En la Revolució de 1848, els txecs de Praga s’insurreccionarien i obtindrien la Carta de Bohèmia (constitució que els concedia autonomia), a més del reconeixement del txec com a llengua escolar i la igualtat de drets entre la població alemanya i txeca del seu territori.

Aquí tenim un exemple dels testimonis del nacionalisme txec en el marc de la primavera dels pobles. És un extracte de l’obra del nacionalista txec František Palacky, Història de Bohèmia, de 1852:

Tinc la convicció que els eslaus, és a dir, els russos, els polonesos, els txecs, els il·liris, etc. no formen una nació.

Una nacionalitat no es defineix només per qüestions de llengua, sinó que implica uns altres elements: els costums, la religió, la forma de govern. He de confessar que abans m’estimo més els magiars, que són enemics declarats dels txecs, que no pas els russos, que s’acosten a nosaltres per fer-nos el petó de Judes i només ens volen fer desaparèixer. Som txecs i desitgem continuar sent txecs. No ens volem convertir en alemanys, ni en magiars, ni en russos.

D’altra banda, una revista britànica del 1843 parlava així del nacionalisme txec descrivint la situació prèvia a la Revolució de 1848:

Un dia un bohemi va tenir davant meu un violent accés de còlera perquè acabava de llegir en un llibre alemany una frase que deia així: “Praga és una de les ciutats més boniques d’Alemanya” […].

Durant l’hivern de 1841 es van celebrar a Praga uns quants balls patriòtics; les sales de ball eren plenes de guarniments blancs i vermells, els colors nacionals de Bohèmia. Tots els assistents només havien de parlar la llengua bohèmia i, quan entraven, els mestres de cerimònies els anunciaven amb un dialecte d’aquesta llengua que uns quants anys enrere generalment era considerada com un dialecte dels pagesos […].

Actualment els patriotes bohemis estudien totes les llengües eslaves amb un entusiasme increïble.