A l’Amèrica del Sud el poble precolombí més important era el dels inques, establerts des del segle XIII als altiplans andins de l’actual Perú i hereus de la tradició de diferents cultures que anteriorment s’havien assentat a les terres andines. Formaven un Imperi al centre del qual hi havia la regió de Cuzco, des d’on es van estendre cap al nord, fins a Quito, i cap al sud, fins a Xile. Així, els inques van abraçar un territori de gairebé 4.000 quilòmetres, amb una població superior als sis milions d’habitants.

Els grans treballs d’obres públiques que van realitzar ens fa pensar en l’existència d’un excedent productiu considerable, administrat per una casta dirigent.

Els inques eren un poble d’agricultors que va aconseguir intensificar la producció tot construint terrasses per contenir les terres de les vessants de les muntanyes i aprofitar al màxim l’aigua del desglaç de la serralada dels Andes. Com a adobs feien servir els excrements de les llames o el guano (excrements d’aus marines que es troben dipositades a la costa de la zona andina).

La seva arquitectura també era força notable. Cuzco, la capital de l’Imperi, probablement va arribar als 150.000 habitants i estava molt ben comunicada per una extensa xarxa de carreteres i camins. La ciutat tenia quatre sectors dividits per carrers amplis. En un d’aquests sectors es trobaven el palau de l’Inca, residència de l’emperador; el col·legi dels notables, on aquests eren formats perquè exercissin les seves funcions; i el temple de les verges, donzelles que es lliuraven als notables de la ciutat o es consagraven al servei del temple. En un altre sector, anomenat la “plaça de l’or”, hi havia el Temple del Sol, les parets interiors del qual estaven recobertes d’or i plata, metalls treballats pels inques amb gran facilitat.

D’altra banda, al cor dels Andes van construir impressionants fortaleses de pedra, com la del Machu Picchu, la ciutat inca més impressionant. Situada a 2.300 metres d’altitud, en els pendents els edificis es protegeixen els uns amb els altres. Per accedir-hi hi ha més de cent escales amb uns 3.000 esglaons.

La societat inca estava força jerarquitzada. El seu emperador era considerat fill del Sol i rebia el nom d’Inca (aquest nom s’estendria posteriorment a la noblesa i avui s’aplica erròniament per a definir a tot el poble) com a descendent d’Inti, la divinitat solar. L’Inca era molt respectat entre els seus súbdits, gaudia del sobrenom de “amic dels pobres”, i la seva posició i comoditats s’allunyaven de la resta de la població.

Eren un Imperi força ben organitzat, administrat per una gran quantitat de funcionaris i que comptava amb un exèrcit poderós. El control d’aquesta administració estava en mans de quatre governadors que formaven el consell reial. Els seus membres pertanyien a la casta de notables, la qual acaparava els càrrecs administratius, judicials, militars i religiosos de l’Imperi.

Els fills dels senyors de les diverses zones conquerides pels inques eren traslladats a Cuzco on, a la vegada que servien com a ostatges per a garantir el control dels territoris, eren educats en el coneixement del quítxua, els quípu i les tècniques d’administració general.

Alguns historiadors van arribar a parlar de l’existència d’un model econòmic socialista entre els inques per l’articulació d’un dispositiu d’assistència als vells, les vídues i els orfes. Si bé aquest és un fet contrastat, la grandiosa diferència entre el nivell de vida de la casta privilegiada i la resta de la població invalida aquesta hipòtesi.

L’Estat lliurava terres en règim d’usdefruit a les diferents comunitats agrícoles, agrupades en famílies àmplies. Els tributs que aquestes famílies pagaven consistien a treballar obligatòriament en les terres de l’Inca o dels sacerdots, o bé en les obres públiques de l’Estat. Aquest sistema de treball forçat es denominava mita.

Els inques tenien una cultura força avançada. Així, van elaborar un calendari bastant semblat al nostre, dividit en dotze períodes, i en el qual s’assenyalaven els solsticis. Igualment és destacable el seu coneixement mèdic, tot i que continuava mesclada amb procediments màgics, tot practicant una cirurgia especialment desenvolupada que els permetia realitzar amputacions i transplantaments d’ossos amb un nombre significatiu d’èxits.

La religió de l’Imperi inca era de tipus politeista i en la seva cosmogonia es distingien quatre edats separades per tres destruccions causades per la pedra (possiblement un terratrèmol), l’aigua i el foc. L’arribada dels conqueridors espanyols a Amèrica va coincidir precisament amb l’últim període d’aquesta cosmogonia inca (1430-1527).