La monarquia dels Reis Catòlics va ser la gran competidora de Portugal pel que fa a la recerca d’un nou camí cap a l’Índia. Dins del seu projecte expansionista els monarques hispans van iniciar la conquesta del nord d’Àfrica (Melilla, Orà), tot rivalitzant amb l’expansió atlàntica iniciada pels portuguesos.

Però no seria fins a l’any 1492, quan Castella va finalitzar el llarg procés de la Reconquesta amb la presa de Granada, darrer reducte musulmà a la Península Ibèrica, quan realment s’iniciés l’exploració marítima castellana. El procés de Reconquesta havia comportat la unificació territorial del regne i l’ampliació, al seu si, d’una societat feudal en plena expansió i l’exploració marítima podia permetre de mantenir el model social un cop establerta la pau a la Península.

D’aquesta manera, Castella, el principal rival de Portugal en la lluita per l’expansió ultramarina no va començar les seves exploracions marítimes sinó fins a finals del segle XV. La primera prova va ser la lluita pel control de les Illes Canàries, que van ser preses per Castella. Amb la unió dinàstica de Castella i Aragó, i acabada la conquesta d’Al-Àndalus, el regne va tenir l’oportunitat i els recursos per a la recerca de les noves rutes i l’establiment de noves colònies a ultramar.

El 1492, els Reis Catòlics, governants dels regnes de Castella i Aragó, van patrocinar el viatge del genovès (?) Cristòfor Colom (1451-1506) amb la intenció d’arribar al continent asiàtic navegant en direcció cap a l’oest. L’afany per trobar una ruta marítima cap a l’Àsia i les Illes de les Espècies va portar aquest mariner a plantejar-se la possibilitat d’arribar-hi navegant cap a l’oest, sense haver de vorejar l’Àfrica com estaven intentant els portuguesos.

D’aquesta manera, els castellans van decidir navegar cap a l’oest, creuant l’Atlàntic i circumval·lant la Terra que havia de ser esfèrica, malgrat que moltes persones d’aquell temps es pensaven que era plana. Era una empresa molt arriscada: pel que sabien, ningú s’havia endinsat a l’Atlàntic, un oceà que es considerava temible perquè per creuar-lo calia allunyar-se moltes milles de la costa i navegar per aigües desconegudes. A més, Colom partia de dos premisses falses en la seva hipòtesi: s’imaginava que la terra era més petita del que en realitat ho és i desconeixia l’existència del continent americà.

Després de presentar el seu projecte als Reis Catòlics i que aquests en donessin l’autorització per a finançar l’expedició, Colom va signar les Capitulacions de Santa Fe (1492). En elles s’establia que el navegant rebria títols d’almirall de la mar oceànica i el virregnat de les terres que descobrís, com també la desena part dels beneficis obtinguts.

Colom va iniciar el seu primer viatge el mateix 1492, sortint del port de Palos el 3 d’agost amb una expedició conformada per 105 homes embarcats en una nau (la Santa Maria) i dues caravel·les (la Pinta i la Niña). Després de fer una escala a les illes Canàries, les embarcacions van llançar-se a travessar l’Atlàntic, però passaven les setmanes i no veien terra. La tripulació, descontenta, va arribar a amotinar-se, però Colom va poder controlar la situació.

Finalment, el 12 d’octubre d’aquell any van desembarcar a la petita illa de San Salvador, a les Antilles. Colom es pensava que havia arribat a Cipango (el Japó), però la realitat és que no va arribar a Àsia, com pretenia, sinó al que anomenarien Nou Món, a Amèrica.

L’èxit del primer viatge va permetre Colom efectuar altres tres viatges, en els quals va recórrer illes i costes de l’Amèrica central, per explorar i assegurar el domini castellà d’aquells territoris, convençut sempre de que havia arribat a les costes orientals d’Àsia. D’aquí que aquest Nou Món americà fos conegut en aquell moment amb el nom de les Índies.

La segona expedició colombina va partir cap a Amèrica el setembre de 1493 establint la ruta més ràpida i segura per arribar a Amèrica. Molt més nombrosa que la primera, estava formada per quinze vaixells i uns 1.500 homes que van establir-se a l’illa d’Haití, anomenada per Colom La Hispaniola, i posteriorment anomenada Santo Domingo. Va ser aquí, amb la introducció d’un sistema econòmic de factories comercials, on va començar la colonització espanyola a Amèrica.

En el tercer viatge, el 1498, Colom va arribar a l’illa de Trinitat i a la desembocadura del riu Orinoco, a la costa del continent. Finalment, en el seu quart i darrer viatge (1502) va resseguir les costes de l’Amèrica Central. Quan Colom va morir a Valladolid, el 1506,  enmig d’un seguit de plets amb la monarquia, seguia convençut que havia arribat a Àsia. Però, ja el 1502, un navegant italià, Americo Vespucci, ja havia determinat que aquelles terres pertanyien a un nou continent situat entre Europa i Àsia, i que va rebre el nom d’Amèrica en el seu honor.

Colom i els altres exploradors europeus es van desil·lusionar amb el descobriment. A diferència d’Àfrica i Àsia, els habitants de les illes del Carib tenien molt poc per a comerciar amb els navegants espanyols. L’atractiu de les illes seria, per tant, la mà d’obra i la producció que s’hi podria realitzar per mitjà de la colonització.

A més dels viatges de Colom, durant el primer terç del segle XVI es van realitzar d’altres viatges d’exploració i colonització del litoral americà, i seguidament es va emprendre la conquesta i colonització dels dos grans imperis americans, l’asteca (per Hernan Cortés, el 1521) i l’inca (per Francisco Pizarro, entre 1531 i 1533).

La idea inicial de Colom d’arribar a les índies per l’oest va ser finalment duta a terme pel portuguès Fernâo Magallanes (1480-1521) i el seu contramestre Juan Sebastián Elcano. L’expedició, que també va ser finançada per la corona castellana, va partir de la Península Ibèrica el 1519 composada per cinc vaixells i 250 mariners amb l’objectiu trobar el pas entre els oceans Atlàntic i Pacífic. Després de doblar el continent americà pel sud (estret de Magallanes), va arribar el 1521 a les Filipines, on Magallanes va morir en una topada amb un grup d’indígenes.

Des de les Filipines, l’expedició va continuar el viatge sota el comandament de Juan Sebastián Elcano, el qual es va dirigir a les illes Moluques i des d’allà va retornar finalment a la Península Ibèrica el 1522 on només va arribar una sola nau, la Victòria, i 18 homes. S’havia efectuat, d’aquesta manera, la primera volta al món, fet que confirmava les velles teories sobre l’esfericitat de la Terra.

La delimitació i el reconeixement de l’Imperi Castellà i l’Imperi Portuguès:

A la tornada del primer viatge de Colom, seguint la mentalitat de l’època, els Reis Catòlics van sol·licitar del Papa, que en aquest període era la màxima autoritat, el reconeixement de la sobirania sobre les terres descobertes per Colom amb la finalitat d’explorar-les i evangelitzar-les. Això va obrir un conflicte amb Portugal, país que en aquell moment també intentava trobar una ruta cap a les Índies. A més, el 1500, el navegant portuguès Pedro Álvares Cabral també va descobrir un territori al Nou Món, l’actual estat del Brasil.

El problema es va resoldre mitjançant el Tractat de Tordesillas (1494), en el qual va establir-se una línia de demarcació al meridià 46. El Tractat dividia el món entre les dues potències.

D’aquesta manera, les terres situades a l’est del dit meridià restaven sota la sobirania portuguesa, això els donava el control d’Àfrica, Àsia i la regió oriental de Sud-Amèrica (fet que va assegurar així el seu domini al Brasil). D’altra banda, les terres situades a l’oest d’aquesta línia restaven sota la sobirania castellana: un territori que era desconegut i força ampli: la resta del continent americà i les illes de l’Oceà Pacífic.

La corona castellana va ser la primera a afirmar el dret de possessió, d’acord amb les butlles pontifícies d’Alexandre VI. Hernan Cortés va conquerir els imperis asteca i maia, va arribar a la Florida i va explorar el Mississippí i, al sud, de Guatemala fins a Panamà; Pizarro va dur a terme la conquesta de l’Imperi Inca (1532) i va incorporar a Castella els territoris des de Xile fins a Colòmbia. Van fundar-se noves ciutats com Cartagena d’Índies (1553), Quito (1534), Lima i Guayaquil (1535), Asunción (1537), Bogotà (1538), Santiago de Xile (1541), Mérida de Yucatán (1542), Potosí (1545), La Paz (1548) i Caracas (1562).