A principis del segle XV, el món que coneixien els europeus es limitava a Europa i els territoris que envoltaven el Mediterrani i el mar Negre. També sabien que existien l’Índia, la Xina i el Japó gràcies als viatges que havien fet alguns viatgers medievals, com ara Marco Polo, i perquè hi havia rutes comercials per les quals es traficava amb seda, espècies i altres productes. Tanmateix, el coneixement d’aquestes terres era molt imprecís i la resta del món continuava sent una incògnita. No coneixen pràcticament res de l’interior de l’Àfrica i l’Àsia, i ni tan sols sabien que Amèrica i Oceania existien.

A les darreries del segle XV i en les primeres dècades del segle XVI, la realització d’un seguit d’expedicions marítimes que van comportar el descobriment de nous territoris i l’establiment de noves rutes comercials per part de Portugal i del Regne de Castella, i posteriorment per Holanda, Anglaterra i França, van ampliar enormement els horitzons europeus. Amb això, Europa va encetar un període d’expansió que durant els segles posteriors li va assegurar el domini econòmic, polític i cultural sobre la resta del món.

L’era de l’exploració o l’era dels descobriments va ser, d’aquesta manera, un període que començaria en el segle XV i que va continuar fins al segle XVII, durant el qual els vaixells europeus van recórrer el món a la recerca de noves rutes i socis comercials per alimentar el naixent capitalisme d’Europa.

En el procés, els europeus van trobar altres civilitzacions i pobles, i van crear mapes de terres que els eren desconegudes fins aleshores. Entre els exploradors més famosos d’aquest període es troben: Cristòfor Colom, Vasco da Gama, Pedro Álvares Cabral, John Cabot, Yermak, Juan Ponce de León, Ferran Magallanes, Willem Barentsz, Abel Tasman, Jacques Cartier i Willem Jansz.

El preludi de les exploracions el trobem en una sèrie d’expedicions europees cap a Àsia per terra durant l’edat mitjana. Encara que els mongols havien amenaçat Europa segles abans, també havien unificat tota Euràsia per mitjà de la creació de rutes comercials i línies de comunicació que s’estenien des de l’Orient Proper fins a la Xina. Un bon nombre d’europeus es van aprofitar d’aquestes rutes per realitzar exploracions cap a l’est, la majoria italians ja que el comerç entre Europa i l’Orient Proper era controlat pels comerciants de les ciutats-estat italianes.

El primer d’aquests exploradors va ser Giovanni de Plano Carpini que va viatjar cap a Mongòlia de 1244 a 1247. El viatge més famós, però, va ser el de Marco Polo, que recorreria l’Àsia entre 1271 i 1295. El registre del seu recorregut va ser una de les obres més llegides de l’Europa medieval.

Aquests viatges, però, van tenir un efecte limitat quan l’Imperi Mongol es va col·lapsar i la ruta cap a l’est es va tornar molt perillosa. La Pesta Negra del segle XIV també va limitar el comerç i les comunicacions. La ruta terrestre cap a l’est era molt perillosa, costosa i controlada pels imperis musulmans, especialment pel naixent Imperi Otomà que limitava les possibilitats comercials europees.

Motius econòmics. El món cristià d’Occident consumia una gran quantitat d’espècies (pebre, canyella, clau, nou moscada, gingebre)i productes de luxe (seda, perfums, perles, ivori). Aquestes mercaderies, procedents de la Xina, l’Índia o altres països asiàtics, arribaven al Pròxim Orient per terra (ruta de la seda) o per mar (ruta de les espècies).

Al Pròxim Orient, els àrabs venien aquests productes als venecians, els quals els tornaven a vendre, al seu torn, als mercaders dels diversos països europeus. La intervenció d’aquests intermediaris encaria força el preu final de les mercaderies. A més, el 1453, els turcs van conquerir la ciutat de Constantinoble i es van apoderar de l’Imperi Bizantí establint l’Imperi Otomà. Aquest fet va interrompre bona part de les rutes comercials que unien Europa amb l’Extrem Orient

D’aquí vindria, doncs, el desig dels europeus de trobar noves rutes comercials amb l’Orient, ja fos vorejant l’Àfrica o endinsant-se en l’Oceà Atlàntic, amb les quals assegurar-se el comerç directe amb els països asiàtics i obtenir els elevats beneficis que aquest generava.

Un altre dels motius econòmics que van impulsar les exploracions i els descobriments va ser la manca d’or, element necessari per a afermar el creixent correu europeu. Com que les mines europees començaven a esgotar-se, les exploracions pel litoral africà van obrir la possibilitat d’accedir a una part de l’or del Sudan.

Motius científics i tècnics. L’inici de l’era de les exploracions va tenir un dels seus fonaments en les noves tecnologies i les noves idees que estaven sorgint del Renaixement sumades a tot un seguit d’avenços tècnics que van millorar la navegació.

L’esperit del Renaixement i la difusió de la impremta van propiciar el coneixement i la divulgació de les obres dels filòsofs de l’època clàssica com Plató i Aristòtil, o dels geògrafs i astrònoms, com Eratòstenes i Ptolomeu, defensors de l’esfericitat de la Terra. En definitiva, la nova mentalitat renaixentista va propiciar l’afany d’explorar nous territoris i descobrir zones fins aleshores desconegudes.

D’altra banda, el progrés tècnic en la perfecció dels instruments de navegació, la brúixola, el timó, l’astrolabi i les cartes de navegació va permetre d’emprendre llargs viatges. Aquestes millores tècniques incloïen innovacions en la cartografia, la navegació i la construcció de vaixells.

En primer lloc, la cartografia va experimentar un gran desenvolupament gràcies a la introducció dels portolans, unes noves cartes marítimes que detallaven la línia de les costes i els obstacles marítims existents a la vegada que indicaven la distància més curta entre els diferents ports mitjançant l’ús de línies rectes.

En segon lloc, es va generalitzar l’ús de nous instruments de navegació que afavorien tant la navegació com l’orientació, com per exemple la brúixola, l’astrolabi i el quadrant, tot permetent guiar els vaixells amb més precisió.

Finalment, també es van incorporar notables millores tècniques en els vaixells de l’època, la nau i la caravel·la (vaixell que unia velocitat i capacitat de càrrega), preparades per a realitzar llargues travessies a mar oberta, més apropiades per a la navegació d’altura a l’Atlàntic. El desenvolupament més important va ser la invenció de la primera carraca i després de la primera caravel·la, a la Península Ibèrica. Aquests vaixells es van desenvolupar a partir dels dissenys europeus medievals amb elements àrabs. Van ser els primers vaixells que podien sortir de la passiva Mar Mediterrani cap a l’Oceà Atlàntic amb certa seguretat.

Motius polítics. La majoria de les expedicions van comptar amb el suport i el finançament de les monarquies autoritàries de l’època, perquè així podrien obtenir elevats ingressos derivats del tràfic comercial i de l’explotació econòmica dels territoris conquerits.

Motius religiosos. La possibilitat de difondre el cristianisme també va encoratjar l’esperit de conquesta i colonització, alhora que va facilitar el domini dels nous territoris.