament del sol per la intensificació de la producció forçat pels governants davant del creixement demogràfic. D’aquesta manera, els camperols, pressionats per una creixent demanda d’impostos, van haver de reduir el temps del guaret i el sol va acabar per esgotar-se tot donant lloc a una catàstrofe demogràfica. Un segon factor va arribar de l’exterior: l’arribada de diverses onades invasores de pobles nòmades procedents del nord del continent.